Menu

Reportatges

Lufs o el possible retorn a la coherència fictícia

Estudi gravacióFa cosa d'uns tres anys vam publicar un article on intentàvem fer avinent al lector més desconeixedor de la part tècnica de l'enregistrament de música un aspecte que ha estat present, i de quina manera, en les gravacions durant més de dues dècades. Es tracta de la guerra del volum, abans de continuar llegint us recomano que repasseu aquell text per situar-vos millor. Resumint, la indústria va començar una guerra basada en l'augment desmesurat del volum de las cançons per a què destaquin en l'oient per damunt de la competència. S'havien donat compte que les persones prestaven més atenció a aquells temes que sonaven més alts. El motiu? L'oïda humana no entén ni percep nivells de pic. Percep, nivells de sonoritat (la intensitat amb la que un so és percebut). L'oïda humana rep millors freqüències entre els 20Hz i els 20Khz, a major nivell de freqüència, millor serà percebut el so, ja que, en apariència, s'apreciarà major nivell de detall, però no implica que sigui un millor so. El sistema auditiu no és lineal pel que necessita un major volum en les altes i baixes freqüències per donar la mateixa sensació de sonoritat que en las mitges. Amb aquest pretext les companyies discogràfiques van anar augmentant cada cop més el so dels discs.

Llegeix més

Descansi en pau Boni

No sortim d'una que en passa un altra. La veritat que la desaparició de personatges vinculats a l'escena del rock en els darrers mesos no para de deixar-nos tristes efemèrides. Si tot just començar el que tothom desitja que sigui un any on sortir del pou pandèmic ja teníem en el panorama internacional un traspàs ara en l'estatal. Es fa difícil dir el que ha estat una banda com Barricada i els seus membres en el panorama estatal del rock dur per tota una generació. No és que ara tinguessin cap activitat però la desaparició d'un dels seus membres històrics és un cop.

Boni, tal com era conegut Javier Hernández, va traspassar aquest divendres 9 de gener als 58 anys d'edat. El músic pamplonès patia un càncer de laringe del que es va operar el juny del 2018 aconseguint extirpar la totalitat del tumor. Això no va evitar que perdés la veu i s'hagués de retirar dels escenaris i també de la vida pública mantenint un perfil baix i allunyat dels mitjans de comunicació.

Llegeix més

Aviat, molt aviat...

Alexi LaihoPer si no en teníem prou amb la que està caient en tots sentits des del mes de març del 2020 sembla que el degoteig de defuncions dins de la nostra escena musical no para de donar males notícies. Cert és que en molts casos es tracta de persones amb una edat prou avançada, cosa que no és raó ni consola de cap manera, però com més gran és una persona és lògic pensar que les afectacions de salut poden ser més notòries i habituals i la teva hora també. Un altra cosa és quan tot just passes la quarantena.

I és que aquest 2021 s'ha obert amb una desaparició m'atreviria a dir que notable, Alexi Laiho, conegut per ser guitarrisa dels finesos Children of Bodom ha mort. Sembla que per raons de salut que no s'han donat a conèixer i el fatal desenllaç va tenir lloc la darrera setmana del 2020. Volem des d'aquí recordar la seva figura i contribució a l'escena del heavy metal europeu, que no és poca.

Va néixer un 8 d'abril de 1979, el seu primer aproximament a la música va ser als 7 anys amb el violí però als 11 es va iniciar amb la guitarra. El 1993 va formar amb el bateria Jaska Raatikainen Children of Bodom, en primer terme sota el nom de Inearthed. No és fins el 1997 que poden editar el seu primer treball... però quin treball!. Es tracta d'un d'aquells debuts brillants, sota una gran com Nuclear Blast, i que mostrava una banda que trencava barrejant les veus guturals death amb la melodia i alhora el virtuosisme però sense deixar de ser extrems. Una combinació perfecta per arribar a un gran públic. El disc va funcionar fins al punt que van començar a tocar a grans festivals europeus i els que els van veure en aquells primers anys en parlen meravelles.

Llegeix més

  • Escrit per Albert Perera
  • Categoria: Reportatges

Escoltem el nou disc de Nightwish!!!!!!

Nightwish Foto-Tina KorhonenEn els darrers temps salta a la vista a Simfonia Metàl·lica que han aparegut diferents continguts relacionats amb la banda finesa Nightwish. No és pas casualitat. Des de fa temps que em semblen una de les millors bandes del panorama metàl·lic i treball rere treball i gira rere gira crec que ho confirmen plenament. La seva repercussió augmenta i fins i tot mites com el baixista dels Iron Maiden Steve Harris va arribar a declarar que Dark Passion Play era un dels millors discos que havia escoltat mai. I quan dic des de fa temps no es tracta d'un any, dos, tres o cinc si no que els segueixo la pista pràcticament des del primer disc havent-los vist en directe un grapat de cops des d'aquella primera vegada com a teloners a Barcelona fins la darrera el 2018, com recordàvem en aquest article comentant els cops que han visitat la ciutat. Al llarg del temps Madrid, Wacken o altres indrets han estat llocs on veure'ls confirmant cada cop més el valor del grup i superant amb nota el trasbals d'haver de rellevar un lloc tant important i que es suposava insubstituïble com el de cantant, i dos cops!!!.

Llegeix més

Dream Theater, el rànquing

Fer qualsevol mena de rànking dels discos d'un grup amb una àmplia trajectòria pot ser perillós i totalment arbitrari però com que no tenim vergonya i ben clar que tots els discos de Dream Theater valen la pena en algun aspecte vet aquí la nostra personal classificació...

14 - When Dream and Day Unite (1989)

Què dir del primer disc d'un grup. Ple d'il·lusions no sempre del tot ben plasmades. Per alguns fans radicals és el millor de tots però és un punt important tenir en compte que encara no hi havia James Labrie. Sigui com sigui un molt bon debut

Llegeix més

Accés

Has oblidat la contrasenya? / Has oblidat el nom d'usuari?