Per si no en teníem prou amb la que està caient en tots sentits des del mes de març del 2020 sembla que el degoteig de defuncions dins de la nostra escena musical no para de donar males notícies. Cert és que en molts casos es tracta de persones amb una edat prou avançada, cosa que no és raó ni consola de cap manera, però com més gran és una persona és lògic pensar que les afectacions de salut poden ser més notòries i habituals i la teva hora també. Un altra cosa és quan tot just passes la quarantena.

I és que aquest 2021 s'ha obert amb una desaparició m'atreviria a dir que notable, Alexi Laiho, conegut per ser guitarrisa dels finesos Children of Bodom ha mort. Sembla que per raons de salut que no s'han donat a conèixer i el fatal desenllaç va tenir lloc la darrera setmana del 2020. Volem des d'aquí recordar la seva figura i contribució a l'escena del heavy metal europeu, que no és poca.

Va néixer un 8 d'abril de 1979, el seu primer aproximament a la música va ser als 7 anys amb el violí però als 11 es va iniciar amb la guitarra. El 1993 va formar amb el bateria Jaska Raatikainen Children of Bodom, en primer terme sota el nom de Inearthed. No és fins el 1997 que poden editar el seu primer treball... però quin treball!. Es tracta d'un d'aquells debuts brillants, sota una gran com Nuclear Blast, i que mostrava una banda que trencava barrejant les veus guturals death amb la melodia i alhora el virtuosisme però sense deixar de ser extrems. Una combinació perfecta per arribar a un gran públic. El disc va funcionar fins al punt que van començar a tocar a grans festivals europeus i els que els van veure en aquells primers anys en parlen meravelles.

Llegeix més

En els darrers temps salta a la vista a Simfonia Metàl·lica que han aparegut diferents continguts relacionats amb la banda finesa Nightwish. No és pas casualitat. Des de fa temps que em semblen una de les millors bandes del panorama metàl·lic i treball rere treball i gira rere gira crec que ho confirmen plenament. La seva repercussió augmenta i fins i tot mites com el baixista dels Iron Maiden Steve Harris va arribar a declarar que Dark Passion Play era un dels millors discos que havia escoltat mai. I quan dic des de fa temps no es tracta d'un any, dos, tres o cinc si no que els segueixo la pista pràcticament des del primer disc havent-los vist en directe un grapat de cops des d'aquella primera vegada com a teloners a Barcelona fins la darrera el 2018, com recordàvem en aquest article comentant els cops que han visitat la ciutat. Al llarg del temps Madrid, Wacken o altres indrets han estat llocs on veure'ls confirmant cada cop més el valor del grup i superant amb nota el trasbals d'haver de rellevar un lloc tant important i que es suposava insubstituïble com el de cantant, i dos cops!!!.

Llegeix més

Fer qualsevol mena de rànking dels discos d'un grup amb una àmplia trajectòria pot ser perillós i totalment arbitrari però com que no tenim vergonya i ben clar que tots els discos de Dream Theater valen la pena en algun aspecte vet aquí la nostra personal classificació...

14 - When Dream and Day Unite (1989)

Què dir del primer disc d'un grup. Ple d'il·lusions no sempre del tot ben plasmades. Per alguns fans radicals és el millor de tots però és un punt important tenir en compte que encara no hi havia James Labrie. Sigui com sigui un molt bon debut

Llegeix més

Un que acostuma a tractar amb personal jove d'entre 16 i vint-i-pocs veig com a nivell musical la uniformitat és terrible, llastimosa i perillosament present. Més enllà dels dj famosos de torn, aquesta cosa anomenada trap i el tema de punxar i tenir un canal que monetitzar a youtube no veuen més enllà. Sempre hi ha alguna excepció però de cada 10 entre 8 i 9 van per aquest camí. No dic que no sigui legítim o que cadascú esculli (si és que tens opció d'escollir enmig del bombardeig mediàtic monotemàtic amb els mateixos estils i artistes) el que li doni la gana però es troba a faltar diversitat.

En l'altra part, la dels artistes costa també veure nous músics i bandes que aflorin en l'escena. No ja perquè no hi siguin si no perquè la indústria s'ha tornat molt dura i només aposta, si és que ho fa, per coses segures, sense risc o de retorn immediat. I les coses no han canviat en el sentit que crear una gran figura vol temps i invertir-hi però ningú està disposat a fer-ho. Si un té la curiositat de rebuscar i rebuscar entre els joves talents i aquestes gires de sales petites hem vist autèntiques meravelles. Si parlem rock'n'roll clàssic, blues o fins i tot soul una de les figures en les que ens podem fixar és Hannah Wicklund, un talent nat.

Aquesta jove cantant, guitarrista i compositora de 21 anys va nèixer a Carolina del Sud (ara establerta a Nashville) va formar una banda als vuit anys, des de llavors ha desenvolupat una sèrie d'habilitats deixant clar que vol tenir en futur en això. Amb el seu darrer, i tercer treball homònim, Hannah Wicklund i The Steppin Stones han tocat més de 2000 shows incloent aparicions en festivals i abans del pas per Barbastro, Barcelona i Torredembarra com a dates més properes ve de tocar per Amèrica en un creuer amb Joe Bonamassa i tot just acabi aquest periple se'n torna per actuar en un altre amb Bon Jovi... poca broma.

Llegeix més