Un que acostuma a tractar amb personal jove d'entre 16 i vint-i-pocs veig com a nivell musical la uniformitat és terrible, llastimosa i perillosament present. Més enllà dels dj famosos de torn, aquesta cosa anomenada trap i el tema de punxar i tenir un canal que monetitzar a youtube no veuen més enllà. Sempre hi ha alguna excepció però de cada 10 entre 8 i 9 van per aquest camí. No dic que no sigui legítim o que cadascú esculli (si és que tens opció d'escollir enmig del bombardeig mediàtic monotemàtic amb els mateixos estils i artistes) el que li doni la gana però es troba a faltar diversitat.

En l'altra part, la dels artistes costa també veure nous músics i bandes que aflorin en l'escena. No ja perquè no hi siguin si no perquè la indústria s'ha tornat molt dura i només aposta, si és que ho fa, per coses segures, sense risc o de retorn immediat. I les coses no han canviat en el sentit que crear una gran figura vol temps i invertir-hi però ningú està disposat a fer-ho. Si un té la curiositat de rebuscar i rebuscar entre els joves talents i aquestes gires de sales petites hem vist autèntiques meravelles. Si parlem rock'n'roll clàssic, blues o fins i tot soul una de les figures en les que ens podem fixar és Hannah Wicklund, un talent nat.

Aquesta jove cantant, guitarrista i compositora de 21 anys va nèixer a Carolina del Sud (ara establerta a Nashville) va formar una banda als vuit anys, des de llavors ha desenvolupat una sèrie d'habilitats deixant clar que vol tenir en futur en això. Amb el seu darrer, i tercer treball homònim, Hannah Wicklund i The Steppin Stones han tocat més de 2000 shows incloent aparicions en festivals i abans del pas per Barbastro, Barcelona i Torredembarra com a dates més properes ve de tocar per Amèrica en un creuer amb Joe Bonamassa i tot just acabi aquest periple se'n torna per actuar en un altre amb Bon Jovi... poca broma.

Llegeix més

Una de les cites de l'arrencada de la temporada "regular", per dir-ho així, de concerts de bandes en gira serà el proper 8 de setembre al Sant Jordi Club en la figura d'Alice Cooper. Vincent Damon Furnier, recordem que aquest és el seu nom real, potser mai ha tingut l'estatus de gran estrella del hard-rock (a l'estil d'Ozzy o Dio), almenys a Europa, però sempre ha mantingut una carrera constant, coherent i sabent-se adaptar als canvis de l'escena mantenint una forma envejable. És en els darrers 10 anys amb l'elevació als altars de tots els veterans i el gir que ha donat la indústria musical cap als directes com el principal negoci que els seus concerts han incrementat l'assistència al vell continent. Encara recordo que un dels darrers cops que ha vingut en gira el sr. Cooper va ser el 2005 i des de llavors, si no em falla la memòria, poc més que en una ocasió al Rock Fest 2017. No serà que hagi parat de girar, perquè la seva activitat en directe és constant, però principalment als EEUU i a Europa es limita bàsicament als festivals en els darrers temps. És per això que pren major relleu aquesta gira pròpia, més encara en recintes de força capacitat senyal que es preveu bona afluència.

Les històries i anècdotes que acredita el personatge donarien per una enciclopèdia en una trajectòria tant longeva, n'hem volgut recopilar algunes per posar en evidència el llegat del personatge i el seu racó en la història del rock dur, que encara continua escrivint, així com la formació que l'acompanya actualment en directe, força estable durant els darrers anys sigui dit de passada.

Llegeix més

S'acosta el juny, més per excel·lència de festivals a tot Europa i també a l'estat. L'oferta és absolutament massiva tot just en un mes on la gran majoria de potencials assistents encara no han arribat a les desitjades vacances d'estiu. Les costums hispanes marquen l'agost com el mes per excel·lència quan a la resta d'Europa ja estan de tornada de tot plegat i, amb comptades excepcions, les grans cites ja s'han celebrat. Aquest 2019 a l'estat s'afegeix una nova proposta com és el Rock the Coast, des de Simfonia Metàl·lica volem donar a conèixer la nova cita a través de les paraules del nostre company Victor M.Lera. Us traslladem les seves paraules tal i com han estat redactades en llengua castellana tot i que els nostres continguts són eminentment en català però la nostra preferència és respectar el text de manera fidedigna i respectant la seva integritat.

Hace unos meses se presentó el nuevo festival Rock The Coast, cuya primera edición se celebrará en la localidad andaluza de Fuengirola (Málaga). La oferta de festival no para de aumentar en la península ibérica, por lo que estaba claro que tenían un as en la manga para entrar de una forma tan fuerte en el mercado. Al final, junto a ese as, se ha confeccionado un cartel variado, muy atractivo a celebrar en una ubicación con un aspecto excelente.

El festival encara su primera edición con un claro signo diferenciador: la presencia de Ritchie Blackmore y sus RAINBOW. Por primera vez desde la reunión que sucedió allá por 2016, la banda del arco iris pisará terreno nacional, y lo hará en fecha exclusiva en Fuengirola. Un servidor tuvo la oportunidad de ver uno de los conciertos de reunión hace tres años y, a pesar de todas las dudas con las que iba, salí muy contento del concierto visto. Si eres fan de la banda no deberías perder esta única oportunidad de verles cerca de casa.

Llegeix més

Wacken. Ningú que escolti aquest nom i li agradi el heavy metal queda indiferent. Any rere any el festival alemany s'ha forjat una reputació que ha fet que qualsevol "metalhead" del món hagi viatjat alguna vegada per viure'n una edició, ho tingui en ment si no ho ha fet o senzillament ho ha desitjat en alguna ocasió. En les darreres edicions s'està estenent cada cop més el convenciment que ha perdut aquella aura mítica de grans cartells i únic referent. La competència ha fet bé la feina i tot un grapat de festivals arreu d'Europa estant al nivell i molts cops, senzillament per una qüestió de dates, poden aconseguir bandes que Wacken no pot. Els mateixos promotors de festivals han confessat en més d'una ocasió que el fet de celebrar-se a l'agost quan el gran gruix de cites ja s'han fet els ho posa més difícil.

Tot i així Wacken continua tenint aspectes força especials. Un d'ells és la Metal Battle, aquest concurs on 30 bandes de 30 estats diferents tenen la oportunitat de tocar en un dels escenaris del festival en unes condicions i amb un nombre de públic que mai haguessin pogut imaginar. No és fàcil arribar-hi ja que cada estat que participa ha celebrat la seva pròpia competició per enviar un sol representant. Cal tenir en compte que són 30 les bandes que toquen al festival però n'hi ha més que queden fora cada any senzillament perquè són molts els països que volen participar i cada any en queden alguns fora. L'estat espanyol és dels habituals enviant una banda cada any i no ha anat pas malament al llarg dels anys ja que ha resultat guanyador en dues ocasions.

El funcionament és relativament senzill ja que es celebren semifinals en diferents indrets de l'estat dividint-lo en zones geogràfiques tant evidents com nord, est, sud i oest i ara ens trobem en el punt que aquest 1 de juny es celebrarà la final absoluta a la sala Upload de Barcelona. Des de Simfonia Metàl·lica volem fer-vos avinents les bandes que han arribat a la final, algunes ben conegudes nostres, i animar a tothom a donar suport a un bon grapat de bandes que intenten fer-se un lloc en l'escena amb totes les ganes del món.

Llegeix més