- Escrit per Albert Perera
- Categoria: Entrevistes
Udo Dirkschneider: El meu gran error va ser sense saber-ho donar tots els drets sobre Accept a Wolf Hoffman
En els darrers anys hem tingut oportunitat de creuar-nos en la carrera del petit gran home Udo Dirkschneider cada cop que ha tret un nou treball. Ja sigui d'estudi com va ser Steel Factory o el més recent directe enregistrat a Bulgària en plena pandèmia amb el que vam tenir oportunitat de parlar amb el fill del vocalista, Sven, bateria de la banda. La maquinària no s'atura i un nou disc d'estudi ha vist la llum aprofitant la finestra que ha donat la pandèmia on tants i tants músics han tingut un temps per crear noves cançons i gravar-les que en condicions normals segur que no hagués estat tant generós.
Ara és el torn del vint-i-setè disc, Game Over, un disc d'extens minutatge i que referma el que tots ja sabem. Que tot i els tocs que sempre Udo vol donar a la seva música per fer-la avançar i adoptar d'alguna manera tot allò que de nou està passant a l'escena la seva especialitat és el heavy metal clàssic de tota la vida. Ho sap fer perfectament i és el que s'espera d'ell segurament per part de tots els seus seguidors, siguin d'una banda mítica com va ser i és Accept com dels seus treballs en solitari. Així doncs, davant una nova oportunitat de parlar amb el mateix Udo no ho vam dubtar i vam contactar via Skype.
Si voleu escoltar enlloc de llegir l'entrevista podeu escoltar l'edició del nostre programa radiofònic on es va emetre al final del text. Si voleu, a més, veure la conversa original en anglès també la trobareu al nostre canal de Youtube.
Ens trobem davant d'una nova banda amb un passat notable. M'explico. Fierce Cult és la nova encarnació d'un trio que sota el nom de The Seed va editar dos discos i una sèrie de tres EPs des del 201 i girar per França, Alemanya, Bèlgica, Països Baixos, Àustria o República Txeca presentant aquests treballs decideixen que és hora de donar un gir notable que comença per un canvi de nom.
Els veterans continuen volent ser protagonistes. Són molts els artistes que van tenir els seus inicis als 80 que encara avui dia pretenen tenir un lloc a l'escena. Uns diran que el seu temps ja ha passat i que ja no poden aportar res, altres admiraran la seva perseverança i que l'experiència és un grau. Sigui com sigui continuen ben presents i treuen material.
La pandèmia està fent molt mal al sector musical, especialment al de la música en directe, la principal font d'ingressos de músics i de bona part dels professionals dedicats a aquest sector cultural. I el pitjor és que té pinta que tardarà força a ser el que era. Des del punt de vista d'un músic què ha comportat això? Més temps de l’habitual a casa i si no pots tocar doncs fem nova música. Aquesta és la raó que l'edició discogràfica no s'ha aturat pas i si continua el bloqueig dels concerts potser es veurà incrementada com mai, ja que els creadors musicals aprofiten per treballar, segurament amb més temps de l'habitual, en noves cançons per editar a l'espera que millori el panorama.
Ja no passa que un disc sigui desitjat i esperat. Que l'activitat d'una banda i els seus moviments estiguin sotmesos a l'interès d'un bon nombre de persones és quelcom que ha quedat majoritàriament al passat. Tot plegat és un reflex que la música com a pràctica cultural fa anys que està menystinguda i tractada com un producte de consum més d'on treure rendibilitat. Sigui com sigui des de que que Helloween es van reunir han aixecat expectació en tot el que han fet, i és que, com sempre, la nostàlgia ho pot tot, i més pel que fa a bandes considerades clàssiques. Aviam, no ens emocionem, tampoc és que aparegués a tots els noticiaris... senzillament dins la comunitat del heavy metal no crec que sigui exagerat dir que se n'estava pendent.