Menu

Discos

  • Escrit per Albert Perera

Nightrage - Abyss Rising

Discogràfica: Despotz Records
Data sortida: 18-02-2022
Nota Simfonia Metàl·lica: 6 /10

Nightrage-Abyss RisingNo he seguit la trajectòria de Nightrage, gens. Ara m'hi he topat una mica sense voler-ho i investigant una mica fàcilment pots deduir que si un estil com el death melòdic d'arrel sueca... el so Gotheborg vaja!, t'agrada i tens davant una formació que està treien discos des del 2000, ha comptat en algun moment amb membres com Gus G o Tomas Lindberg, i més recentment com a músic de sessió a Jesper Stromland com a mínim mereix atenció. Per posar-nos una mica més en antecedents dir que el grup en un inici es va fundar a Salonica (Grècia) de la mà de Marios Iliopolus (ex-Exhumation) i el seu millor amic Gus G. Posteriorment es va traslladar a Suècia on ha desenvolupat la major part de la seva carrera reformant-se totalment.

Així doncs hem disposo a fer una primera aproximació totalment verge, cosa que pot ser considerada poc menys que una heretgia, per valorar una banda i un treball que ja compta amb vuit discos a les seves esquenes sense comptar aquest. El disc ens ofereix tretze tracks que s'inicien amb el tema-títol Abyss Rising arrencant a una velocitat controlada que recorda més el thrash i el seu característic tumpa-tumpa en un inici tant a nivell instrumental com vocal que m'ha recordat uns Dark Tranquility primigenis. Des d'un primer moment buscant la melodia tant en el riff com en la pre-tornada. Des del primer moment notaràs que busquen la part melòdica en tot moment, allò que feien tant i tant bé In Flames en la primera part de la seva discografia. Cert que li notarem un toc ben proper a totes les corrents de metall més modern.

Swallow Me abusa de les influències dels citats In Flames en els primers 30 segons. Posteriorment esdevé un tema quasi de heavy metal clàssic amb veu esguerrada i gutural. En dona bona mostra un solo complint tots els cànons. Les melodies i dibuixos de guitarra li van donant color en un tema que es deixa escoltar però que no resulta nou ni sorprenent. Nauseating Oblivion és conduïda durant tota la peça pel doble bombo desenvolupant alguns riffs i melodies enmig fins i tot de veus netes a mode de cors. La part central ofereix guitarres doblades mostrant de nou gust per vessant molt més clàssiques. Acústica en la part final amb veu neta per la traca final amb més del mateix. Dance of Cerberus es mostra hímnica doblant guitarres en l'inici per posteriorment arrencar en velocitat. Aporta la novetat d'alguna part on canvia tempos i cert toc progressiu però definitivament han apostat per un tema veloç i per no donar treva ni en la tornada per molt que doblin de nou les sis cordes. Això sí, intercanvi de solos a lo Judas-Slayer. Falsyfing life mostra clarament la tendència cap als sons moderns sobretot en el tractament vocal amb un riff melòdic recurrent durant tot el tema que fàcilment se't queda enganxat.

El següent que ens trobem és Portal of Dismay. Interlude, una mena de intro de sons entre cibernètics i pretesament tenebrosos que ens porten a Shadows Embrace Me amb 4 minuts i segons de durada és el tema més extens del disc i la veritat que la millor. La més versàtil estilísticament i aglutinant influències de metall clàssic, death melòdic i un tractament vocal modern. Les guitarres són protagonismes amb riffs, solos i constants canvis. Més peces com aquesta hagueren elevat molt més el nivell. 9th Circle of Hell baixa el nivell i no atrapa en cap moment. The Divergent ens ofereix un passatge guitarrer instrumental de dos minuts que no tens clar què busca, rememorar influències clàssiques i barroques passades a la guitarra elèctrica podria ser un motiu. Cursed By The Gift Of Sight recupera les bones sensacions amb una peça de bon heavy-death que et farà agafar ganes de fer headbanging. False Gods repeteix cànons i es fa repetitiva no així Pest Ridden Tide que de nou ofereix una bona peça de death melòdic però que calca massa esquemes ja vistos. Finalment Silence of the Darkened Soul és una outro instrumental guitarrera per tancar un disc que es deixa escoltar de grat si t'agrada el gènere però que malauradament no em fa agafar ganes d'investigar més en la seva discografia.

  • Escrit per Albert Perera

Dream Theater - A View from the Top of the World

Discogràfica: Inside Out Music
Data sortida: 22-10-2021
Nota Simfonia Metàl·lica: 9 /10

Dream Theater - A View From the Top of the WorldSí, ja sé que el darrer disc dels Dream Theater fa uns mesos que s'ha publicat i que molts poden creure que no té sentit en aquestes alçades una ressenya. Discrepo, i cada cop em ve més de gust sortir d'aquesta voràgine de les novetats, el constant impacte d'allò més recent, i si cal també saber mirar enrere. A més, sempre podem trobar un motiu per parlar d'un gran disc, en aquest cas per exemple la propera vinguda del grup a Europa amb dos dates a l'estat, tot i que aquest cop la que sempre ens queda més propera com és Barcelona ha caigut en favor de Bilbao.

Amb Dream Theater sempre em passa el mateix. De bon inici no vaig entrar al grup, em semblava una música aliena i enrevessada que no em transmetia res fins que un dia per ves a saber quin motiu amb algunes escoltes d'aquella meravella anomenada Images and Words (possiblement només superat per Metropolis 2) vaig anar caient a les seves xarxes. Tot un torrent de força, melodia, destresa instrumental i una manera de fer música "diferent" que t'atrapa. El  primer cop que els vaig veure en directe va ser en la gira del Falling Into Infinity, disc poc estimat i del que ni en toquen mai res en directe, però en viu ja em van semblar un espectacle.

Des de llavors els he pogut veure un grapat de cops, fins i tot entrevistat el mateix John Petrucci, i mai han decebut. Discos millors pitjors però amb un comú denominador, mai els pots descartar totalment. Sempre trobaràs un tema, un passatge, una melodia... alguna cosa que t'atraparà sense remissió i, almenys en el meu cas, mai a la primera. Sempre calen diverses escoltes i paciència per anar entrant en l'univers dels americans i trobar matisos diferents en cada escolta. Com ha estat executat cada instrument dins el conjunt i les diferents capes de so.

Llegeix més

  • Escrit per Bernat Parera

Ghost - Impera

Discogràfica: Loma Vista
Data sortida: 11-03-2022
Nota Simfonia Metàl·lica: 8,5 /10

Ghost - ImperaSi hi ha una cosa que ni els amants ni els detractors de Ghost poden negar és que no hi ha cap altra banda dins el nostre panorama que hagi crescut tant en tan poc temps. En poc més de 5 anys han passat de tocar a petites sales a ser cap de cartell en concerts d'estadi, passant per ser el teloners de luxe en les gires de Metallica i Iron Maiden... Quasi res! Generar polèmica sol esser sinònim d'èxit i cada notícia sobre el Papa Emeritus i la seva colla sol aixecar polseguera per les dues bandes.

Impera és el seu cinquè àlbum d'estudi, amb el Cardenal Copia, el personatge creat per Tobias Forge per “Prequelle”, ja ascendit a Papa Emeritus IV. Amb aquest moviment s'entén que l'anterior àlbum era potser un avançament del que trobaríem en aquest treball, ja que sembla més continuista que els anteriors discs, on el canvi de pontífex suposava cert canvi d'estil. El so més fosc i les referències satanistes són cada cop menys importants i és cada cop més evident que la impressió és haver-nos ficat a una missa gospel on se'ns convida a oblidar-nos de les restriccions morals i gaudir dels plaers de la vida.

Llegeix més

  • Escrit per Edu A.

Rage - Resurrection Day

Discogràfica: SPV GmbH / Steamhammer Records
Data sortida: 17-09-2021
Nota Simfonia Metàl·lica: 9,25 /10

Rage - Resurrection DayParlar de Rage és referir-nos inequívocament a la figura de Peter “Peavy” Wagner, un músic incansable que mereixeria ser tractat com una de les noves icones del metal contemporani a l’alçada d’altres mites com Tobias Sammet, Alexi Laiho o Kai Hansen.

Arguments no en falten, una carrera que començava el llunyà 1984 sota el nom d’Avenger, i que ja al 1986 es donava a conèixer com a Rage. Sempre al peu del canó, amb diferents etapes, canvis de sonoritat per adaptar-se als nous temps però mai sense perdre l’essència. Potser mai han acabat de fer el pas per considerar-se un grup de primera fila, però el que si s’han guanyat és el respecte i l’estimació de gran part del públic de l’escena per la seva constància i dedicació.

En aquest sentit han sembrat una prolífica carrera (aquest és ja el seu vint-i-cinquè disc) sense cap intenció de viure de rentes i traient nou material pràcticament cada any i mig, immersos  en gires interminables, sense importar-los la capacitat dels recintes on havien de tocar i oferint sempre uns xous memorables.

Possiblement aquest frenètic ritme de treball ha estat un dels detonants pels constants canvis de formació que ha patit la banda berlinesa. Alhora però, el gran encert de Peavy ha estat rodejar-se sempre de grans músics al llarg de tots aquests anys, amb companys de viatge com Victor Smolski, Mike Terrana, Manni Schmidt, Jorg Michael o els germans Efthimiadis entre d’altres, i deixant-nos joies indispensables com Perfect Man, Trapped, The Missing Link, Black in Mind o Unity.

Llegeix més

  • Escrit per Jordi Romero "Panxo"

Running Wild - Blood on Blood

Discogràfica: SPV-Steamhammer
Data sortida: 29-10-2021
Nota Simfonia Metàl·lica: 8 /10

Running Wild - Blood on BloodS’ha fet esperar el nou disc de Running Wild des de l’anterior Rapid Foray de 2016, s’anunciava pel 2019, i va acabar sortint l’avançament de 4 cançons en format EP, Crossing the blades, posposant el disc sencer al 2020, i segurament la pandèmia ha fet que fins un any després no s’hagi editat aquest Blood on blood.

Vaig començar el 2021 comentant el nou treball d'Accept on ja vaig dir que estaven entre les meves 3 bandes preferides de tots els temps, i acabo l’any parlant de Running Wild, que estan a dalt del meu “pòdium particular” (el completa Judas Priest... si això és de Metal Paco, potser ho sóc una mica...), dels que he anat adquirint una gran col·lecció original, on no podia faltar el nou Blood on blood. Fins que no he tingut físicament el vinil i l’he pogut escoltar tranquil·lament de forma dosificada, variant amb altres discs i estils (no he sigut mai de devorar un disc recent sortit amb 4 o 5 escoltes seguides, ja que em pot cansar), no m'he animat a escriure aquesta ressenya, que com podreu deduir, no serà gaire “objectiva”, ni un anàlisi exhaustiu, ni tècnic, i segur que em surt la vena “fan”.

Llegeix més

Subcategories

  • Llibres

    Ressenya de llibres dedicats a l'escena del rock dur i heavy metal

Accés

Has oblidat la contrasenya? / Has oblidat el nom d'usuari?