Menu

Discos

  • Escrit per Albert Perera

Mordred - The Dark Parade

Discogràfica: M-Theory Audio
Data sortida: 23-07-2021
Nota Simfonia Metàl·lica: 6,5 /10

Mordred-The Dark ParadeSi algun sub-gènere del heavy metal va tenir prou repercussió com per crear prou escena de bandes i seguiment va ser el thrash metal a finals dels vuitanta. A l'ampara dels grans discos i èxit de Metallica, Slayer, Megadeth i Anthrax, és a dir, el Big Four, tota una galaxia de bandes es van voler obrir pas tant a Europa com als EEUU amb l'ajut i empara de moltes discogràfiques que veien en aquesta escena un racó on sucar beneficis.

Una de tantes d'aquestes bandes que van quedar en segona fila, amb alguns treballs interessants, van ser els americans Mordred, provinents de la Bay Area (com no!!) practicaven un groove/funk/thrash metal que mirava de sortir lleugerament dels cànons establerts en aquells temps. Tot i formar-se el 1984 van tardar a treure disc, i van ser tres entre el 1989 i 1994, a saber, Fool's Game, In This Life i The Next Room fins la seva separació. El 2013 es van reunir i ara ens ofereixen aquest The Dark Parade que marca la seva primera referència discogràfica en 25 anys si no comptem un single el 2015. A més, no han perdut pas membres de la primera era i trobem ara mateix a Scott Holderby a les veus, Art Liboon al baix, James Sanguinetti i Danny White a les guitarres, Aaron “DJ Pause” Vaughn – plats/teclats i Jeff Gomes a la bateria.

He de confessar que els experiments de barrejar estils relacionats amb el metall i el hip-hop o rap mai m'han acabat d'enganxar massa, al contrari que als relacionats amb la clàssica però tenia bon record de la banda d'aquells anys d'adolescència i calia veure què ofereix ara el grup en aquestes vuit peces de menys de quaranta minuts... com en els vells temps.

Llegeix més

  • Escrit per Albert Perera

Helloween - Helloween

Discogràfica: Nuclear Blast
Data sortida: 18-6-21
Nota Simfonia Metàl·lica: 9 /10

Helloween - HelloweenUn altre d'aquells somnis que molts seguidors del heavy metal han vist acomplert. Totes les grans bandes referents i que van marcar una època considerada clàssica i enyorada com els 80 es van acabar separant en algun moment. Pràcticament totes han acabat reunint-se fent directes i un cop explotat aquest tema fins a la sacietat la gran qüestió, hi haurà nou disc? Normalment si. El cas de Helloween no ha estat pas diferent i després de girar amb honors i gran repercussió ara cal veure què poden oferir en noves composicions. Els avançaments han satisfet la majoria de seguidors, aquell primer Pumpkins United va ser de traca, ara toca un disc sencer.

Les expectatives són altes. Comptar amb el tàndem Kiske-Deris pot i ha de donar molt joc. A més, Hansen ho pot complementar perfectament, vocalment i a nivell de composició, i tots ja sabem de les dots com a creadors de tots aquests personatges, s'hauran rovellat?. A priori ho tenen tot a favor i se n'espera molt. Han sabut fer bullir l'olla bé amb els avançaments i la portada a més d'un títol com l'homònim, amb tot el missatge implícit que dona... ei, som aquí els Helloween que tots esperàveu.

Anem a veure què ofereixen aquestes noves 11 peces que s'obren amb una solemne i melòdica intro a Out for the Glory. Ja ho veig com inici dels concerts, ràpidament la velocitat pren protagonisme amb la veu de Kiske portant el pes. Picada d'ullet buscant la nostàlgia d'aquelles obertures dels Keepers, tinc la impressió que serà una constant. Bons cors en la pre-tornada i Hansen que apareix en tasques vocals recordant l'era del Walls of Jericho per donar bon contrapunt. Guitarres doblades en aquell toc melòdic que tant bé sabien i, saben, donar-li. L'inici èpic esperat, ràpid, melòdic, veus agudes, els solos, guitarres doblades... aquí ho tenim, tot. Fins i tot el baix de Markus ben present i que es troba tant a faltar avui dia en les produccions. Una que ja tots segur ja teniu ben present, Fear of The Fallen, mig temps melòdic molt d'Andi Deris on la seva veu i la de Kiske demostren que donaran molt a parlar. De nou em criden l'atenció uns solos que em recorden poderosament a finals dels vuitanta i una manera de fer que ells van fer popular i tant copiada va ser. Ja van dos i anem bé...

Llegeix més

  • Escrit per Alejandro Jordan

Cannibal Corpse - Violence Unimagined

Discogràfica: Metal Blade
Data sortida: 16-4-21
Nota Simfonia Metàl·lica: 7 /10

A hores d'ara ja tots sabem qui són Cannibal Corpse. Les seves viscerals lletres, sempre relacionades amb les més horribles maneres de morir, i sobretot, polèmiques portades que no deixen indiferent ningú. Essent la banda de death Metal més reeixida a nivell mundial, i amb una àmplia discografia a l'esquena, els novaiorquesos s'han decidit a llançar aquest mes d'abril el seu quinzè treball. Sota el nom de Violence Unimagined, aquest ha estat de nou produït pel propi guitarrista de la banda, Erik Rutan, qui acredita el mèrit d'haver definit el so del grup durant els últims anys.

L'àlbum arrenca amb Murderous Rampage sense cap consideració per l'oient, qui es veurà atropellat per una onada de bogeria i molta sang. Res millor que una entrada amb tota la maquinària a màxima velocitat, i ningú ho sap amb més certesa que els nostres vells amics de Cannibal Corpse. De la mateixa manera també són perfectes coneixedors que la rapidesa no sempre és proporcional a la brutalitat, i és que el tema compta amb aquests riffs a mig temps tan característics de l'agrupació, amb els que cap aficionat del metall extrem podrà evitar moure el cap com un posseït. Res de nou sota el sol, però sens dubte deixa satisfet qualsevol seguidor. Què voleu que us digui? Sóc un subjecte simple, només necessito els berrejos de Corpsegrinder i escoltar Mazurkiewicz destrossant els meus cascos per ser feliç.

Llegeix més

  • Escrit per Edu A.

Durbin - The Beast Awakens

Discogràfica: Frontiers Records
Data sortida: 12-2-21
Nota Simfonia Metàl·lica: 9 /10

Durbin - The Beast AwakensNi un servidor, ni de ben segur molts dels lectors, deurem ser aficionats als "talent shows musicals". Aquells pomposos espectacles televisius, on de la nit al dia intenten convertir en artistes a joves promeses vocals, que fan viure dins d'una bombolla aliens a l'afamada indústria musical. El final, tot i que previsible, sempre acostuma a ser el mateix, un cop els productors els exprimeixen al màxim amb un primer disc completament enllaunat, els acostumen a deixar a la mà de déu si les vendes no donen els rendiments esperats.

Expliquem això, perquè aquest és una mica el context en què es va a donar a conèixer James Durbin, gràcies a la seva participació en la desena edició del concurs American Idol, on valgui la redundància, va deixar per la posteritat una emmarcable actuació amb el seu ídol Rob Halford i els Judas Priest que fàcilment es pot trobar encara per les xarxes.

Tot i haver publicat amb anterioritat diversos treballs d'un rock més alternatiu, que no van acabar de funcionar, la seva popularitat va créixer de manera exponencial amb la seva entrada com a cantant als dos darrers discs de Quiet Riot.

Aquest 2021 però, torna de nou a la càrrega amb el seu quart àlbum en solitari, les idees més clares i un canvi estilístic molt notable amb un disc de dotze temes d'autèntic Heavy Metal amb essència dels 80. Segurament seria un disc que a priori hagués passat desapercebut per la gran majoria d'aficionats al gènere, però que volem reivindicar de la manera pertinent, perquè de ben segur que deixarà a més d'un/a amb la boca oberta si li doneu una oportunitat.

Llegeix més

  • Escrit per Bernat Parera

Zevo - En pie de guerra

Discogràfica: Autoeditat
Data sortida: 2021
Nota Simfonia Metàl·lica: 6 /10

A un món on tot es fon ràpid i les formacions s'esmicolen a la primera discussió, és estrany, gairebé màgic, trobar formacions que hagin superat el pas del temps, les generacions i les modes. Zevo, formats a Palma de Mallorca l'any 1989, són un clar exemple de supervivència de dins una escena que a vegades resulta hostil cap a les formacions massa longeves.

Els inicis dels noranta foren els anys daurats de Zevo, quedant semi-finalistes dos anys consecutius al Concurs Pop Rock de Palma, compartint escenaris amb bandes importants dins el panorama mallorquí com Tots Sants o Los Valendas. Després d'allò, començà el ball de membres que sol passar tota banda amateur quan topa amb l'inici de l'edat adulta i les parelles i els fills pareixen ser incompatibles amb la música. Però Zevo continuava, sempre a una segona línia, però sempre cap endavant. Fins a l'any 2011, on la mort de Tolo Gual, guitarrista fundador de la banda, va posar el que pareixia el punt i final de la història de la banda.

Fins que, al 2018, Mateu Martí, baixista i un altre dels membres fundadors va decidir recuperar la banda, trobant a Manuel Martínez com un company ideal al paper de veu i guitarrista. Desempolsaren els temes clàssics de la banda i començaren a crear-ne de nous. I amb 8 d'aquests temes nous han gravat En pie de guerra, primera demo de Zevo en 30 anys de trajectòria.

Llegeix més

Subcategories

  • Llibres

    Ressenya de llibres dedicats a l'escena del rock dur i heavy metal

Accés

Has oblidat la contrasenya? / Has oblidat el nom d'usuari?