Ajornat, suspès, aturat... Aquestes són les paraules més repetides aquests dies al sector de l'oci i els concerts en directe. I només en això, la vida sencera s'ha paralitzat. No queda una persona en la nostra boja societat que no hagi sentit parlar fins la sacietat sobre el covid-19, havent estat capaç aquest microorganisme de demostrar que res de les nostres banals preocupacions i dèries tenen tanta rellevància com creiem. El sol continua sortint cada dia només amb la diferència que no podem desenvolupar les nostres irrellevants activitats.

Per irrellevant el cervell de molts que davant el panorama que vivim se'ls acut anar a la segona residència, ja sigui a la platja o muntanya, sentint uns arguments que poc menys es mereixen cadena perpètua. Certament a les grans capitals n'hi ha molts que han perdut el coneixement.

Llegeix més

Parlar i plantejar el tema sobre el que versa aquest article no és pas cap novetat. Suposo que el fet que en les darreres setmanes ho hagi viscut tant proper m'hi ha fet pensar més de l'habitual, i fet arribar a la conclusió que si aquesta és la dinàmica de com reacciona i es comporta el personal estem matant nosaltres mateixos tot allò que teòricament més ens agrada. M'explico.

He començat l'any assistint a un parell de concerts de bandes catalanes amb discos publicats de notable nivell. L'assistència a aquests concerts ha estat baixa, de fet tampoc res que no sigui prou habitual en sales petites i bandes que estant fent els primers passos amb dos o tres discos com a molt. La cosa és que a la setmana següent del segon d'aquests concerts hi havia programada un altra cita en directe d'una banda de versions de Motörhead ben coneguda a casa nostra. Va ser curiós com durant els dies previs vaig veure desenes de missatges a xarxes socials i fins i tot personals a través de whatsapp on la pregunta era si anaves o no anaves... com que semblava que hi havia moltes ganes. Segur que molts de vosaltres ja sabeu a la data a la què em refereixo a la sala La Boite de Lleida amb els Motörhits que s'anunciava a més com a dues hores de show amb músics de Lleida com a convidats. Que sigui a Lleida no vol dir res, crec que perfectament es pot extrapolar a qualsevol altra població o demarcació.

Llegeix més

Ara que estem a inicis d'any és una obvietat dir que ens portarà un grapat de novetats discogràfiques, és fins i tot una rucada dir això. Ara, cada any té alguns llançaments que crec són destacables. Aquest 2020 veurem un nou disc dels finesos Nightwish, una banda que crec mereix el reconeixement i l'atenció en una ja llarga carrera amb una discografia més que destacable que no ha decebut en cap de les seves entregues. La ment creativa de Tuomas Holopainen sembla no tenir fi i després de completar tot el procés de gravació ja s'ha començat la maquinària per arribar al llançament. En el moment d'escriure aquestes ratlles alguns mitjans privilegiats desplaçats al mateix cercle polar àrtic al nord de Finlàndia han pogut escoltar el treball i sembla que el grup ha anat un pas més enllà i pinta a disc majúscul. Aquí en teniu una mostra d'una web finesa.

En alguna ocasió ja he comentat que el grup em sembla un dels reductes més exquisits d'aquella fornada de bandes dels 90 que venint del power metal van començar quelcom nou, elegant, melòdic, grandiloqüent i que han sabut evolucionar de manera excel·lent fins i tot amb els canvis de vocalista que en qualsevol banda és un trasbals important. Sincerament crec que seran una de les referències a tenir en compte aquest 2020.

Llegeix més

Ara que ja ha passat una mica la voràgine i repercussió de la vinguda de Metallica a casa nostra és hora de reflexionar sobre tot plegat. Crec que és preceptiu, és més, recomanable fer-ho. És una obvietat que els quatre genets han traspassat tota frontera fora del heavy metal, venen i van començar aquí, van ser en bona part responsables de gran part de l'escena extrema sorgida des dels 80 i tota una influència per diverses generacions però tot i que conserven un llegat forjat als 80 referent i gloriós allò és passat. Ja no els van a veure només els heavys de tota la vida que els van veure fer-se grans amb els quatre primers treballs tant sols, ara van pares, fills, quasi avis a més d'un ventall de públic que només es recorda de la música en directe quan es tracta d'un gran concert d'aquest tipus o aquells que volen veure aquestes grans bandes almenys un cop a la vida, sense més, per dir: "jo els vaig veure". Com s'explica si no que una noia que rondava els quaranta darrere meu digués a mig concert que no coneixia la meitat de les cançons? Està bé que referents i música de la nostra escena pugui traspassar generacions i tingui repercussió però... a quin preu? Aquí hi ha debat, no seré jo que sigui un ultra defensant l'autenticitat del metall i tonteries similars.

Llegeix més