Menu

No ens deixem enganyar

Pro ToolsL'actual voràgine de llançaments supera qualsevol capacitat d'assimilació. Ni tant sols algú que dediqui les vuit hores del que seria una jornada laboral complerta no podria estar més o menys al dia de la meitat de la oferta. Si els grups i llançaments s'han multiplicat, l'accés a ells s'ha elevat a la potència. Si a això li sumem el factor "nostàlgia" la cosa encara es complica més. Les reedicions estant a l'ordre del dia i molts cops m'atreviria a dir que superen en repercussió els nous discos. És en aquest aspecte que voldria incidir ja que en aquesta societat de consum que vivim cal saber distingir el gra de la palla.

Evidentment que caurem molts cops en la palla. La voràgine consumista en la que hem crescut i com a seguidors de bandes i discos pretèrits que han estat presents en moments destacats de la nostra vida i que en formen la banda sonora fa que obrim els ulls quan, per exemple, apareixen reedicions en cd o vinil de Maiden, Megadeth o Metallica per citar tres clàssics que ho han fet en els darrers anys. M'agradaria comentar sobre aquestes reedicions i en concret exemplificar-ho sobre una de ben recent, la caixa del Master of Puppets de Metallica, més d'actualitat impossible si pensem que en poques dates estaran actuant a l'estat espanyol. Abans, però, posem-nos en context.

Us sona el concepte "guerra del volum". A alguns segurament que si i a altres no n'heu sentit parlar en la vida. La guerra del volum és un fenomen que ja fa anys que es dona i se n'acostuma a fer responsables a les discogràfiques. Com si s'haguessin inspirat en la publicitat televisiva, sovint a un volum molt més alt que la resta de programació buscant cridar l'atenció de l'espectador, les companyies i els actors involucrats en la producció musical han buscat distingir-se i imposar-se a la competència a base de sonar "més alt". D'aquesta manera quan sona un tema després d'un altre a volum més alt sembla que soni millor. El que s'aconsegueix realment és que soni més estàtic.

Està comprovat que, any a any, les discogràgiques tendeixen a pujar progressivament el volum al que graven els discos. Això és fàcil de comprovar a casa, només cal dos CDs editats pel mateix segell en anys diferents. Com més anys hi hagi millor de diferència. Poses el primer i sense tocar el volum el més modern, el canvi de volum es fa evident. I per mostra un botó. Ja que parlàvem de Metallica, vet aquí dos imatges. La primera del tema Battery editat en una reedició de l'any 1999 en una sèrie editada per Elektra, l'anomenada 24 Karat Gold on se'ns oferia una edició remasteritzada i suposadament millorada en so. La mostrem en un programa d'edició de so.

 S'aprecia clarament que el volum no arriba a la part superior o inferior de cada canal. Anem per la segona, el mateix Battery però en l'edició editada i remasteritzada de nou de la caixa del 2017.

Es pot veure com clarament en aquesta segona imatge algunes parts del tema clarament toquen les parts superior i inferior, l'anomenat "zero digital". Cal remarcar que el primer exemple ja és un remaster del '99, imagineu-vos en conseqüència la pujada que ja ha experimentat des de la gravació original dels 80.

La música digital té un topall de volum “de fàbrica” a partir del qual es distorsiona al reproduir-se. Els experts  ho anomenen “zero digital”, i es va començar a arribar a aquest límit a mitjans dels noranta. Qualsevol pot pensar que a l'arribar al límit la cosa s'acabaria ja que al arribar al màxim volum possible no seria possible anar més enllà. En canvi, no va ser així ja que també en aquella època es van fer populars els compressors i limitadors digitals que permeten modificar a plaer la música digital.

Així va ser com, per continuar pujant el volum dels discos i no quedar-se enrere es va optar per "retallar" o "distorsionar" els pics aguts que sobresortien del zero digital. El resultat? Menys rang dinàmic, o dit d'un altra manera, menor diferència de volum entre els alts i els baixos d'una cançó.

No m'atreviria a donar la culpa totalment als actors del negoci, el món on vivim i els hàbits d'escolta de música han canviat. Estem habituats a veure pels carrers de pobles i ciutats joves amb auriculars. El carrer és un lloc sorollós, amb trànsit i tota mena de distraccions i per que un tema cridi l'atenció i soni a un volum adient a aquest context cal que soni ben alt. Els nostres hàbits també han condicionat. Pocs escolten música dedicant-li un temps específic i de manera tranquil·la, sempre fent altres coses normalment en ambients sorollosos.

L'ús de la compressió és habitual en la música digital. Dóna cos, reforça greus i pot ser un bon recurs en algun moment. També dona sensació de volum i aquí és on se n'ha abusat. Hi ha multitud d'articles al respecte per part d'entesos com aquest d'Elena García Enginyera Técnica de So i Imatge per la E.U.I.T.T. de Madrid. Si teniu curiositat per saber una mica més sobre la compressió i el que implica aquí en podeu trobar un vídeo força indicat pel tema.

Tornem a la caixa de Metallica. Després de comprovar que potser no és del tot recomanable escoltar aquesta "nova" versió del Master anem al contingut de la caixa. Certament conté multitud de material, no diré que no sigui interessant, més encara des del punt de vista d'un fan, és més, jo mateix la voldria per pur fetitxisme!!!... però fins a quin punt? L'únic nou que podem trobar són les versions demo dels temes que tots coneixem i veure com eren en un primer moment sense polir. La resta, deixant de banda la part més fetitxista que té la presentació, el vinil i tot plegat són un grapat de cds de gravacions en directe amb una qualitat més que dubtosa. Que ofereixi dos dvd pot ser un bon atractiu però no deixa de ser material ja vist en aquell llunyà Cliff'em all ara amb totes les gravacions que en aquella ocasió només apareixia algun tema de cada concert. El mateix amb les entrevistes, versió complerta del ja vist. Atractiu? Si, evidentment si t'agrada el grup, però relativament. Res nou o sorprenent, cap gravació en vídeo o àudio inèdita amb una mínima qualitat i és que la mateixa banda en aquella època renegava del tema vídeo i fins i tot se'n mostrava en contra. No va ser fins al disc And justice for all que van gravar el primer clip.

Amb tot plegat el que voldria plantejar és que en el mar d'oferta que hi ha avui dia i tenint en compte algunes premisses com les comentades, n'hi pot haver moltes altres, cal ser selectius i que la voràgine consumista no ens torni cecs. Em de seguir gaudint de la música com a cultura que és però també és un negoci on molts dels actors no es preocupen per l'art sinó només per treure'ns els calers amb qualsevol excusa. Gaudiu de discos i directes, especialment aquests darrers que s'han convertit en motor del negoci musical, tema d'un altre article fins i tot, però que no ens prenguin el pel. I ja que hem parlat de Metallica, no deixen de ser una banda absolutament bàsica i imprescindible de la nostra història i m'atreviria a dir que de la música del segle XX i teniu la sort de tenir entrada per algun dels seus concerts estatals no ho deixeu escapar que no venen massa sovint.

Accés