No sortim d'una que en passa un altra. La veritat que la desaparició de personatges vinculats a l'escena del rock en els darrers mesos no para de deixar-nos tristes efemèrides. Si tot just començar el que tothom desitja que sigui un any on sortir del pou pandèmic ja teníem en el panorama internacional un traspàs ara en l'estatal. Es fa difícil dir el que ha estat una banda com Barricada i els seus membres en el panorama estatal del rock dur per tota una generació. No és que ara tinguessin cap activitat però la desaparició d'un dels seus membres històrics és un cop.

Boni, tal com era conegut Javier Hernández, va traspassar aquest divendres 9 de gener als 58 anys d'edat. El músic pamplonès patia un càncer de laringe del que es va operar el juny del 2018 aconseguint extirpar la totalitat del tumor. Això no va evitar que perdés la veu i s'hagués de retirar dels escenaris i també de la vida pública mantenint un perfil baix i allunyat dels mitjans de comunicació.

La notícia ha colpejat tota l'escena i molts personatges destacats que l'havien conegut o els seus companys de banda El Drogas i Alfredo Piedrafita que formaven el trio que durant quasi tota la història de la banda era reconeixible per tothom. Fins i tot personalitats polítiques com el vicepresident del govern espanyol, Pablo Iglesias, ha expressat el seu condol només per posar un exemple.

Què es pot dir de la seva trajectòria! Íntimament lligada a Barricada, el grup estatal que va sacsejar la joventut dels anys vuitanta i noranta. El grup es va formar el 1982 al barri de Txantrea de Pamplona i va deixar l'activitat el 2013. El mateix Drogas en el documental que porta el seu nom explica com era aquell barri i la conflictivitat habitual als seus carrers i com va forjar el seu caràcter, manera de ser i veure les coses. Això va fer que el mateix Drogas després de tornar del servei militar va decidir crear un projecte musical amb el nom de Barricada en clara al·lusió a quelcom habitual en els saraus que es produïen al carrer. El mateix Drogas reconeix en el documental que quan va veure Boni tocar en un concert va veure clarament que era el guitarra que volia. Li va proposar i des de llavors van formar un tàndem que amb Boni fent música i ell a les lletres van donar temes corejats per milers de persones arreu de l'estat. Lletres crues i reals que amb el context musical del rock dur, urbà, sense floritures va arribar a molts. Eren anys que semblaven feliços i ideals després de deixar enrere la dictadura tot i que encara es patien, com ara, moltes desigualtats.

El primer disc, Noche de Rock and Roll, va ser gravat en tant sols dos dies, la gravació original, amb Ramoncín com a productor, finalment no va poder editar-se al no poder-se fer càrrec de les mescles. Finalment la producció va córrer a càrrec de Marino Goñi i el propi grup. El gran tema del disc era Esta es una noche de Rock&Roll que tothom va acabar sabent-se de memòria. Va ser després de l'edició del primer disc que va entrar Alfredo Piedrafita ya que Sergio Osés, un dels guitarres, va haver d'anar al servei militar. Ja mai més se'n va moure.

Un primer gran cop va patir el grup al perdre al bon amic del Drogas i bateria Mikel Astrain per un aneurisma cerebral. El segon disc va ser produït per Rosendo Mercado, Barrio Conflictivo, li van dedicar un tema com Pon esa canción de nuevo. Les coses anaven molt ràpid i amb el tercer disc, No hay Tregua, van firmar un contracte amb la multinacional RCA. Tot just va sortir el disc van tenir grans diferències amb la discogràfica que va ser el motiu de la ruptura de contracte. La cosa és que el segell pretenia d'alguna manera censurar fins a vuit temes. D'aquella època encara recordo com poc a poc va anar calant un tema com el que donava títol al disc. Un cop més una peça que tota una generació es sabia de memòria. A casa nostra el grup també va quallar i encara hom recorda la seva aparició en un dels programes que es feien al llavors anomenat circuit català de TVE, anomenat Plàstic. Un programa musical-juvenil com no n'hi ha ara on podíem veure des de figures internacionals com Helloween o Iron Maiden a bandes estatals com els mateixos Barricada. Aquella aparició la tenen encara al cap tots els que estem a la quarentena.

Van unir-se després de la trencadissa amb RCA a Polygram Iberica pel llançament de No sé qué hacer contigo, també produït per Rosendo i on no van aturar-se les discussions amb les discogràfiques ja que Polygram no va acceptar Bahía de Pasaia, que denuncia les controvertides morts a mans de la policia de quatre integrants dels Comandos Autónomos Anticapitalistas el 1984, sent un d'ells amic del barri de El Drogas. El tema que donava títol també es va fer més que conegut. El cinquè treball va ser Rojo on la col·lecció de temes que han quedat en l'imaginari de tothom era encara major amb Animal caliente, Abrir y cerrar o La hora del carnaval. El 1989 nova intervenció de la discogràfica per retirar el tema En nombre de Dios del disc Pasión por el Ruido, al que anava a donar nom. Tota una crítica a l'Opus Dei. Un altre disc mític va ser el directe Doble Directo, on trobàvem 23 temes i pel que van rebre un disc d'or. Aquell VHS va rodar en molts dels reproductors domèstics arreu de l'estat i mostra un grup en plena forma.

Aquesta podria ser l'era daurada del grup per molts dels seus fans més radicals ja que a partir d'aquí el seu so es va tornar més assequible o suau. Això sí, la quota de popularitat amb Por Instinto va pujar fins a cotes inimaginables. Bona part d'aquest èxit per una peça com En blanco y negro, suficientment rock com per agradar al públic de l'estil però molt assequible perquè els més finolis es sentissin durs amb ella. No hi havia local, pub, discoteca o festa que en algun moment sonés i el personal la coregés de principi a fi. Qui tenia en aquells anys entre setze i vint-i-pocs anys ho pot corroborar. Sonava a tot arreu.

El següent Balas Blancas va seguir en la mateixa línia i un tema com Oveja Negra també va fer fortuna. Molt públic del que els seguia en els vuitanta no estava gens satisfet amb aquesta línia, ni tant sols amb el següent La Araña i el directe que el va seguir. La recuperació va venir de la mà de Acción Directa que quasi van ser disc d'or. Bésame va veure un canvi de formació, Fernando Coronado va abandonar el grup i va ser substituït per Ibon Sagarna, Ibi, que havia estat company de Alfredo Piedrafita a In Vitro. Hombre mate hombre va ser el primer disc amb ell. Un doble directe i un doble recopilatori van ser les següents edicions. Un dels discos més elaborats del grup va ser La tierra está sorda, basat en la guerra civil espanyola on el Drogas va investigar, llegir molt, veure documentals i, sobretot, entrevistant-se amb supervivents republicans i familiars de les víctimes. En total van ser 18 temes que anaven acompanyats d'un llibre. En tot això El Drogas es va anar ficant en una banda pròpia paral·lela anomenada Txarrena des de primers dels 90. El 2011 va anunciar a la web del seu grup que havia estat expulsat del grup. Aquest va ser el comunicat:

Agur Barricada (El Drogas)
(Contra)comunicado al (no)comunicado de los (in)comunicados
Unos dirán que me he ido
El otro (que soy yo) que lo han largao
Que todavía tengo en el culo
Algún que otro morao

Unos parecen afligidos
El otro (que soy yo) es un manirroto
Que ya no encuentra su sitio
En el momento de la foto
(Andá! Esto es de Rulo)

Ni dejé ni dejaré nunca
Eso que llaman BARRICADA
Dejo camisa de once varas
Y alguna que otra peluca

Podrá tener muchos nombres
Podrá dar muchas sorpresas
Pero conmigo no cuenten
Que no me vale la pena

Por su tiempo muchas gracias
Por las idas y venidas
Ahora me toca comprar la entrada
Y aunque sea un poco a tientas

Ya encontraré la salida

Firman el (contra)comunicado: El Drogas, Ázida, Eva Zanroi, El dr. Gas, Enrique Villarreal, Andalaostiamiraeldelpañuelodebarricada y Un Señor Mayor (Ahora parece ser que con el ex delante)

Els seus ex-companys van respondre:

Va ser el 2013 que Boni va anunciar la seva retirada del grup per iniciar un projecte personal i tot seguit Alfredo Piedrafita va confirmar que el grup deixava d'existir. La seva carrera en solitari va veure tres referències el 1992 Peligroso animal de compañía, el 2015 Incandescente i finalment el 2018 Réquiem por el mundo. Sigui com sigui s'ha perdut un dels músics del panorama del rock estatal més estimats i amb una particular veu que va ser un referent per tota una generació. Descansi en pau.

• Anterior
• Següent