Cafè del Teatre, Lleida
Fotos: Albert Perera

M'he donat uns dies per escriure aquestes ratlles per veure si baixava la sorpresa i d'alguna manera "emprenyada" però veig que es manté. Així doncs, quan tot just començo a escriure ja tinc prou clar que aquest text acabarà sent més un article d'opinió que posant de manifest que va donar de sí el concert dels alemanys Rebellion i els holandesos Pendejo al Cafè del Teatre.

La raó? Senzilla. Tothom esperant la tornada dels directes, la obertura després de la pandèmia, doncs bé, visiten la teva ciutat dues bandes internacionals, en data única a Catalunya en dissabte, de l'escena del rock dur i metal i ens trobem amb el que ens trobem. A què em refereixo? La garrotada que em va suposar entrar al Cafè Teatre tot just els Rebellion obrien el seu set i veure que l'assistència tot just era d'una cinquantena de persones. Ja no esperava gent d'arreu del país, ja sabem que els de Barcelona no acostumen a moure el cul més enllà de la seva àrea metropolitana on van més que servits de directes, però i els de la ciutat?

Llegeix més

Sala RedStar, Valls (Tarragona)
Fotos: Jordi Sociats

No havia tornat a estar a la sala Red Star de Valls des d'abans de la pandèmia, i la visita d'Angelus Apatrida es presentava com una bona oportunitat per recordar-me que segueix sent la millor sala de capacitat mitja en la que he estat, i ja van unes quantes vegades per ser Valls la meva residència ocasional. Hi caben fins a 500 persones (a partir de 200 ja es crea ambient, i en aquesta ocasió diria que es superaven les 300), té un escenari adequat a les dimensions del local, no massa alt però amb bona visibilitat general, sol sonar bé, la decoració la trobo encertada per una sala sobretot rockera, i els preus de la barra són dels més populars que es poden trobar (2 € la canya de cervesa); els companys amb els que vaig quedar de Tàrrega i Almacelles, no havien estat abans i es van sorprendre gratament.

Al no haver teloners, per escalfar l'ambient van anunciar que abans punxaria música el guitarra de Crim, Quim (escrivint-ho seguit, m'adono que potser tenen relació els dos noms...), aprofitant que són de Tarragona i l'amistat dels dos grups (hi ha qui li deu sorprendre veure a Guillermo de Angelus amb samarretes de Crim, sent grups d'estils diferents), a més que és coneguda l'afició de Quim pel Metall, i ho demostra en alguns puntejos del seu grup principal Crim, tot i tenir una base Punk (es veu que toca en bastants grups alhora, algun més orientat al Metall).

Així que tenia curiositat per veure amb què ens sorprendria aquest músic polifacètic, però vam entrar passades les 21:00 h. (a mi aquests horaris tan puntuals que impedeixen sopar amb tranquil·litat, no em convencen... segurament ho prefereixen Albert o gent amb més càrregues familiars), i el poc que vam escoltar, a un volum una mica fluix, me va semblar bastant típic: Metallica, Anthrax...

Llegeix més

Salamandra, Hospitalet del Llobregat (Bcn)
Promotor: Madness Live
Fotos: Albert Perera

Per fi es podia dur a terme la gira del 50è aniversari d'una de les figures més grans que ha tingut l'instrument de les sis cordes dins el hard rock. Aviam, no ha deixat de ser una gira normal, això sí, amb un set una mica més llarg i recorrent la seva discografia tot i que amb un especial protagonisme en la etapa amb UFO. Un personatge amb tal recorregut crec que mereixeria una celebració més "pomposa" i representativa de tots els músics amb els que ha treballat però portar-ho a terme no és fàcil i menys en les circumstàncies que hem viscut els darrers anys i que encara patim. Més encara quan el titular a les veus hauria d'haver estat Ronnie Romero i al final sempre li toca la papereta a Robin McAuley, tenint en compte que no s'interpreta cap tema de la seva etapa amb Schenker.

La primera notícia sobre aquesta cita la vam tenir uns dies abans ja que estava programada per la sala Razzmatazz 1 i es va traslladar a Salamandra. La lectura és evident, i símptoma del que està passant actualment amb els concerts, almenys de la nostra escena. D'una banda l'acumulació de directes és notable (fins a tres concerts internacionals per setmana a Barcelona), el recel encara de molta gent a les aglomeracions i es continua demostrant que el comportament del personal al sud d'Europa no és el mateix. Per aquí les assistències als concerts de rock dur i metal són força més baixes que en la majoria de casos arreu del continent. Això no és novetat, qüestió de cultura musical. En què es tradueix tot plegat? Que una cita programada per una sala major es traslladi un recinte més petit. Per molt que es digui que estava ple, que ho estava i fins i tot era incòmode intentar moure's durant el concert de Schenker, a la gran de Razzmatazz s'hagués vist força desangelat.

Llegeix més

Cafè del Teatre, Lleida
Foto: Albert Perera

El nom de Sami Yaffa cridarà l'atenció dels més iniciats i experts en tota l'escena de rock-sleazy-glam europeu relacionat amb bandes com Pelle Miljoona Oy, Hanoi Rocks, Jetboy, Demolition 23, Joan Jett & The Blackhearts, New York Dolls i The Hellacopters. A més, ha estat en la banda del cantant principal de Hanoi Rocks, Michael Monroe, des de principis de 2010. Només amb aquestes credencials un ja veu que aquest finès com a mínim una trajectòria respectable té. Un altra cosa és que per la majoria de públic seguidor de l'escena rock només això sigui motiu per moure's un dia laborable a veure'l en directe presentant bàsicament material en solitari.

La cosa és que estem davant d'un home, almenys, polifacètic ja que no només ha tingut inquietuds musicals. A la tardor de 2014, la sèrie de televisió Sami Yaffa – Sound Tracker va debutar en la Televisió Nacional de Finlàndia, YLE. El programa s'ha vist a Netflix, Amazon Prime arribant doncs a una audiència més gran. En el programa, Yaffa va recòrrer el món i va conèixer els estils musicals i músics de diferents cultures en 18 països. La sèrie va guanyar el millor programa musical Golden Venla (equivalent als Emmy a Finlàndia) dos cops el 2014 i 2015 produïnt tres temporades fins ara.

Així doncs, amb tot plegat que un tipus amb aquesta trajectòria visiti la teva ciutat, més en el cas de l'abandonat oest de Catalunya, cal no desaprofitar-ho per molt que sigui un laborable. He de confessar que tant la gira com el treball en solitari que ha editat Sami, The Innermost Journey to Your Outermost Mind editat a finals del passat 2021, m'han agafat per sorpresa. Desconeixia l'edició del disc i la gira conseqüent, més encara que hi hagués una data tant propera fins que es va anunciar, res se n'havia sentit rumorejar, així que calia fer els deures.

La setmana prèvia al concert un es va posar a la feina i calia escoltar el disc. He de dir que hem va deixar a parts iguals sorprès i confós. Sorprès per trobar-me un disc tant eclèctic, fins a uns extrems que poques vegades havia vist. Confós perquè no tinc clar a quin tipus de públic pot interessar aquest material ja que tinc els meus dubtes que molts seguidors habituals de la nostra escena tinguin una obertura de ment tal i un eclecticisme suficientment gran com per abraçar la proposta. Des de rock més clàssic i ortodox a temes quasi punk, passant pel reggae, rockabilly o sureny... per citar els més evidents. Per més detalls entraríem en la ressenya del disc i aquest no és el motiu d'aquestes ratlles.

Llegeix més