- Escrit per Albert Perera
- Categoria: Concerts
Burning Witches + Gonoreas 10-10-18
La Boite, Lleida
Fotos: Albert Perera
Costa expressar el viscut aquest passat dimecres 10 d'octubre per qui subscriu. Més enllà de ser un concert més va ser un retrobament amb els que ja considero bons amics i poder compartir tot el que envolta la vida a la carretera d'una banda que més que una promesa són una realitat. Però anem per parts que hi ha molt a comentar.
Si ja és poc habitual que en espai de pocs dies visitin la ciutat de Lleida dos bandes internacionals de metall (disculpeu si llegiu això des del cap i casal però el que per vosaltres és normal i habitual per la resta del país és tot un luxe), més ho és encara que una d'aquestes bandes ens visiti per tercer cop en un espai de nou mesos. Té una explicació.
Molts recordareu la primera visita de les Burning Witches a Catalunya, va ser el passat 7 de gener al Cafè Teatre de Lleida gràcies a la bona feina de l'amic i company Jaume Aos Sanuy per aquestes terres, mai prou agraïda. Va haver una resposta brutal i vam quedar perplexos davant una banda que amb un primer disc sota el braç anava donant el que podrien ser els primers passos, aquí ho explicàvem. Dies abans vam poder parlar amb Romana i Seraina per comentar sobre aquest primer treball i aquests concerts. Les festes de maig van ser de nou el marc perquè en un viatge llampec des del seu Brugg natal actuessin davant d'un nombrós públic confirmant les expectatives generades al gener. Poder incloure-les al cartell de les festes va poder satisfer l'audiència de sons més durs, no sempre tinguda en compte en les programacions públiques.
Aquest tercer cop han jugat altres factors. Les suïsses tenien programada una petita gira per l'estat espanyol que en darrera instància va haver d'alterar algunes dates de manera forçosa. Una d'elles era en les festes del Pilar de Saragossa. Per tots és sabut que a la capital manya sempre hi ha hagut històricament un espai pels sons durs i la Federació Interpeñas era qui programava normalment aquests espais. Aquest any hi havia d'actuar Burning Witches però l'ajuntament de la capital aragonesa no va concedir cap espai a Interpeñas. Poc esperat i sorprenent, aquí ho podeu llegir en un article de premsa. Això ha provocat un daltabaix en multitud de bandes i promotors que han hagut de maniobrar com han pogut, en el cas de les Burning Witches era perdre la data o reprogramar-la i un cop valorades les opcions la millor va ser Lleida de nou. Així doncs, i vist tot plegat, era un hàndicap una tercera visita enmig de la setmana laboral, un dimecres, i amb poc temps per mirar de fer difusió.
Que la nostàlgia ven és un extrem que no pot negar ningú i en un art com la música que evoca èpoques, sensacions, sentiments i vivències de la nostra existència s'està explotant com mai.
Com han canviat les coses. Alberto Rionda està radiant. Em dona la impressió que ara està vivint allò que sempre havia desitjat per la seva banda de sempre, poder tenir uns músics al seu costat de màxim nivell amb els que poder donar via lliure a totes les seves inquietuds musicals. D'altra banda, i especialment per la gent que hem seguit la carrera del grup, el guitarrista sempre havia estat un personatge més tímid sense massa afany de protagonisme ja sigui en un concert o en tot el que envoltava al grup tot i fer la major part d'entrevistes promocionals i portar el pes del grup. Si alguna polèmica envoltava la banda el silenci i la prudència era la opció escollida. Això ha canviat. L'Alberto Rionda actual té i sembla voler el protagonisme total com a fundador, compositor i alma mater del grup. Més actiu que mai a les xarxes ja sigui a nivell personal com pel grup i sortint al pas de qualsevol polèmica o crítica que aparegui si creu que ho ha de fer sense pels a la llengua. Fa ben poc ens ho confessava en 
La història i els arguments es repeteixen. Quan sembla que mai més hi haurà possibilitat de veure a tal banda acaba passant per remot que sembli. Aquesta era la història amb Guns'n'Roses, una de les bandes més populars de la història del hard rock que tot just amb el seu debut i un segon disc quadruple (deixant de banda versions i demés) ho van revolucionar tot en aquesta escena. Quan fa uns anys es va anunciar aquesta "reunió", i poso cometes perquè tots tenim clar que no és complerta, el que la majoria va pensar és allò de "aquest cop no se m'escapen".
Aún con muletas pero decidida a no perderme un concierto que llevaba anunciándose meses, esta vez he intentado cargar la cámara de fotos para dar cuenta de las tres bandas programadas en un cartel de estética minimalista con esa imagen nostálgica y algo dramática que mostraba a dos niños de la mano, escapados tal vez, mirando a un incierto aunque esperanzador futuro y dejando atrás el desolado camino que les devolvería a casa, o quién sabe si a la orfandad de un colegio prisión. Alegoría a los tiempos difíciles, a cualquiera de ellos, en todo caso.