La Riviera, Madrid
Fotos: ConcertTrial, Julitopc

I ho van tornar a fer. Després de l'enorme celebració del trentè aniversari, el llistó estava molt alt, però a aquests sexagenaris "els hi poden menjar el rave" com va dir el mateix Fortu en un moment de l'actuació. Mai van destacar per ser uns músics virtuosos, i fins i tot, algunes de les lletres els classificaven com a grup destinat a seguidors dels suburbis, però sí van compendre des dels inicis que el rock'n'roll ha de ser una festa. Tot just 12€ el preu de l'entrada (despeses de distribució incloses), una Riviera pràcticament plena i llest, tots els ingredients necessaris per un altra festa com molt pocs saben donar.

Ho van anunciar com un concert de tres hores, on tocarien 35 cançons de tota la seva discografia. Per mi era el gran alicient un cop vistos tantes vegades en directe, aquests temes oblidats pel directe. Tot i que la llista de convidats era de "menor catxé", el menú seguia sent molt atractiu (que ningú s'enfadi, respecte màxim a tots els músics, però la diferència de popularitat entre, per exemple, Fito Cabrales i els que van estar aquella nit és gran).

Vaig arribar amb el temps just a la sala i amb una llarga cua que encara quedava per entrar moments abans de l'inici, només vaig poder veure el final de l'arrencada amb Juego Sucio. Per la continuació van escollir Más que un Dios amb el que ja em vaig poder ubicar en el millor lloc possible en una sala quasi plena començar a gaudir del concert com està manat.

El Crack, Necesito Más, El que más, La invasión de las máquinas... Els temes anaven caient sense aturades i sense tonteries, recordant la primera part del concert celebrant el trentè aniversari a la mateixa sala. La banda sonava com sempre, compenetrada i centrada en que el personal s'ho passés el millor possible. La únic incógnita era Fortu, que sense fer-ho malament, se'l notava conservador en algunes parts. Suposo que el tenir un concert de tres hores per davant el feien gestionar els seus recursos vocals d'una forma que no arribés esgotat al final del show.

Llegeix més

Cafè del Teatre, Lleida
Fotos: Jaume Sanuy

Un cop més Lleida podia acollir una cita rockera gràcies a la bona feina i voluntat, cal dir-ho, de AOS Produccions. L'amic Jaume incansable en fer reaccionar al personal a base de bones propostes per un ampli ventall de gustos que no decau i ens dóna alegries periòdicament. Des d'aquest raconet el reconeixement per algú que viu la música com pocs i que a més de ser bon professional acaba gaudint dels directes a primera fila com un fan més. Dit això, aquest cop la cita era per escoltar bon rock clàssic dels 70 amb una de les bandes de casa nostra que més repercussió ha tingut durant el 2016. Reconeixement a base de picar pedra tal i com està el mercat musical i els directes ja que tenir bon material no és suficient, la tasca discogràfica avui no té el valor que hauria i cal fer molta carretera per donar-se a conèixer sent una tasca dura i poc agraïda quan comences i t'has de fer un nom. Imperial Jade està en el camí. Tenen bons temes en el seu, de moment, únic disc Please Welcome, van poder editar-lo en el que és una gravació prou notable i han estat fent quilòmetres tot el 2016 per guanyar-se un nom cosa que han de seguir fent el 2017 i amb algunes cites més que destacades.

Ells mateixos ens van reconèixer en una entrevista que vam mantenir poques hores abans que pugessin a l'escenari del Cafè Teatre i que podeu escoltar aquí que no s'acaben de creure tot el que està passant al voltant del grup i amb la joventut que acrediten (vint-i-pocs de mitjana) poden tenir una llarga carrera que caldrà seguir.

Llegeix més

Arena, Madrid
Foto: Laura Ruiz

Any nou, velles costums. Sí, estem parlant de l'assistència a concerts, una forma de vida com qualsevol altra. Passen els anys i no tenim remei, la cabra tira a la muntanya. L'any que tot just ha acabat fa dos setmanes ens va deixar un calendari ple de grans records musicals en viu, i el que comença no aspira a menys. L'inici ha estat magistral: els britànics Dare.

La primera sensació va ser molt positiva, quan han trepitjat Madrid Dare sempre han tocat en sales de capacitat menor, i vaig pensar que Arena, una sala d'aforament mitjà, se'ls quedaria molt gran. Per mi una alegria, quasi tres quarts d'entrada donaven una gran acollida a Darren Wharton i els seus.

Per obrir boca un petit aperitiu com a banda convidada, sent una banda tribut (o de versions, com desitgi l'avispat lector) a Deff Leppard. No sóc molt amic d'aquest tipus de projectes, crec que cada grup ha de tenir una identitat i des de la mateixa fer algun homenatge als grans de la història del rock. Tanmateix els vaig prestar atenció i el resultat no va ser molt bo que diguéssim.

La banda liderada per Ignasi Prieto (Eden Lost, Atlas), que considero un gran vocalista, va defensar sense molt èxit els grans clàssics dels britànics. El públic encantat per l'escolta d'aquestes joies, tot i que la interpretació no fos encertada. L'esforç de la banda per fer les coses bé era evident, però mentre altres grups de versions s'assemblen en bona part als originals, en aquest cas no va ser així. El repertori (sense ordre) us el podeu imaginar: Animal. Hysteria, Let's get rocked, Pour some sugar on me, Rock of Ages, Photograph... Poc espai per les sorpreses. Com a banda de versions, podria buscar joies que la banda original té oblidades per donar aquest punt de més.

Llegeix més

Razzmatazz 2, Barcelona
Fotos: Joaquim Valls

Tot i ser una citat una mica llunyana en el temps en les catacumbes de Simfonia Metàl·lica molts cops queda material que no veu la llum quan hauria, diuen que val més tard que mai i amb aquesta voluntat publiquem el que va donar de sí la darrera visita dels alemanys Destruction en un dels paquets de gira més interessants del 2016.

A priori una gira molt atractiva i bastant diversa pel que fa al metall més dur. I és que tenir junts en un paquet quatre bandes de metall és fàcil, però aquest cop cada banda tenia un estil bastant definit i alhora diferent de les altres. Per aquesta raó ja era suficient raó per a que la presència de públic metàl·lic fos indespensable, aspecte que a Barcelona va coixejar. Un altre tema és el resultat final i els gustos de cadascú, tot i que vaig a fer d'advocat del diable i donar la meva opinió sobre aquesta llarga sessió de metall que va visitar diferents ciutats de l'estat.

Per començar unes noies, Nervosa, un grup procedent de Brasil que practiquen una mena de thrash primitiu. El principal és que són noies i precisament és per això que obtenen l'atenció de molts que no veuen res més, però sincerament Nervosa, i m'ho van demostrar aquell dia, no tenen res especial. La seva música reitera de forma bastant irregular un estil que fa ja molts anys que en les seves mans no té sentit. I que se m'entengui malament, hi ha bandes avui dia que segueixen dignament fent thrash, però Nervosa no.

Enforcer, uns suecs bastant estimats ja que giren sovint per aquí. El seu heavy metall accelerat agrada i ho fan bé però no destaquen en res, això sí són resultons.

Llegeix més