Sala La Boite, Lleida
Fotos: Albert Perera

Cap de setmana de solapes i contrastos el primer d'aquest octubre de 2019. Si un tenia la curiositat de mirar-se una agenda de cites concertístiques, com la nostra (permeteu la falca), podia comprovar com des del divendres dia 4 al diumenge dia 5 les cites concertístiques només en referència a l'escena del rock i heavy metal eren nombroses. Vidres a la Sang tocant en dues dates de les citades, Avalanch a Barcelona, el mini-festival Ermita Metàl·lica a Ulldecona per citar només tres arreu del territori i tres més a la ciutat de Lleida, plaça poc habitual per tenir tanta acumulació en un cap de setmana: The Baboon Show, Fuck Division i J.Hutchinson.

En aquestes ratlles ens centrarem en la més extrema i radical com va ser la cita amb els madrilenys Fuck Division i els aragonesos Banished, cita programada des de feia mesos per Yeti Produccions que amb el pas de les setmanes va anar veient com s'omplia el calendari de cites. Deia abans les tres a la mateixa ciutat però també la mateixa nit es celebrava el Benavent Rock i Lobotomix a la veïna població de Les Borges Blanques.

Sigui com sigui per l'acumulació de cites o per la ja habitual falta de públic en aquest tipus de cites a la capital de ponent ens vam trobar que va ser un concert en família. Tot just una quarantena de persones ens vam disposar a assistir a la cita cosa que va deslluir una mica tot plegat. Hem fet referències als solapes però també a l'inici d'aquest escrit parlàvem de contrastos i aquests van ser evidents en un mateix espai ja que tot just 24 hores abans a la mateixa sala La Boite els suecs The Baboon Show omplien fins a vessar la sala en un aspecte que per desgràcia poques vegades l'hi veiem. L'endemà l'amplitud era extrema, el que dèiem, contrastos.

Les bandes però van fer la seva feina i tot just uns vint minuts més enllà de l'hora establerta van pujar els Banished a escena. Els de Binèfar no ho tenien gens fàcil i es va notar amb un inici fred i semblant com situant-se davant de tot plegat. Els va faltar mobilitat, sobretot al seu vocalista Simón més lliure del que representa un instrument. La darrera referència i motiu de presentació és A new beginning, enregistrat als Nomad Studios lleidatans. Així doncs, després de la corresponent intro va sonar Wrath a la que sense descans es va afegir One True Lie. Aturada per una breu presentació i benvinguda que donaria pas a Wandering in solitude i Falsehood. Van sonar prou bé tot i que faltava claredat en les guitarres però la banda sabia el que tocava i es mostraven compactes, extrem imprescindible en un estil com aquest on en cas contrari faries el ridícul i de quina manera.

Llegeix més

Sala Caracol, Madrid

Fa algunes setmanes publicàvem una entrevista amb un dels millors vocalistes de hard-rock de la història, Jeff Scott Soto, en motiu de la sortida d'un nou treball de la seva actual banda Soto. Encara la podeu rescatar en aquest enllaç. Ara era el torn de veure les presentacions en directe i en el nostre cas el nostre home a Madrid ens porta com va anar el concert a la capital espanyola. Com sempre traslladem les seves paraules tal cual, sense filtres ni traduccions per molt que la nostra web sigui en llengua catalana. El primer és el màxim rigor i com que a casa nostra tenim la sort de dominar les dues llengües cal sempre respectar els textos originals.

Difícil noche la vivida el pasado 24 de septiembre en Madrid durante el concierto de SOTO. Digo difícil porque fue una noche de sensaciones encontradas que dudo que sea capaz a reflejar en esta crónica. Una velada en la que lo musical triunfó este enésimo proyecto del gran Jeff Scott Soto, y que lo único que faltó para una noche perfecta fue el público.

En la industria musical no todo son alegrías como muchos miembros de la misma saben. Músicos, promotores, prensa o dueños de salas son conscientes de que no todas las noches se llenan los recintos. Un servidor, como aficionado, lo ha vivido en decenas de ocasiones, pero no por ello deja de entristecerse cuando toca una noche así. Y es que apenas unas 40 personas se daban cita en el comienzo de JD Miller, poco más con Big Clyde y algunas más con las estrellas de la noche. Unas estrellas de la noche, bajo el nombre de SOTO, que dieron una lección en lo musical, demostrando ser una banda compacta, perfectamente rodada durante este periplo europeo, y que estuvo muy por encima de las bandas que abrieron para ellos. Cierto es que eran desconocidas para mí, y que también demostraron ser músicos de nivel, pero eso nunca garantiza que el proyecto publique canciones atractivas.

Llegeix més

Sala Razzmatazz 2, Barcelona
Fotos: Joaquim Valls

Feia tres anys que no ens visitaven. Els Californians Y&T ens tenien mal acostumats, perquè des de la seva tornada, ja fa un temps, eren una de les bandes que anualment trepitjaven aquest territori. Finalment, després de problemes de salut del seu líder, Dave Meniketti, han tornat a girar per tot el món. Aquest cop l’excusa era perfecta, celebrar el 45è aniversari, per tant, ja sabíem que alguna cosa especial ens regalarien.

No és estrany per ningú que els hagi vist o conegut en directe que les seves actuacions són molt gratificants i d’una duració més llarga del normal. A més, Meniketti és un home que viu de forma extraordinària el seu llegat, al seu costat hi ha dos músics que ja fa anys que l’acompanyen. Mike Vanderhule a les baquetes que segueix a la perfecció l’establert per les cançons de la banda, i John Nymann que és un gran suport a Meniketti en certs moments que les guitarres necessiten la conjunció. D’altra banda, hi ha el relatiu “nou” membre de la banda, ara ja fa uns quants anys que hi és, el baixista, un tipus que es diu Aaron Leigh que s’ha integrat perfectament al grup.

Llegeix més

Sala Salamandra, Hospitalet del Llobregat
Fotos: Albert Perera

Sense cap mena de dubte una de les cites més interessants de l'arrencada de la temporada de sales és aquest petit festival que regularment els americans Overkill es marquen amb bandes afins. En aquesta ocasió el cartell aglutinava bandes del que podríem anomenar la segona armada de grups clàssics de thrash que van emergir als vuitanta i que sigui pel que sigui no van tenir amb el temps la repercussió dels noms que tots podem tenir al cap. Així doncs, conjuntament amb els caps de cartell un altra banda americana com Flotsam & Jetsam i els dos representants europeus, Destruction i Rezet. Aquests darrers sent una banda contemporània en els seus inicis (2004) i amb una oportunitat única per donar-se a conèixer davant d'un públic ben obert a la seva proposta. A priori l'únic que feia arrugar el nas era el poc temps que tindrien per tocar Flotsam & Jetsam i Destruction, com així va ser, bandes amb potencial i repertori per fer molt més que de comparses avantatjats. En aquesta ocasió no ens estem de res i repassem les dates de Madrid de la mà del nostre home a Madrid Victor M. Lera i Barcelona d'aquesta gira.

Llegeix més