Cafè del Teatre, Lleida
Fotos: Albert Perera

Segurament podríem estar d'acord que Suïssa no és un absolut referent pel que fa a l'escena del heavy metal en totes les seves variants i estils però si repassem al llarg dels anys ha donat algunes bandes que d'una manera o un altra, i en diferents estils, han tingut un paper prou important o fins i tot pilars d'un estil. Sí, esteu pensant el que jo però deixem-ho aquí i que voli la imaginació... En els darrers mesos ens ha cridat l'atenció una banda que des del heavy metal més clàssic i dogmàtic dels 80 es va fent un lloc en tots els que encara, i diria que no som pocs, gaudim de l'estil. Les Burning Witches van editar el passat mes de maig el seu disc de debut després d'una campanya de mecenatge per poder pagar els costos de la seva gravació i ara, com és lògic, toca presentar-lo en directe.

Ho han estat fent pel centre d'Europa i la sorpresa va ser que s'anunciés dates a casa nostra, més sorpresa encara quan la única data a Catalunya seria Lleida! La bona, un cop més, i incansable tasca de AOS Producciones fa que tinguem visites internacionals, i de quin nivell. Prèviament vam poder parlar amb les seves principals compositores Seraina (vocalista) i Romana (fundadora del grup i guitarra) que ens explicaven particularitats del disc i l'actual gira en aquesta entrevista que enllacem. Un cop més caldria veure la resposta del personal en un diumenge tot just sortint de les festes nadalenques quan l'endemà tot torna a arrencar de nou i els precedents que tenim en aquestes terres en aquest sentit més d'un cop no han estat per tirar coets.

Al arribar al Cafè Teatre, tot i encara faltar una estona per l'inici, ja es veia bon ambient fins i tot fora de la sala amb personal vingut de fora de les comarques lleidatanes inclòs, sembla que les suïsses comencen a tenir fidels seguidors. Minuts després de les vuit del vespre van pujar a escena els Death or Glory quan la sala feia ja bona pinta. Va sorprendre que les primeres notes que sonessis fos un tema d'Ozzy però per despertar el personal tampoc és mala jugada fer-ho amb material que tothom té al cap.

Llegeix més

Sala Razzmatazz, Barcelona
Fotos: Emilie Garcin, Myrath Facebook

És curiós com darrerament la sala gran de Razzmatazz està acollint concerts que tampoc fa tant era quasi un somni que es celebressin a la gran d’aquestes sales barcelonines. Encara recordo veure a Mr.Big amb tot el fervor del seu retorn a Bikini, o els mateixos Epica que sempre han estat carn de la Sala 2. Certament ens trobem en l’era del directes amb una oferta desmesurada on s’aboquen tots els esforços de bandes i els actors del negoci musical.

Així doncs, en aquesta ocasió la cita ens oferia una bona dosi d’eclecticisme on bandes prou diferents entre sí i alhora en sí mateixes oferien un recorregut per un ampli ventall d’estils. Obrien Myrath, bona banda de Tunísia, que amb el poc temps que van tenir ens van deixar amb ganes de més. L’inici ja va sorprendre amb l’aparició d’una ballarina que amb danses del ventre i pròpies de la seva cultura que va donar pas a l’entrada del grup. De fet, va anar apareixent durant el show amb diferents coreografies. Fer un set-list per escassa mitja hora no és fàcil i el grup va decidir centrar-lo en els seus dos darrers treballs Tales of the sands i Legacy obrint amb Believer. Des del primer moment els ja presents a la sala van rebre el grup força bé i acompanyant-lo, extrem no massa habitual en una banda que obre una vetllada a les set de la tarda. A destacar el vocalista Zaher Zorgati i el guitarra Malek Ben Arbia que es van emportar totes les mirades amb una bona feina. Bona banda que mereix més amb aquesta proposta de metal clàssic-progressiu i aquests tocs tant personals orientals.

Llegeix més

Sala Manolita, Lleida
Fotos: Oscar Camarasa

Tot i la bona salut de l’escena del metall a Catalunya, amb bandes de diferents estils que abasten un bon grapat de gèneres, poques són les que es decideixen a fer-ho en la llengua pròpia. Siroll en podrien ser un exemple de banda emergent amb potencial però són l’excepció  que confirma la regla. Han de ser els veterans qui mantinguin l’esperança d’escoltar guitarres potents en la llengua de Pompeu Fabra de fons.

Los Guardians del Pont tot i tenir curta trajectòria com a tals acredita tones d’experiència i vivències en cadascun dels seus membres. Quim Mandado, Joan Cardoner i Martín Rodríguez les han vist de tots colors. Que fa uns anys tiressin endavant els LGP demostra la seva passió per la música i pel rock dur. Ja vam parlar en la nostra web del seu darrer disc així com vam tenir l’oportunitat de parlar amb el mateix Quim Mandado sobre el treball, ara era l’oportunitat de veure’ls en directe en aquesta ocasió a Lleida, terra sempre difícil pels concerts de metall.

La primera sorpresa va ser la sala escollida, La Manolita. Sorpresa perquè, sí, habitualment programa concerts però res a veure amb el rock dur, és més, passa per voler ser un dels locals de "moda" de la ciutat. Mai hi havia estat i certament per acollir directes és prou acollidora, suficient bona visió tot i que una mica més d’alçada de l’escenari seria ideal i una cabuda que no deu superar les 250 persones tot i que tot just devíem ser 100 aquella nit de dissabte.

Amb puntualitat, cosa estranya a les terres de ponent, va començar la vetllada amb la projecció del seu nou clip corresponent al tema La Llavor de la Mort a mode de presentació en societat del mateix conduint-nos cap al concert en sí que es va iniciar amb un dels primers temes que va crear el trio, Rockferatu. Primers problemes amb el so que van seguir amb Perseguint somnis però que poc a poc es van anar estabilitzant... de cara al públic. Dic això perquè la banda va haver de patir d’allò més en escena. Fins i tot en els darrers temes del concert el mateix Quim Mandado feia notables gestos de desaprovació i de no sentir-se gens còmode amb el que li arribava i m’atreviria a dir que van fer que fins i tot li provoqués errors tant al tocar com amb les lletres. Erros impropis d’un veterà d’aquest nivell.

Llegeix més

Razzmatazz, Barcelona
Fotos: José Antonio Serrano

Fer una petita aturada en una jornada laborable per poder reomplir l'esperit de bona música en directe és motiu més que suficient per desplaçar-se un dijous a Barcelona i haver de capbussar-se en el sempre tediós trànsit d'una gran ciutat. La veritat que no deixa de sorprendre'm cada cop que hi vaig, i com a persona no habituada a fer llargues cues per moure el cotxe tot just uns metres, la paciència que arriba a tenir el personal. Així doncs, i pres en aquesta quotidianitat urbana, vaig haver de conformar-me en escoltar al cotxe els Faster Pussycat mentre la cua de la Ronda Litoral avançava lentament i la banda feia el seu set obrint una vetllada més que interessant.

Amb tot plegat podia accedir a la sala quan The Answer estaven enmig del seu concert tot just fent acabar de sonar la versió de Rose Tattoo Rock'n'Roll Outlaw. Vaig tenir temps de veure tot just tres peces més Strange Kinda' Nothing, Spectacular i Come Follow Me d'una banda amb una bona proposta que rememora l'essència del rock dels 70, de fet, n'hi ha un bon grapat avui dia i crec que cal estar-ne satisfet per no deixar morir un so que ens ha portat on som avui dia. El poc que vaig poder veure em va donar la impressió de certa fredor tant per part del personal com del grup on, això sí, Cormac Neeson destaca per sobre de tot. A les seves peculiars aptituds vocals cal sumar una manera de moure's que no deixa de cridar l'atenció amb el sempre omnipresent barret. Malgrat tot em vaig quedar amb ganes de més.

Llegeix més