La Boite, Lleida
Fotos: Albert Perera

Primera cita concertística metàl·lica a ponent enmig d'un calendari, si repassem les dates dels directes que es presenten a casa nostra en aquest inici de 2020, tant dens com la boira que en la data de celebració d'aquest concert ha estat present i tapant el sol durant uns 15 dies. Els barcelonins Blaze Out finalment presentaven a Lleida ciutat el seu darrer Instinct, podeu recuperar l'entrevista que vam mantenir amb el seu guitarra i vocalista Gerard en motiu de la seva edició, en un periple en aquest 2020 que els portarà a girar per Europa en unes 15 dates i posteriorment participar a certàmens com el prestigiós Resurrection Fest. Minuts abans que comencés el sarau vaig tenir oportunitat de conversar breument amb el mateix Gerard comentant precisament aquests concerts i es mostrava força entusiasmat. Després de la data lleidatana tocaran a Madrid i Tenerife per encarar la gira europea. Sigui dit de passada que no estaria de més que les bandes de casa nostra, ara que tantes i tant diverses n'hi ha, haurien crec jo d'explorar les possibilitats de tocar a les quatre capitals catalanes ja que no sempre la gent de comarques té la possibilitat segons com caigui el dia d'anar a Barcelona i estic segur que hi ha públic a la resta de demarcacions per muntar un concert a cada ciutat. És un desplaçament assequible i segur que es pot arribar a un acord amb sales i/o promotors per fer possibles aquestes dates sense que se'n derivi grans desastres econòmics pels implicats. Les bandes volen tocar oi?

Llegeix més

Razzmatazz 2, Barcelona
Fotos: Albert Perera

Dissabte, el dia més desitjat de la setmana. Enmig dels dos dies en principi més tranquils per la majoria de mortals que s'han de guanyar les garrofes diàriament llevant-se d'hora i on l'oci queda apartat en la majoria de casos. Dissabte nit, encara millor. L'oportunitat de sortir, mandrejar, fer... res. I si t'agrada la música en directe ja el cercle es tanca, el dia perfecte per no patir per horaris i l'endemà poder descansar tranquil·lament. Comento tot això perquè tampoc és tant habitual que les gires internacionals li caiguin a un en dissabte. Els calendaris de les bandes, promotors, sales i agents són estrictes i cal optimitzar recursos i el transport. Si cal es toca cada dia tot i que això, òbviament pugui afectar a possibles assistents.

En aquesta ocasió, com deia, la data dels suecs Eclipse a Barcelona era un dissabte. I val a dir que potser per aquest factor l'aspecte que va oferir la sala va ser immillorable, sense arribar al sold out però amb molt bona entrada tot i que el grup en els darrers temps ha vingut en cada any. A saber, dos edicions del Rock Fest seguides i una en sala a la que cal afegit aquesta que ens ocupa. Tot i així sembla que els seguidors no se'n cansen i responen cada vegada. Rock'n'Rock, la promotora que sempre està treballant amb ells, n'ha estat al cas i ho aprofita ara amb l'excusa de les presentacions del nou disc editat aquesta tardor Paradigm. Val a dir que en les edicions del Rock Fest van estar molt bé, calia veure si seguien així en sala. Abans d'anar amb les bandes comentar que les imatges que reproduïm no són de la qualitat que voldríem i és que tot i que cal agrair les facilitats per cobrir el concert a Rock'n'Rock no estàvem autoritzats a prendre imatges des del lloc habilitat per fer-ho de manera correcta. Fer alguna cosa des del públic, doncs, sempre és més complicat.

Llegeix més

Cafè del Teatre, Lleida
Fotos: Albert Perera

Hi ha vegades que cal aturar-se i mirar enrere. Sigui per veure en perspectiva el que deixes darrere o per agafar impuls per seguir endavant. Potser aquesta és una d'aquestes ocasions. Va ser un estiu de l'any 1999 quan es va emetre per primera vegada en FM una edició del nostre programa radiofònic. La ràdio per que subscriu sempre ha estat un mitjà de referència, tant màgic i evocador, com efectiu, ràpid i pràctic. Poder traslladar al mitjà la nostra passió per l'estil musical que ens ocupa era el primer. Aquell afany ha seguit en diferents emissores, sempre de les comarques de Lleida, ampliant-lo veient les possibilitats que oferia una nova manera de comunicar-se i quasi viure com és internet i tot el que comporta. La web, aquesta en la que us trobeu ara mateix té uns 15 anys. Així doncs, s'haurà fet millor o pitjor però crec que no es pot discutir la perseverança i estima per l'escena del rock i metall per continuar tirant endavant aquestes iniciatives sense cap mena de suport, molts cops amb entrebancs notables, i topant sovint amb incompetents com una casa de pagès. Sort que com en qualsevol aspecte de la vida també s'han viscut coses que mai hagués pogut imaginar. Però d'això en parlarem en un altre article.

Com deia, 20 anys és una xifra maca com per fer una petita aturada i fins i tot celebració. Quina és la millor manera? Doncs un directe on poder veure en el seu habitat natural la música que ens agrada. Fa temps que això rondava pel cap, la cosa és que nosaltres ni som ni volem ser promotors i sent conscient del "fregao" que pot ser si no coneixes el sector cal encomanar-se als professionals. És d'aquesta manera que parlant al llarg de les setmanes i mesos per mirar de manegar alguna cosa amb l'àngel de la guarda de les ànimes metàl·liques de ponent, Jaume Sanuy, va sortir la ocasió de fer un directe amb banda internacional a la ciutat de Lleida i que servís de marc per celebrar aquestes 20 voltes al sol. La coincidència era massa propícia i quasi inaudita per poder donar una mica de brillantor a aquest aniversari i calia no deixar-la escapar. Un cop tot lligat el nostre àngel va ser qui em va donar la sorpresa de la confirmació en forma del cartell que en breu es faria públic.

Les dates han passat i aquest passat dia 30 de novembre vam poder veure al Cafè del Teatre de Lleida els barcelonins Kilmara y els polacs Crystal Viper amb una bona assistència de públic i podent saludar i gaudir amb gent coneguda i estimada tots aquests anys. Discret, sense fer massa soroll, així va ser aquest aniversari. Tal com és el nostre mitjà i el que està al davant.

Però anem al gra, com va anar. Certament la ciutat de Lleida no té bona fama entre el personal pels concerts de rock dur i metall. Existeix l'estigma, guanyat a pols, que aquí no es pot programar gran cosa ja que el personal no respon. Fins i tot algú un professional del sector em comentava fa poc que ni les diferents agències de bandes estatals la compten massa com un lloc per on passar com si fan amb la resta de capitals catalanes. Per cert aquesta nit si que va respondre el personal. El Cafè del Teatre va presentar una bona entrada, i no era fàcil ja que aquella mateixa nit hi havia programa un altre concert a La Boite amb els Banane Metalik també prou atractiu com per restar personal. Sigui com sigui va haver bon ambient ja amb la pujada a escena dels barcelonins Kilmara.

La banda de John Kilmara, amb qui vam parlar aquest estiu del 2019 en motiu de la seva participació al Rock Fest Barcelona, va saltar a escena amb una puntualitat extrema. Els de John Kilmara no paren de presentar en directe el seu darrer Across the Realm of Time. El treball va ser editat el 2018 i estant tenint ocasió de presentar-lo àmpliament fins i tot en cites importants com comentàvem. Obrir sempre és difícil i després de la intro de rigor amb la primera peça Purging Flames el personal encara es mostrava fred. Ja amb The Forge més gent s'anava acostant a l'escenari tot i que es notava que gran part desconeixia la banda. El Cafè Teatre acostuma a ser una sala amb bon so i on es pot escoltar de manera ben correcta les bandes que hi actúen siguin de l'estil que siguin. Aquesta nit no va ser diferent i les dues bandes van sonar prou bé, Kilmara amb el mateix tècnic de la sala, el veterà i més que competent Josean i Crystal Viper amb tècnic propi que es va posar als comandaments pels caps de cartell.

End of the World va ser la següent i va quedar clar ja definitivament que el vocalista Dani Ponce no tenia la seva nit. No perquè cantés malament si no que els refredats i afeccions de gola típiques d'aquestes dates s'havien cebat en ell i el van mermar de manera considerable com vam poder comprovar quan es va dirigir als presents. També va fer referència a l'estat de la seva veu i disculpar mil cops però cal dir que quan un està en aquesta situació poc hi pot fer. Va intentar defensar les següents My Haven, Fantasy (la primera del seu anterior Love Songs and other Nightmares) i destacar que va ser la primera on van deixar de banda el darrer treball tot i que tot seguit hi van tornar amb Principles of Hattred. Tinc la sensació que l'estil a mig camí del power i el heavy clàssic amb tocs progressius que practiquen no va acabar d'agradar al personal perquè no van acabar de despertar molta reacció. Una llàstima perquè són una banda treballadora i persistent com poques. Blindfol ens va portar al 2010 quan van editar Don't Fear the Wolf tot i que el ruix final va ser amb temes contemporanis com Out from the Darkness, Disciples o Out from the Darkness llevat de la darrera The Break Up extreta de Love Songs and Other Nightmares. Massa fred tot encara.

Crystal Viper forma part d'aquella categoria de bandes que no ocupen grans espais als mitjans especialitzats, és més, molts seguidors de l'escena quasi ni els coneixen però treball rere treball s'han forjat una carrera sòlida recolzada en el que ha de fer una banda, tocar en directe. Així doncs se'ls ha pogut veure habitualment en les típiques posicions poc privilegiades de força festivals però hi eren, que és l'important. Pocs dies abans d'aquesta única data a Catalunya vam parlar amb Marta Gabriel en una entrevista que podeu recuperar aquí. No es van fer d'esperar després de la intro de rigor van sortir amb força. Venien presentant el seu recentment editat Tales of Fire and Ice del que ja d'entrada van interpretar Still Alive peça que l'obre. De fet, i sorprenentment afegiria, només en van tocar quatre temes. La rebuda va ser més que bona per part del personal que semblava estar ben satisfet. La banda s'ho va agafar amb ganes després del que va passar a la data de Burgos on van haver de cancel·lar pel lamentable estat del lloc on havien de tocar i l'habitual polèmica que va lligada sempre a una suspensió com aquesta. En una primera tanda van caure The Witch is Back, Stronghold, When the Sun Goes Down i Hope is Gone Here's New Law.

El Cafè Teatre rara vegada sona malament i aquesta no va ser una excepció. La banda es veia a gust, movent-se amb una Marta Gabriel com a mestra de cerimònies que es nota que té taules. Va demostrar que sap complir amb escreix i aprofitar de la millor manera la seva veu, més que efectiva i que casa perfectament amb l'estil. Segurament en l'explosió del power de primers dels 90 haguessin tingut més sort però els temps han canviat.

Fins i tot es van permetre aprofitar el piano que sempre té el Cafè Teatre, la mateixa Gabriel va tocar Interlude que dona pas a una de les bones peces del darrer disc, Under Ice. Prescindibles solos de guitarres, espero que algun dia deixin de fer-los les bandes, per seguir amb Flames and Blood i Secret of the Black Water. Val a dir que molts dels temes escollits van donar certs moments de monotonia, o l'ordre en que els van tocar, i és que el power metal o t'agrada molt o és un dels trets que pot anar en la seva contra. Van anar caient Witch's Mark, una de les millors del nou disc Bright Lights així com Neverending Fire o Do or Die. Marta Gabriel es mostrava comunicativa amb un bon anglès aflorant un lleu accent i és que recordem que la banda prové de Polònia. El tram final va ser amb Ghost Ship, Night Prowler, One Question, Night of the Sin i la final At the Edge of Time per una nit que ens va deixar amb una bona rialla.

Sant Jordi Club, Barcelona
Foto: Albert Perera

Tarda plujosa, ventosa i desagradable, meteorològicament parlant, la que rebia a Barcelona una de les gires segurament més esperades d'aquesta tardor del 2019, Amon Amarth, Arch Enemy i Hypocrisy. És curiós com sembla que amb el pas dels anys tot es radicalitza, des de la societat i tot el que l'envolta i ens passa a fins i tot coses més mundanes com la música. Es busquen més que mai els límits, sorprendre, i com que ja poca cosa sorprèn cal sempre superar l'aposta. Això és el que sembla haver passat també amb els gustos del públic metàl·lic. Algunes bandes amb propostes extremes estant arribant a unes cotes de popularitat absolutament impensables fa uns anys, fins i tot a encapçalar o ocupar posicions de privilegi en els festivals més importants, o fer gires com a caps de cartell en recintes més que respectables com és el cas. Algú es podia imaginar una banda com els noruecs actuant en aquests recintes amb el nivell de seguidors actual i quasi liderant Wacken? Segur que no.

Llegeix més