Menu

Concerts

  • Escrit per Albert Perera
  • Categoria: Concerts

Epica + Vuur + Myrath 24-11-17

Sala Razzmatazz, Barcelona
Fotos: Emilie Garcin, Myrath Facebook

Anneke Van GiersbergenÉs curiós com darrerament la sala gran de Razzmatazz està acollint concerts que tampoc fa tant era quasi un somni que es celebressin a la gran d’aquestes sales barcelonines. Encara recordo veure a Mr.Big amb tot el fervor del seu retorn a Bikini, o els mateixos Epica que sempre han estat carn de la Sala 2. Certament ens trobem en l’era del directes amb una oferta desmesurada on s’aboquen tots els esforços de bandes i els actors del negoci musical.

Així doncs, en aquesta ocasió la cita ens oferia una bona dosi d’eclecticisme on bandes prou diferents entre sí i alhora en sí mateixes oferien un recorregut per un ampli ventall d’estils. Obrien Myrath, bona banda de Tunísia, que amb el poc temps que van tenir ens van deixar amb ganes de més. L’inici ja va sorprendre amb l’aparició d’una ballarina que amb danses del ventre i pròpies de la seva cultura que va donar pas a l’entrada del grup. De fet, va anar apareixent durant el show amb diferents coreografies. Fer un set-list per escassa mitja hora no és fàcil i el grup va decidir centrar-lo en els seus dos darrers treballs Tales of the sands i Legacy obrint amb Believer. Des del primer moment els ja presents a la sala van rebre el grup força bé i acompanyant-lo, extrem no massa habitual en una banda que obre una vetllada a les set de la tarda. A destacar el vocalista Zaher Zorgati i el guitarra Malek Ben Arbia que es van emportar totes les mirades amb una bona feina. Bona banda que mereix més amb aquesta proposta de metal clàssic-progressiu i aquests tocs tant personals orientals.

Llegeix més

  • Escrit per Albert Perera
  • Categoria: Concerts

Los Guardians del Pont 18-11-17

Sala Manolita, Lleida
Fotos: Oscar Camarasa

Quim Mandado de LGPTot i la bona salut de l’escena del metall a Catalunya, amb bandes de diferents estils que abasten un bon grapat de gèneres, poques són les que es decideixen a fer-ho en la llengua pròpia. Siroll en podrien ser un exemple de banda emergent amb potencial però són l’excepció  que confirma la regla. Han de ser els veterans qui mantinguin l’esperança d’escoltar guitarres potents en la llengua de Pompeu Fabra de fons.

Los Guardians del Pont tot i tenir curta trajectòria com a tals acredita tones d’experiència i vivències en cadascun dels seus membres. Quim Mandado, Joan Cardoner i Martín Rodríguez les han vist de tots colors. Que fa uns anys tiressin endavant els LGP demostra la seva passió per la música i pel rock dur. Ja vam parlar en la nostra web del seu darrer disc així com vam tenir l’oportunitat de parlar amb el mateix Quim Mandado sobre el treball, ara era l’oportunitat de veure’ls en directe en aquesta ocasió a Lleida, terra sempre difícil pels concerts de metall.

La primera sorpresa va ser la sala escollida, La Manolita. Sorpresa perquè, sí, habitualment programa concerts però res a veure amb el rock dur, és més, passa per voler ser un dels locals de "moda" de la ciutat. Mai hi havia estat i certament per acollir directes és prou acollidora, suficient bona visió tot i que una mica més d’alçada de l’escenari seria ideal i una cabuda que no deu superar les 250 persones tot i que tot just devíem ser 100 aquella nit de dissabte.

Amb puntualitat, cosa estranya a les terres de ponent, va començar la vetllada amb la projecció del seu nou clip corresponent al tema La Llavor de la Mort a mode de presentació en societat del mateix conduint-nos cap al concert en sí que es va iniciar amb un dels primers temes que va crear el trio, Rockferatu. Primers problemes amb el so que van seguir amb Perseguint somnis però que poc a poc es van anar estabilitzant... de cara al públic. Dic això perquè la banda va haver de patir d’allò més en escena. Fins i tot en els darrers temes del concert el mateix Quim Mandado feia notables gestos de desaprovació i de no sentir-se gens còmode amb el que li arribava i m’atreviria a dir que van fer que fins i tot li provoqués errors tant al tocar com amb les lletres. Erros impropis d’un veterà d’aquest nivell.

Llegeix més

  • Escrit per Albert Perera
  • Categoria: Concerts

Mr.Big + The Answer + Faster Pussycat 9-11-17

Razzmatazz, Barcelona
Fotos: José Antonio Serrano

FEric Martin de Mr. Biger una petita aturada en una jornada laborable per poder reomplir l'esperit de bona música en directe és motiu més que suficient per desplaçar-se un dijous a Barcelona i haver de capbussar-se en el sempre tediós trànsit d'una gran ciutat. La veritat que no deixa de sorprendre'm cada cop que hi vaig, i com a persona no habituada a fer llargues cues per moure el cotxe tot just uns metres, la paciència que arriba a tenir el personal. Així doncs, i pres en aquesta quotidianitat urbana, vaig haver de conformar-me en escoltar al cotxe els Faster Pussycat mentre la cua de la Ronda Litoral avançava lentament i la banda feia el seu set obrint una vetllada més que interessant.

Amb tot plegat podia accedir a la sala quan The Answer estaven enmig del seu concert tot just fent acabar de sonar la versió de Rose Tattoo Rock'n'Roll Outlaw. Vaig tenir temps de veure tot just tres peces més Strange Kinda' Nothing, Spectacular i Come Follow Me d'una banda amb una bona proposta que rememora l'essència del rock dels 70, de fet, n'hi ha un bon grapat avui dia i crec que cal estar-ne satisfet per no deixar morir un so que ens ha portat on som avui dia. El poc que vaig poder veure em va donar la impressió de certa fredor tant per part del personal com del grup on, això sí, Cormac Neeson destaca per sobre de tot. A les seves peculiars aptituds vocals cal sumar una manera de moure's que no deixa de cridar l'atenció amb el sempre omnipresent barret. Malgrat tot em vaig quedar amb ganes de més.

Llegeix més

  • Escrit per Albert Perera
  • Categoria: Concerts

Blaze Bayley + Inversus 23-03-17

Cafè del Teatre, Lleida
Fotos: Albert Perera

Blaze Bayley a LleidaBlaze Bayley forma part d'aquest gremi "d'estrelles caigudes" que un dia van jugar la Champions i, de sobte, es van veure jugant a Segona B de nou. El cop és dur però certament Blaze va estar poc temps a Iron Maiden com per que se li oblidés el que és la realitat de l'escena musical metàl·lica fora dels comptats noms que tots tenim al cap. Picar molta pedra, suar cada concert i ser constant més que cap altra cosa. Blaze ho ha fet i, tot i així, molts com jo mateix arriba un punt que li perdem la pista per multitud de factors i, per fortuna, sempre acaba arribant algun moment que de nou es creua en el teu camí.

Aquesta era l'ocasió, enmig d'una gira que el porta per multitud de països arreu del globus i en el cas de l'estat espanyol en ciutats poc habituals a més de les de sempre. A casa nostra dos dates, Barcelona i Lleida. En el cas que ens afecta una nova possibilitat de veure un artista internacional gràcies a la tenacitat de Aos Producciones. Mai agrairem prou la seva tasca per remoure l'activitat musical en viu a Ponent. I la veritat que costa, en aquestes ocasions sempre acaba sorgint aquell comentari de "que ens esperàvem" o "això és Lleida"... D'acord, l'assistència no és massiva però no ens enganyem, si repassem els recintes on ha tocat a l'estat i les assistències la cosa no és tant estranya, ciutats com Barcelona es tocava en una sala de menor capacitat que la lleidatana i no hi havia pas massa més gent tot i el potencial de públic assistent en una urbs com el cap i casal. Que sigui laborable tampoc ajuda però les gires internacionals ja se sap com van.

Amb un quart d'hora de retard sobre l'horari anunciat saltaven a escena els locals Inversus amb tot just 25 persones presents. L'ambient era fred i d'això se'n va ressentir la seva actuació quasi fins al finalitzar. Obrien amb Como Lágrimas que van enllaçar amb Diablo amb un so una mica confós i excessiu volum per distingir massa cada instrument. Hijos del Caos va ser la següent i els ànims no s'aixecaven tot i els intents de la banda a la que poc cal reprotxar. Vam tenir oportunitat d'escoltar una peces noves com Éxodo de luz que segueixen la línia del grup a mig camí entre el metall extrem i el clàssic. Adversarios, Escuadron 731, Réquiem Pandemia o la final Dios Cuervo van anar sonant en una actuació que es va veure retallada en un quart del previst inicialment.

Llegeix més

  • Escrit per Albert Perera
  • Categoria: Concerts

Obús 20-01-17

La Riviera, Madrid
Fotos: ConcertTrial, Julitopc

Fortu dels ObúsI ho van tornar a fer. Després de l'enorme celebració del trentè aniversari, el llistó estava molt alt, però a aquests sexagenaris "els hi poden menjar el rave" com va dir el mateix Fortu en un moment de l'actuació. Mai van destacar per ser uns músics virtuosos, i fins i tot, algunes de les lletres els classificaven com a grup destinat a seguidors dels suburbis, però sí van compendre des dels inicis que el rock'n'roll ha de ser una festa. Tot just 12€ el preu de l'entrada (despeses de distribució incloses), una Riviera pràcticament plena i llest, tots els ingredients necessaris per un altra festa com molt pocs saben donar.

Ho van anunciar com un concert de tres hores, on tocarien 35 cançons de tota la seva discografia. Per mi era el gran alicient un cop vistos tantes vegades en directe, aquests temes oblidats pel directe. Tot i que la llista de convidats era de "menor catxé", el menú seguia sent molt atractiu (que ningú s'enfadi, respecte màxim a tots els músics, però la diferència de popularitat entre, per exemple, Fito Cabrales i els que van estar aquella nit és gran).

Vaig arribar amb el temps just a la sala i amb una llarga cua que encara quedava per entrar moments abans de l'inici, només vaig poder veure el final de l'arrencada amb Juego Sucio. Per la continuació van escollir Más que un Dios amb el que ja em vaig poder ubicar en el millor lloc possible en una sala quasi plena començar a gaudir del concert com està manat.

El Crack, Necesito Más, El que más, La invasión de las máquinas... Els temes anaven caient sense aturades i sense tonteries, recordant la primera part del concert celebrant el trentè aniversari a la mateixa sala. La banda sonava com sempre, compenetrada i centrada en que el personal s'ho passés el millor possible. La únic incógnita era Fortu, que sense fer-ho malament, se'l notava conservador en algunes parts. Suposo que el tenir un concert de tres hores per davant el feien gestionar els seus recursos vocals d'una forma que no arribés esgotat al final del show.

Llegeix més

Accés