Un que acostuma a tractar amb personal jove d'entre 16 i vint-i-pocs veig com a nivell musical la uniformitat és terrible, llastimosa i perillosament present. Més enllà dels dj famosos de torn, aquesta cosa anomenada trap i el tema de punxar i tenir un canal que monetitzar a youtube no veuen més enllà. Sempre hi ha alguna excepció però de cada 10 entre 8 i 9 van per aquest camí. No dic que no sigui legítim o que cadascú esculli (si és que tens opció d'escollir enmig del bombardeig mediàtic monotemàtic amb els mateixos estils i artistes) el que li doni la gana però es troba a faltar diversitat.

En l'altra part, la dels artistes costa també veure nous músics i bandes que aflorin en l'escena. No ja perquè no hi siguin si no perquè la indústria s'ha tornat molt dura i només aposta, si és que ho fa, per coses segures, sense risc o de retorn immediat. I les coses no han canviat en el sentit que crear una gran figura vol temps i invertir-hi però ningú està disposat a fer-ho. Si un té la curiositat de rebuscar i rebuscar entre els joves talents i aquestes gires de sales petites hem vist autèntiques meravelles. Si parlem rock'n'roll clàssic, blues o fins i tot soul una de les figures en les que ens podem fixar és Hannah Wicklund, un talent nat.

Aquesta jove cantant, guitarrista i compositora de 21 anys va nèixer a Carolina del Sud (ara establerta a Nashville) va formar una banda als vuit anys, des de llavors ha desenvolupat una sèrie d'habilitats deixant clar que vol tenir en futur en això. Amb el seu darrer, i tercer treball homònim, Hannah Wicklund i The Steppin Stones han tocat més de 2000 shows incloent aparicions en festivals i abans del pas per Barbastro, Barcelona i Torredembarra com a dates més properes ve de tocar per Amèrica en un creuer amb Joe Bonamassa i tot just acabi aquest periple se'n torna per actuar en un altre amb Bon Jovi... poca broma.

Hannah treu sons amb tot el feeling de la seva guitarra, exprimeix la seva veu amb un nivell que es pot comparar a Susan Tedeschi o Chrisie Hynde dels Pretenders. Mostra un amor profund per la música rock clàssica i el blues que sap respectar i alhora posar al dia com es pot comprovar en gravacions de concerts seus a Youtube.

En el seu darrer disc de 10 temes, aprofita la fúria de la soledat a temes com Ghost, ressucita els espectres de Hendrix i Jopli a Looking Glass, així com la intensitat de la balada Strawberry Moon. La seva tasca vocal arriba a una intensitat que la majoria d'artistes només poden somiar tot plegat en un llit de so de la vella escola del rock'n'roll reanimada per la urgència d'una nova generació. Si creieu que estic exagerant ho podeu comprovar en el vídeo del primer senzill de l'abum, Bomb Through The Breeze, un huracà de colors musicals al voltant de fotos d'ella amb la seva banda amb una impactant posada en escena enmig de conills negres i serps silencioses.

Als Estats Units la seva repercussió ha crescut així com internacionalment i els mitjans especialitzats se n'han fet ressò. La revista Guitar Player comenta: "Impressiona com utilitza la seva guitarra personalitzada Tom Anderson per conduir el context emocional dels seus temes amb una combinació de ritmes puntillosos, línies lentes i riffs". Al Regne Unit l'influent lloc web Team Rock va assenyalar que Hannah Wicklund barreja sensibilitats de blues amb sabrosa guitarra i ritme, amb notes de Fleetwood Mac en la mescla, afegint que "ella és una artista a tenir molt en compte".

La banda amb la que toca The Steppin Stones estaven de tornada el 2005, tocant de sis a nou espectacles cada setmana. El primer tema que van tocar va ser Rockin' in the Free World de Neil Young en un concert benèfic a Carolina del Sud. En el moment en que Wicklund es va graduar a l'escola de secundària als 16 anys, ja havien fet més de mil concerts junts. Va créixer sabent que la seva vida seria consumida per la música. Ella va entendre que això significava treballar dur però mai perdre el contacte amb la intensitat que requereix la música.

La seva primera guitarra va ser un regal del seu pare, aquella mateixa nit, ell li va ensenyar a tocar Rockin' in the Free World i It is Good to be a King de Tom Petty. La creativitat sembla córrer a través de la seva família: la seva mare, una artista talentosa sembla, va crear la darrera portada del disc dels The Steppin Stones. Wicklund també va augmentar la seva composició de temes, basant-se en les idees que havia recollit tocant versions seleccionades. Ella mateixa diu: "per crear una cançó bé, s'ha de mirar les cançons que estimes".

Als 13 anys, la banda va tocar el primer de molts espectacles privats que ella mateixa va organitzar per Brian Johnson dels AC&DC i el seu equip de cotxes de carreres. A mesura que la seva fama va anar extenent-se, el grup va passar a compartir treballs amb Jefferson Starship, los Outlaws, Kansas, Jimmy Herring, St. Paul, The Broken Bones i altres caps de cartell. També ha actuat en esdeveniments com el Peach Music Festival, el Firefly Music Festival i el Kaaboo Del Mar.

Però no n'hi ha prou amb tot això i després que ja el 2017 van recórrer Europa passant per l'estat i seguir tocant pels EEUU, van acabar l'any amb una sèrie de concerts anomenada The Sibling Rivalry Tour conjuntament a la banda The High Divers liderada pel seu germà Luke. Aquest 2019, Wicklund acudeix a dos esdeveniments com els creuers de Joe Bonamassa i Bon Jovi alternant aquestes dates amb la gira que aquí ens ocupa a finals d'agost. La història continua i sembla que no té aturador.