- Escrit per Albert Perera
- Categoria: Festivals
- Vist: 65038
SWEDEN ROCK 2006
Fotos: www.swedenrock.com
Primera experiència al Sweden Rock festival, un festival que en les darreres edicions s'ha convertit en un altre referent del circuït de festivals europeus junt a cites com Wacken, Graspop, Gods of metal... o tants altres. Aquest any especialment ja que presentava un cartell amb noms molt atractius i absolutament imprescindibles dins l'escena del rock i el heavy metal, a més de ser molt difícil que alguns dels allí presents ens visitin per terres catalanes.
Algunes consideracions prèvies abans. Crec que tothom que hagi viatjat mínimament pel nord d'Europa pot estar d'acord amb mi que és un marc incomparable per la celebració d'aquests tipus d'esdeveniments.
Sobretot pels amplis espais verds amb terreny idoni per acampar i temps temperat al que només cal témer les habituals pluges d'aquells indrets. Si a tot això hi afegim una bona organització i cartells molts cops de somni pràcticament ho tenim tot. En el cas del Sweden rock l'indret escollit és la localitat de Solvesborg, al sud del país, al costat de la costa a peu d'una via principal com la E22 en un paratge destacable típic d'aquelles latituds amb molt color verd, arbreda i vegetació.
Pel que fa al festival en sí m'agradaria comentar algunes coses. Indubtablement el cartell és dels més, per no dir el més, destacat d'aquest any pel que fa al circuit de festivals d'estiu europeus i pràcticament abarcant tots els gèneres. L'espai estava distribuït en cinc escenaris: Festival stage (el principal) i el Rock stage que s'anaven intercalant en una part del recinte i d'altra banda el Zeppelin stage i el Sweden stage que eren els dos petits i que també s'intercalaven. Calia afegir la carpa Rockklassiker on hi havia un escenari on actuaven les bandes de tribut i es portaven a terme activitats de tot tipus. La producció als citats escenaris no és la millor que he vist, sense anar més lluny a Wacken és molt més espectacular, i només es gaudia de pantalla de vídeo gegant on seguir el que passava al principal que com és lògic gaudia del millor equipament. La resta “d'stages” correctes tot i que val a dir que es va gaudir d'un so molt bo en tot moment i escenari a excepció del Zeppelin que va patir més aquest problema.
Wacken continua forjant la seva llegenda. Any rera any passa per ser la cita metàl.lica més important del planeta des de la desaparició dels mítics festivals dels vuitanta com Donington, tot i que intenta conservar un lloable esperit underground, que en alguna ocasió el pot més perjudicar que beneficiar, tot i que sembla ser una aposta dels organitzadors, aquest fet podria impedir que esdevingui el festival de heavy metal més important de tots els temps. És reiterada l´absència de grans primeres figures de l´escena que tinguin capacitat per sí mateixes de convocar vint-mil persones, especialment en aquests temps de reunions sonades. Tot i així aquest darrer fet ha estat una de les grans virtuts del festival paradoxalment, reunions més modestes però que a molts ens provoquen moltes més satisfaccions, i l´afluència de públic és excel.lent en les darreres edicions gràcies a l´aureola mística que gaudeix el festival. Fer aquesta reflexió potser no és el més adient justament l´any que trobem al cartell Twisted Sister però si observem la trajectòria dels darrers anys, ja amb el gran status que ha aconseguit, ho podrem comprovar. Tot i així com ja dèiem en el reportatge del 2002: “poc de que penedir-se i molt que aprendre”.
Molts altres festivals arreu d´Europa han aconseguit tenir millor cartell aquest any i sembla que Wacken es manté en una indefinició entre intentar esdevenir gran de veritat en el sentit de contractar grans noms (grans de debò) o mantenir l´esperit underground per donar a conèixer nous valors. Les bandes que hi participen es repeteixen sovint on sembla que primen els interessos de discogràfiques, managements i promotors (on també queden enclavats els organitzadors) i ja no és un bressol on descobrir valors en alça o noves propostes sinó un aparador publicitari. Cal que s´ho plantegin. D´altra banda cal fer referència a la producció, serveis, comoditat pels assistents...etc. que continuen ratllant a gran alçada tot i les dimensions mastodontiques que ha adquirit. Escenaris de somni i muntatges espectaculars malgrat el so lamentable del Black stage.
Batejat com la Meca per als seguidors del heavy metal a Alemanya anys enrera, WACKEN OPEN AIR s´ha convertit gràcies a les seves darreres edicions en el festival netament metàl.lic més important d´Europa, que és el mateix que situar-lo en el lloc més alt del ranking mundial. Ja no és el Wacken d´anys enrera, que vàrem conèixer en el seu desè aniversari, i ha passat de la reunió quasi familiar al sold out i l´éxit massiu. No és millor ni pitjor, només més gran, una mica menys variat en el cartell, amb molta més gent vinguda de tot el planeta i amb alguns problemes per resoldre. Des de llavors manté amb lleugeres alteracions la seva estructura de dos escenaris principals (True Metal i Black Stage), un de secundari (Party Stage) i una carpa per nous talents i velles promeses (W.E.T Stage). En aquest espai, sovint ple de fang i no sempre per la pluja, esdevenen les dos jornades i mitja de festival amb sessions de disset hores, on vuitanta-cinc grups reclamen l´atenció d´un públic famél.lic de consumir metall. Es manté l´esperit de tolerància i complicitat entre estils, la veneració per les velles glòries i les reunions (Exodus, Candlemass, Warlord), d´igual manera que l´interès per descobrir noves propostes i disfrutar d´un ambient sempre fantàstic. Potser en aquest 2002, per primer cop, va haver-hi un clar cap de cartell (Blind Guardian) i s´ha reduït molt l´oferta d´estils, deixant el pes principal del festival entre el heavy metal clàssic, el thrash i el death, amb una disminució molt important de black metal i bandes gótiques, fins a la data habituals i que semblen buscar la seva oportunitat a d´altres festivals. Malgrat que les infraestructures cada any es queden més justes per a tant de públic, de la quantitat de problemas tècnics i de so que van patir la majoria d´escenaris i d´una certa sensació de massificació, com ja hem dit anys enrera: "poc de que penedir-se i molt que aprendre". I encara continuem igual.