Parc del Fòrum (Barcelona)

Fotos: Sergi Ramos, Alex Garcia

Una nova cita per retenir en la memòria la que vam poder viure el passat dissabte dia 11 de juliol al Fòrum de Barcelona en el que podríem considerar únic gran festival de metall mai celebrat a terres catalanes, el Sonisphere, aquest curiós esdeveniment itinerant que caldrà veure si té continuitat i que almenys aquest any ha permès que Metallica no passi de llarg de terres catalanes. Si més no que serveixi perquè els promotors prenguin nota de la resposta de públic i es plantegin alguna iniciativa similar, encara que sigui a Barcelona i com és costum s'oblidi del tot de la resta del país, però ja hi estem tant acostumats...

Mai havia estat al recinte del Fòrum i se'm fa una mica difícil valorar la col·locació de tota la infraestructura en el marc d'un espai tant immens com sembla tot el parc però a un primer cop d'ull resultava imponent l'escenari principal amb una producció en tots sentits notable flanquejat per dues pantalles de video, una tercera darrere de la torre central de llums i so conjuntament amb una dues torres de PA per fer arribar el so al públic més allunyat., un contrast respecte el que hem pogut viure recentment... El segon escenari era ben a prop paral·lel a un amfiteatre amb vistes al mar a mode de rèplica del primer en menor tamany i sense la infraestructura audiovisual. Metres per circular n'hi havia, el que va quedar una mica curt van ser els serveis en tots sentits que van provocar cues, sobretot als WC, poc nombre per atendre les poc més de 41.000 persones que allà ens trobàvem segons una nota facilitada per la organització.

No vaig poder arribar a temps de veure les primeres actuacions del dia que es portaven a terme al segon escenari que van còrrer a càrrec dels locals The Eyes i Gojira, impediments de l'habitual desplaçament a Barcelona.

Llegeix més

www.wacken.com

Reportatge realitzat per Ivan Riba Màrquez (IR), Octavi Espuga Giné (OE) i Josep Roig Llorens (JR)

Fotos: Servei de premsa WOA

Enguany com és ja habitual a començaments d´Agost, a la petita població de Wacken al nord d´Alemanya s'hi tornava a celebrar el que és sens dubte una de les fites metàl.liques de l´estiu, per no dir la més important: el Wacken Open Air Festival. Una vegada més Simfonia Metàl.lica hi estava present per cobrir l´esdeveniment.

Un cop vam arribar a Hamburg i després de recollir el nostre cotxe i de diferents problemes amb l'equipatge (ens van perdre una de les tendes d'acampada, cosa que després provocaria unes nits molt icòmodes dormint al cotxe) vam fer cap a Wacken.

Ja durant el trajecte per carretera i a l'autopista, un es pot fer una idea del que és aquest festival: moltíssims cotxes, gent amb samarretes de milers de grups diferents, cabells llargs, logos il.legibles, música a tot i drap i cervesa per tot arreu (fins i tot els nens alemans semblen aficionats a aquesta beguda).

A destacar a la nostra arribada, la poca cua en la zona d'acreditacions (cosa molt rara donada la gran quantitat de gent que sol arribar a les mateixes hores), també com sempre, els dos grans escenaris amb la pantalla enorme al mig i potser la manca de pluges (només al primer dia n'hi van haver, aixó si, us recomanem unes bones botes per anar pel festival!). Com en edicions anteriors les queixes sobretot adreçades als preus del menjar, de les begudes i sobretot l'excès de merxandatge que rodeja tot el festival en si.

Un cop establerts a la zona de premsa (amb molt d'espai, però potser mancada de més serveis) vam fer cap al backstage que cada any freqüenten els artistes assidus com Saxon o Tom Angelripper, els nois dels Napalm Death, Peavy de Rage, Schimier de Destruction, el staff de Century Media i Nuclear Blast, la gent de la Hard Rock i Metal Hammer i un munt de gent de tot el món de webs, ràdios, zines , distribuidores etc…

Per a alguns de nosaltres era a més la primera edició i després de donar un tomb per començar a conéixer la immensitat del Wacken (literal i físicament) va arribar l'hora dels concerts. (IR, OE, JR)

Llegeix més

Valdespartera (Saragossa)

1er Cap de Setmana, 19 i 20 de juny

Crónica de Juan Ramon Merler (JRM) i Albert Perera (AP)

Cita ineludible la que es presentava aquest 2009 a l'estat espanyol per tots els seguidors de l'escena del heavy metal ja que el Metalway ens oferia la possibilitat de gaudir d'un cartell envejable amb la novetat de repartir-lo en dos caps de setmanes amb les avantatges i inconvenients que això comporta. En aquestes alçades tots ja estareu al cas de l'àmpliament comentada suspensió del concert d'una de les bandes més esperades, Heaven&Hell. Molt s'ha parlat, especulat, maleït, defensat i teoritzat sobre el tema.

El cert és que al meu parer mai sabrem exactament les raons que van portar a la suspensió. Sembla ser que internament ja se sabia que no tocarien. El grup deu tenir els seus motius i després de tot són els que menys es poden justificar i pitjor parats surten del tema ja que la única raó (i suficientment poderosa) que tenien per sortir a tocar era el públic que s'havia desplaçat i pagat una entrada per veure'ls. El vent, el fred, el pobre muntatge o qualsevol altra cosa haurien de ser secundàries, sobretot respecte als que els han elevat on són ja que resulta sospitós que al cap de dos dies toquin a París sense aparent rastre de la lesió de Tonny Iommi.

La organització del festival és la primera interessada en que la banda toqui i segur que estan ben al cas de les exigències de cada grup per actuar, saben al que s'exposen si no les compleixen i segur que fan l'impossible però estan en el seu dret si alguna banda els perjudica conscientment intentar recuperar-ho via assegurança o fent el que calgui, no oblidem que això és un negoci i s'hi juguen molts diners. El pitjor de tot plegat és que els damnificats de tot plegat sempre són els mateixos, el públic. El fan que ha pagat la seva entrada, i s'ha gastat molts diners en el desplaçament, allotjament i la supervivència durant les diferents jornades. Com en la mateixa vida, a rebre sempre els de baix de tot.

Sobre la ubicació dir que en aquesta ocasió va ser força àmplia, aparcament proper i en bones condicions, el recinte més que suficient pel públic que s'hi va aplegar així com tots els serveis, no ho tinc tant clar si la afluència hagués estat massiva.Això sí, per poc vent que bufi Valdespartera el multiplica i de quina manera. Un any més el temps va ser el pitjor. Sobre la producció i espectacularitat o no del muntatge dir que al meu parer el mateix canvi d'ubicació any rera any fa que no es puguin consolidar un muntatge i manera de treballar en concret que es millori en cada edició quedant encara una mica lluny del que podem veure per Europa. Això sí, poques vegades s'ha vist un escenari tant ferm i sòlid elevat amb quatre grans hidràulics que ni el "cierzo" a 90 km/h va poder amb ell i és que encara es recorden els fets del 2008. (AP)

Llegeix més

Fotos: Xavier Mercadé

Un cop més assisteixo al Senglar. De fet, només és la segona edició a la que vaig però en les dos darreres hi ha diferents factors que m'hi han portat. Principalment en les darreres edicions sembla que s'està apostant decididament per incloure en el cartell bandes metàl·liques ja siguin estatals o, com en aquesta edició, de renom internacional. D'altra banda, al nostre país no existeix un festival de característiques massives en el sentit de convocar milers de persones a diari (increïble en un país on la música en directe i les gires internacionals sempre tenen bona presència) i ja que no hi ha una convocatòria similar, el Senglar és el festival més gran de casa nostra. Amb això no vull menysprear ni molt menys la filosofia ni el que ofereix el Senglar però serà difícil que, per exemple, reuneixi a 10.000 persones per jornada.

Abans de continuar sí que voldria aclarir un terme perquè possibles lectors no habituals d'aquestes paraules es vegin sorpresos o indignats per alguns comentaris. Aquesta és una pàgina especialitzada i dedicada al heavy metal i per això ens centrarem en les bandes del gènere que van actuar al Senglar. El meu respecte més absolut per la resta d'estils i artistes però no és aquí el lloc on comentar els seus concerts. És més, d'alguns en vaig gaudir força però no tenen lloc aquí.

Recuperant el que us deia abans si l'any passat ja trobàvem referències dures com Malaspina, Saratoga o Bad Religion la cosa millorava molt enguany amb Paradise Lost, Sepultura, Koma, Revolta 21 o Plowshare.

Llegeix més