Balingen, Alemanya
Fotos: Moritz Hedrich, Paul Bossenmaier, Hucky Heppke, Robert Jaenecke

Simfonia Metàl·lica expandeix els seus horitzons i visitem un festival que encara no n'havíem tingut oportunitat. Ja que el festival més proper dedicat al heavy metal fet a casa nostra no té a bé considerar la nostra col·laboració tot i les prèvies i entrevistes que hi hem dedicat, ens acostem a l'apretat calendari estival alemany on ens han demostrat en més d'una ocasió que estant oberts a rebre tot el suport possible en forma d'entrevistes, prèvies, cròniques... etc. des del festival més petit al magnificent esdeveniment de primers d'agost i que passa per ser el més gran del món. Encara és hora que ens trobem amb negatives, males maneres o faltes de respecte. Com des de fa molts anys, molt per aprendre. Victor M. Lera ens acosta les seves vivències a Balingen.

Dimecres, 13 de juliol

Abans del festival , ja des de fa uns anys, es celebra una festa d'escalfament, o el que aquí coneixem com una festa de presentació. La diferència radica en que molts cops aquí tenim un dj amb nom de mitjà de comunicació, i allí cinc bandes de primer nivell: SODOM, OVERKILL, RAGE, PRO-PAIN i NITROGODS, amb els dos primers tenint temps de fer el seu propi repertori de gira. Per cert, a taquilla ens va costar només 32€, preu pel que a la meva ciutat veuria una sola de les bandes i gràcies. Aquesta és una de les raons pel que m'agrada molt el festival: la relació qualitat-preu és immillorable. Antigament el "warm up" es celebrava en un altra sala, molt més petita i amb noms més humils a escena, però des de 2009 es va habilitar una mena de recinte d'exposicions al costat del festival, anomenat Volksbankmesse i allí es realitzen els concerts (i els interiors de la resta de festival). Sense més, tractaré de reflectir el viscut la nit del 13 de juliol a Balingen.

Nitrogods - Open Fire

A la bona banda de Rock'n'roll, on milita l'ex-Primal Fear Henny Wolter, li tocava el difícil paper d'obrir la tarda, i, per tant, el festival. Després de la caiguda del cartell de l'any passat, aquest any no volien fallar, i no ho van fer. Vam arribar amb el concert ja molt avançat degut a uns problemes en el viatge que ens van retardar varies hores l'arribada a Balingen. El poc que vam poder veure va ser una banda que sona contundent, festera, fins i tot diria motera, amb tocs surenys, i sobretot, molt a Rose Tattoo. Els que la coneixien segur van gaudir amb ells, i els que no es van emportar una sorpresa. Em vaig alegrar de veure'ls confirmats aquest any després dels problemes del passat, i sobretot de veure'ls xalar a escena. I sí, van tocar una versió del Ace of Spades en homenatge a Lemmy, com pensava que farien més bandes de la mateixa manera que el 2010 es va fer el mateix amb Dio... però llavors no va ser així. Llàstima no haver vist el concert complert, però contra els elements un no pot lluitar.

Pro-Pain - Modernitat professional

El meu coneixement de Pro-Pain no és excessiu, per no dir que és molt limitat. No obstant, les bandes que són allà dalt, generalment, és per alguna cosa. Si bé és cert que era el primer cop que els veia en directe, he de dir que si tinc l'oportunitat en un futur ho faré sense cap tipus de dubte. Professionals en l'execució, en l'actitud... van donar el que es coneix popularment com "un senyor concert". Probablement una persona més familiaritzada amb la banda tingui una opinió diferent, però en la meva, similar a la del company de fatigues en el festival, és que van complir amb escreix molt per damunt de les expectatives que teníem. Tampoc puc explicar-vos molt del repertori ja que mai he sentit la curiositat de profunditzar en la banda, pel que no conec els títols dels temes, ni els seus clàssics, ni res similar. L'opció fàcil és dir que va ser una gran descàrrega i copiar el set-list d'un foro o qualsevol web especialitzada, barrejar-ho i que quedi una crònica que sembli autèntica, però no és el meu estil.

Rage - Decebedors

Sincerament, el cas de Rage és quelcom que em fa mal en l'ànima. No és la meva banda favorita, però sí una amb les que he crescut, que he disfrutat sempre o quasi sempre en els seus concerts, que a pesar dels seus alts i baixos discogràfics sempre tracto de veure en directe... per acabar trobant-me amb l'enèssim "el que hagués pogut i no ha estat". La banda va començar amb un dels temes més destacats del seu darrer treball publicat tot just fa un mes, The Devil Strikes Again, donant esperances d'una gran vetllada. Days of December donava continuïtat, tot i que no amb la mateixa intensitat que un espera. Until I die i My way, també del seu darrer llançament simplement complien l'expedient, fins que va arribar End of all days i per fi semblava que el concert arrancava. Res més lluny de la realitat: entre Back in Time, una descafeïnada Spirit of the Night, l'enèssima broma de mal gust en execució de Don't fear the winter i l'allargada fins la sacietat de Higher than the sky, es va gestar un final llarg i pesat com pocs, que ni tant sols va ser capaç d'alçar la picada d'ullet a Holy Diver. La banda li va posar ganes, i fins i tot va haver moments que semblava que carburava bé, però el final del concert no va estar a l'alçada del seu llegat. Encara que estiguin molt escoltades, i fossin més del mateix, la inclusió de Black in Mind o Down, habituals en repertoris més llargs actuals, haguessin donat un altre color al concert.

Overkill - Tocar i arrasar

Tot i no tancar la nit, els de New Jersey disposaven de temps per realitzar un concert complert, cosa que és d'agrair a l'organització. Després de quasi dos anys sense veure'ls en directe, el retrobament no va poder ser millor. No us he d'explicar res de la capacitat d'Overkill per fer bons concerts, però sí reconec que ja fos per la decebedora prèvia de Rage, o per les ganes enormes que tenia de veure'ls, em va semblar un concert d'excel·lent rascant la matrícula d'honor. No van donar lloc a tonteries, van sortir, tocar i van marxar després de deixar-ho tot enlaire. I és que així han de ser els concerts: tocar i arrasar. No vull llargs i avorrits solos, no vull discursos sense sentit que són els mateixos a cada ciutat, no vull un altra cosa que no sigui una banda amb actitud de menjar-se el món i una gran professionalitat en l'execució dels temes. Així han estat, són, i suposo que seran, Overkill per sempre.

La intro del seu últim llarga durada va donar pas al tema que l'obre, Armorist, deixant clar que no havien vingut a passejar. La seva ja clàssica i esperada continuació amb Rotten to the Core va fer que el respectable es tornés boig, com i si no hagués un demà. El record del fantàstic The Electric Age a través de Electric Rattlesnake, i Hello from the Gutter donaven continuïtat a l'intens show.

Crec que no és cap sorpresa que Bobby Blitz es troba en millors condicions físiques en escena que mai, que DD Verni segueix sent el co-líder del grup, a l'alçada de mr. Blitz, i que tant els seus dos guitarristes, Dave Linsk i "The Skull", com el seu baterista Ron Lipnicki formen un equip perfecte, que executa els temes a la perfecció i li donen aquest toc difícilment explicable amb paraules, aquest "punch" que només tenen algunes bandes en directe.

Com segurament conegui qui llegeixi aquesta crònica, en el passat recent la banda va estar realitzant actuacions on interpretaven quasi íntegre el seu primer llançament, Feel the Fire. Aquí no vam tenir aquesta sort, però sí van oferir la dosi adient, veient com encadenaven Hammerhead, Fell the Fire i Blood and Iron. Horrorscope va tenir el seu temps amb Blood Money i Coma, i tornada a Feel the Fire amb l'homònima a la banda (que no al disc). Si encara no havia quedat clar a què havien vingut amb aquest trio ho deixaven clar.

S'acostava el final, que donava inici amb la majestuosa Ironbound, la qual s'ha convertit per propi pes, en clàssic absolut de la banda, com nexe d'aquesta darrera etapa de la banda, i la prèvia una mica més fosca i difícil. Elimination va ser la cirereta del pastís, deixant pel darrer glop la versió del Fuck You que tant agrada als seguidors dels americans.

En fi, un gran concert que difícilment puc explicar amb aquestes paraules, on es va barrejar una banda de primer nivell, unes condicions (sala, so, llums...) de primer nivell i un públic que sempre té gana d'Overkill. Saps que sempre compleixen, i en les grans ocasions no es fan enrere, fins i tot es creixen. Grans un cop més.

SODOM - Rebentant caps

De Sodom tinc clara una cosa: donen una cal i una d'arena. Com que en cada lloc el refrany s'interpreta de manera diferent, ho diré ben clar: quin concertàs!!!! I és que no és fàcil que et toqui el dia bo dels de Gelsenkirchen. No només van fer un repertori encadenant clàssic rere clàssic, és que van tenir un gran so (tònica de tot el festival, tant en sala com a l'exterior) que juntament amb una il·luminació d'acord amb la part sonora i una actitud arrasant per part del grup, van posar el punt àlgid al "petit ápage" (noteu la ironia) d'obertura del festival.

In War and Pieces va servir per arrencar, per, a continuació, volar tots els caps allà presents amb Sodomy and Lust. Per a què esperar amb els clàssics.. millor des de l'inici!!! The Saw is the Law, Outbreak of Evil, Nuclear Winter, M-16, Agent Orange... Tot seguit, sense concessions, sense opció a descans. He tingut la sort de veure en moltes ocasions la banda de Tom Angelripper i insisteixo que no tots els dies tenen una nit tant intensa i perfecta.

El punt negatiu de la nit el vaig posar jo, i és que, en contra de la meva voluntat, necessitava descansar després d'una sèrie de sobresalts que vam tenir durant el viatge que van fer que acumulés cansament i finalment caigués derrotat en plena orgia sònica dels teutons. Un altre cop serà, però us puc assegurar que no podia més i que encara tenint tres dies més de festival per davant, volent veure quasi totes les bandes, va ser la decisió correcta.

En fi, una gran nit per obrir boca amb un festival que prometia molt i que des del primer moment va complir amb escreix amb les expectatives.

Dijous, 14 de juliol 

I el cel es va fer realitat, tot i que tot just duri 3 dies. Aquesta és la meva definició del festival edició rere edició, i un cop més les paraules es queden curtes. Anem amb el tema musical de la primera jornada, que quasi va sortir rodona.

Stallion: Sang jove pel rock'n'roll

La banda afincada a Baden-Wüttemberg, estat al que també pertany Balingen, tenia la difícil missió de donar el tret de sortida a 3 jornades de heavy metal a l'escenari principal. Vistos prèviament al Keep It True i de gira amb Bullet i Striker, sabia de la capacitat de fer concerts no espectaculars però sí complir amb l'esperat.

Amb un únic llarga durada publicat el 2014, titulat Rise and Ride, es van plantar en escena amb moltes ganes de créixer i convèncer. No inventen res, no són una banda espectacular ni que destaqui, però sí són sang jove per l'escena, molt necessitada, i que en un futur evolucionaran i podran tenir un lloc, esperem... El repertori es va basar en el seu únic disc d'estudi. El so va ser convincent, tenint en compte que era la primera banda del dia, i l'únic que no va quedar correcte van ser unes llums posades a primera fila de l'escenari que apuntaven directament al públic i que eren bastant incòmodes. Per sort, l'organització va corregir el problema per la següent banda.

Leatherwolf: Pura classe americana

Una de les bandes més especials de l'escena americana feia aparició a l'escenari principal de Bang Your Head 10 anys després de la seva darrera visita. Potser l'horari era massa aviat per una banda d'aquest calibre, però ells, com bons professionals, poc els va importar. I és que van sortir a demostrar que la història de la música els ha donat l'esquena els dos darrers anys.

Van obrir amb el tema que obre el seu primer disc, Spiter, i des del primer minut van tenir un excel·lent so, cosa que es repetiria amb la gran majoria de bandes del festival. És d'agrair que totes, absolutament totes les bandes tinguessin les millors condicions per oferir els seus concerts. Rise or Fall va ser un dels moments més esperats, continuant per la genial Street Ready. Sense sortir d'aquest disc, van continuar amb Wicked Ways. Tot anava perfecte i semblava que anés a canviar. I és que tenint discos tant notables com els dels californians és complicat equivocar-se.

Hora de recordar el seu segon disc, Princess of Love i Gypsies and Thieves. Més del mateix, és a dir, excel·lents temes, interpretació so. Pot semblar que soni tot molt idílic, però en aquell moment per mi ho era. S'acostava el final amb Hideaway, Alone in the night i Kill and Kill again. El nivell l'estaven posant molt alt, tot i que quedaven els clàssics, no és fàcil executar-los al màxim nivell, com ho estaven fent amb la resta de temes. Thunder i The Calling van quedar per tancar el brillant concert. Em quedo sense paraules per descriure-ho. Només demanar poder veure'ls de nou aviat, i a poder ser, en una posició elevada en el cartell ja que estant a un nivell que poques bandes professionals arriben.

Babylon A.D: Hard rock de qualitat

Si hi ha una cosa per la que es caracteritzava aquesta edició del Bang Your Head era la presència de moltes bandes no habituals en escenaris europeus, fins i tot comparant amb altres festivals que intenten tenir bandes que els diferenciïn. Babylon AD era una d'aquestes, i després d'anys sense saber d'ells, tocava la primera oportunitat de veure'ls en directe. Pel que he pogut veure a la seva web, la data a Balingen era la única a europa aquest 2016, igual que Voodoo X, la presència d'aquest tipus de bandes dóna molt prestigi al festival.

Amb un Derek Davis pletòric, la banda es sentia com a casa en escena i a l'aire lliure. Simplement es van dedicar a tocar i convèncer, amb grans temes com Back in Babylon, Hammer Swings Down, Shot O' Love o Maryanne. Em va agradar especialment la seva actitud, sempre centrats en donar el millor com a músics. Altres bandes en el seu lloc hagueren aparegut per complir el tràmit però volien demostra la seva vàlua, i que, ja com a valoració personal, van sortir una mica tard pel que s'estava coent en l'escena californiana.

Per acabar d'arrodonir-ho, versió de Lights Out per fer contents a un personal que en gran part desconeixia l'existència i so del grup, però estic segur, s'en van anar del concert satisfets pel vist. Esperem que no passin uns altres 25 anys de carrera per poder gaudir-los.

Battle Beast: el futur en les seves mans

Estan cridats a ser una de les bandes a liderar l'escena en els propers anys i a Balingen van deixar bona mostra d'aquesta afirmació. Durant la passada edició van formar part del Warm up, però aquest any tocava veure'ls a l'escenari gran, on realment els correspon. De sobra és coneguda la seva vàlua en directe, i en van donar mostres. Amb tres discos a l'esquena estant cridats a liderar l'escena metalera en un futur a curt termini. Qualitat tenen, pel que només han de seguir treballant en aquest línia per recollir fruits. Com a Balingen, on els esperava un públic molt nombrós que us asseguro va gaudir molt d'ells.

El seu repertori es centra en el segon disc, de títol homònim, començant amb Let it Roar i tancant amb Into the Heart of Danger i Black Ninja. També va haver-hi moments per recordar el seu darrer Unholy Savior, possiblement menys valorat pel públic, interpretant, Angel Cry, Touch of the night i I Want the world…and Everything in it. Com no podia ser d'altra manera, encara que fos testimonial, també es van recordar de la seva extraordinària primera obra amb Steel, Enter the metal world i Iron Hand.

Amb una banda molt centrada en la interpretació i el gran so que els acompanyava, només van tenir que anar desgranant el repertori per posar-se el personal a la butxaca. Per últim, destacar la gran tasca com a líder de Noora Louhimo, la qual es mou fàcilment per escena i tracta de mantenir al màxim nivell la intensitat del concert i el recolzament del públic.

Dragonforce: Intencions marcades

No sóc molt amic de la seva música, fins i tot porto més de 10 anys sense veure'ls en directe, dels que no tinc massa bons records, però la vida canvia i les bandes evolucionen generalment a millor. Si bé és cert que la seva música, tret de comptats temes, em costa, l'errada interpretació del passat i la bola de so de habitual en els seus concerts han passat a la història. Segueixen fent el mateix, tocar a tota velocitat, però aquests detalls que esmento fan que et quedis mirant el concert enlloc de fugir com vaig fer temps enrere.

Els britànics es van presentar al Bang Your Head, de la mateixa forma que en altres molts festivals europeus, amb intenció de «netejar el seu nom». I és que la ressaca del videojoc ha estat llarga... Per si fos poc, es presenten com britànics i han d'aguantar al típic brètol  cridant «Brexit». Coses dels concerts i imagino que l'alcohol.

A més de la introducció hauria de parlar del seu concert, cert. Per la meva sorpresa vaig trobar una banda perfectament conjuntada, que sí, segueix donant la sensació d'estar tocant sempre la mateixa cançó, però aquest cop amb bon so i una execució més neta i assequible per les orelles. I del repertori, poc que explicar, sí, òbviament van tocar la genial My Spirit will go on del segon disc, on em vaig quedar al seu dia.

Candlemass: Això no és Candlemass

Això no és Candlemass. I és tot el que hauria de comentar sobre el seu concert a Bang Your Head, que, val a dir, com a grup van sonar excel·lents, i Mats Leven és un vocalista de matrícula d'honor, però tot el conjunt, ho sento, però he de dir que no és Candlemass. Són peces diferents, de molt difícil encaix, i clarament estaven per encaixar en aquesta primera jornada.

El set va ser variat, tocant una mica dels primers quatre treballs, pel que hi havia diferents oportunitats d'encaixar la veu de Leven. Però no hi havia forma, i mentrestant la resta de la banda, amb un so net i perfecte, executant notablement els temes tot i que cada cop que obria la boca Leven trencava la màgia. Mirror Mirror,  The dying illusion, A cry from the crypt, Demons Gate i At the Gallows End van ser les oportunitats que el bo de Mats va tenir per convèncer. Però res, no va haver-hi forma. No sé si en un futur seran capaços de fer-ho, però de moment s'ha perdut gran part de l'essència de la banda.

Debauchery vs Bloodgod: Provocació

Davant aquesta cosa que feien els Candlemass vaig decidir entrar a la sala i veure la curiositat de Debauchery vs Bloodgod. No en diré massa cosa ja que no en vaig poder veure massa del seu concert, tot just dos temes i un va ser una versió del Painkiller. Dit sigui de pas, sonant bastant correcta, dins del que pot ser aquest tema de correcte en directe. Més enllà d'això, la seva imatge provocativa i fins i tot obscena era el que principalment es veia a l'escenari. La propera vegada els prestaré més atenció ja que el poc que vaig veure em va agradar.

Voodoo X: Joia musical

Si em diuen que tindria l'oportunitat de veure a Voodoo X aquest 2016 no m'ho crec. Fins i tot vaig haver de treure la pols a casa al The Awakening, únic disc del grup i que no recordo quants anys portava sense escoltar. Bona i estranya joia del AOR, la seva reunió exclusiva el BYH formava part d'aquests detalls que li donen prestigi. I és que cal agrair que, a més de les bandes habituals en gires i festivals, sempre tinguem l'oportunitat de veure coses úniques a Balingen.

Jean Beauvoir té una veu molt especial, a més del seu aspecte. No hagués pensat mai que en ple 2016 anés a aparèixer amb la cresta rossa, encara que fos en forma de perruca. La resta de la banda va estar a l'alçada i entre tots van fer un gran concert, basat en el citat disc. Potser esperàvem algun tema de Crown of Thorns però vam sortir contents del vist perquè va ser ben interpretat i únic.

Slayer: Sense paraules

Llegir una crònica d'Slayer que digui que han fet un bon concert no és novetat. És característic del grup i, seguint la bona línia del festival, el seu pas per escena va ser del millor i un dels millors concerts que servidor els ha vist. Després del concert de Carcass que tot just vaig poder veure al coincidir amb Voodoo X, els californians tenien l'oportunitat, un cop més, d'encapçalar un festival en el que encaixen com anell al dit. Possiblement el festival s'ha caracteritzat per tenir caps de cartell de tall més metàl·lic o hard rock, però tenint en compte 3 jornades de festival sempre està bé que alguna cosa diferent ocupi aquest lloc.

Sobre el tema musical..., poc que explicar que no es sàpiga: inici amb Repentless, continuació amb Disciple i un primer clàssic, Postmortem. War Ensamble, When the Stillness Comes i You Against You, ambdós del darrer disc, pràcticament el tancava a l'espera dels temes més esperats. Mandatory Suicide i Fight Till Death servien com a continuació i mostra del que havia de venir, una gran lliçó de pur thrash metal. Després d'això la banda es dirigeix cap un apoteòsic final amb peces com  Dead Skin Mask, Die by the Sword i The Antichrist. No es pot parar tal màquina, pura violència musical.

Fins al moment no he comentat res dels membres. De Tom Araya i Kerry King què es pot dir... sempre professionals i donant-ho tot. El primer ha tingut lleus problemes els darrers cops que els he vist, però aquesta nit van desaparèixer. És cert que la seva falta de mobilitat fa que quedi tot més fred però un cop sona la música no importa. De Paul Bostaph, doncs és possible que hi hagi gent que trobi a faltar Dave Lombardo, però no serà per falta de qualitat. I per últim, Gary Holt, que des del primer cop que el vaig veure, estava perfectament integrat en la banda, i així continua. Seria descabellada una comparació amb el gran Jeff Hanneman, però crec que el guitarrista d'Exodus és un gran substitut, fins i tot posant el seu toc personal al grup.

El final va ser apoteòsic, donava inici amb South of Heaven i Raining Blood. Sens dubte un dels moments favorits del públic que va estar totalment entregat des del minut zero. Per tancar aquesta bogeria Black Magic i Angel of Death, amb el record per Jeff Hanneman al fons de l'escenari. D'aquesta forma, Slayer havien acabat la seva hora i mitja plena de violència musical, que és com millor es pot definir la seva música amb la intensitat que van oferir aquella nit a Balingen, donant per tancada una primer jornada (almenys a l'escenari a l'aire lliure, quedava la sala) excel·lent que seria molt difícil de superar.

Equilibrium: En línia ascendent

Després d'Slayer ens vam acostar a veure una estona a Equilibrium. La banda bàvara de viking metal va tractar de fer un bon concert, no vull dir que no ho aconseguissin però després d'Slayer va saber a poc fent que minuts abans que acabessin vaig donar per finalitzada la primera jornada. És el dolent dels festivals que quan una banda ho destrossa tot la següent, encara que t'agradi molt, sembla que els falti alguna cosa.

Pel demés, molt públic veient-los, cosa que m'alegra i em va pensar que potser haguessin hagut de tocar a l'escenari a l'aire lliure. Des del meu punt de vista, pel seu so, l'opció de tocar de nit dins la sala era l'encertada. Vaig poder veure fins la interpretació de Met, la resta de temes pertanyien al que és el seu darrer disc d'estudi Erdentempel.

Divendres, 15 de juliol

Després de la fantàstica jornada d'apertura, el festival s'encaminava cap a una segona jornada un pel atípica. I és que jo no recordo una edició on hi hagués tants grups «durs» com aquesta, i menys que actuessin de forma tant seguida com en aquest dia. Sense més preàmbuls anem amb el succeït.

Night Demon: Futur i Present

El trio californià es presentava a Balingen com a tancament, anticipat, del seu periple europeu abans d'embarcar-se en una gita pel seu país d'origen conjuntament amb Carcass, Ghoul i Crowbar. Habituals en petites sales i festivals de tall més underground, volia veure com s'ho feien en un festival de major nivell. Tot i ser els primers d'actuar el divendres, els de Ventura    no van afluixar i es van marcar un concert sensacional. Anys de lluita ara queden reflectits en escena. Només falta que rebin el recolzament necessari de la indústria per què recullin el botí que els correspon.

Amb un repertori basat en el seu únic llarga durada, Curse of the Damned, i el seu Ep de debut, la banda de Jarvis Leatherby va triomfar en terreny alemany. Les cares del respectable (bastant nombrós a l'hora del concert) eren de satisfacció i potser haurien de tornar a curt termini per tocar de nit a la sala, o en una posició més alta dins el cartell de l'escenari obert. Seria un premi molt bonic a la lluita continua de la banda. I sí, van tancar amb la genial versió de Radar Love publicada fa unes setmanes, que va ser molt agraïda pel públic, familiaritzats o no amb el grup. Espero trobar-me'ls aviat de nou (tot just un disc i ja els he vist quatre cops) perquè són sinònim de bon fer.

Freedom Call: Massa dolçor

Feia la burrada de 12 anys que veia els teutons en directe, i sense ser una banda a la que hagi seguit de prop, recordo que va ser un gran concert. Sense entrar en els meus gustos habituals, hem vaig acostar per veure si complien i, bé, encara que el resultat no va ser tant del meu gust, reconec que el grup va complir.

I és que el problema que tinc amb ells és que se'm fan molt «dolços», però és una cosa subjectiva. De forma objectiva, són una banda molt professional que tracten de connectar amb el públic des del primer acord. Així ho van fer a Balingen, on van tenir una gran acollida. Pel que fa als temes recordo l'inici amb Union of the Strong, que el final va ser amb Warriors del gran Eternity, i que pel mig van caure al menys tres temes de Crystal Empire: Farewell, Freedom Call i The Quest. A més, vam tenir el plaer de gaudir el nou tema Hammer of the Gods. En fi, un bon concert que, sense cap dubte, va estar a l'alçada del festival però de la que no es pot dir massa més.

Manilla Road: Keller-Metal

Clàssics del heavy metal més èpic i autèntic, van fer aparició a Balingen després de 10 anys d'absència, amb tots els dubtes que genera la banda en directe. No, no tenen mal directe, ni molt menys, però per general, al actuar com a caps de cartell en festivals "underground", els seus repertoris s'omplen de temes llargs i lents, que són espectaculars en disc, encara que en directe, segons la situació, poden ser tediosos. Davant d'aquesta situació pensàvem que a Bang Your Head farien el mateix i la grata sorpresa fou que no va ser això.

Asseguts en la fantàstica zona de premsa que té habilitada el festival mentre menjàvem i agafàvem força pel llarg dia, va escoltar els primers acords de Flaming Metal Systems. Ens vam aixecar amb tot i vam anar corrents perquè s'intuïa quelcom bo amb aquest inici, i així va ser: va ser una descàrrega de pur heavy metal, sense afegits i sense complexos, sense filtrar, autèntic Keller-Metal.

La resta del concert va continuar pel mateix camí de temes ràpids, actius, sonant la banda de forma compacta i gaudint d'un gran so, pel que el somni de veure un concert de Manilla Road "sense tedi", s'havia fet realitat. The Riddle Master, Masque of the Red Death, Death by hammer, Witches brew, The Ram… no havia lloc pel descans, les improvisacions i les tonteries que a molts músics se'ls ocorre a escena.

La cirereta final la van portar dos clàssics dels de Kansas, amb Necropolis i Heavy Metal to the World. D'aquesta manera la banda de Mark Shelton va posar el punt final a un concert pel record, curt, intens i d'autèntic heavy metal, rodejat d'una gran banda on destaca, sens dubte, la tasca vocal a Hellroadie que va complir de forma excel·lent.

Imperitelli: Per damunt de les expectatives

La confirmació d'Imperitelli va ser la clau per la que un cop més vaig pensar que Bang Your Head seria el meu principal festival d'estiu. Les ganes de veure'l eren immenses i seguint la tònica del festival, no va decebre. Sent un guitar hero com és, els seus concert no són un complet lluïment de la seva persona, com pot ser Yngwie Malsmteen, cosa que s'agraeix.

Rodejat de músics de primer nivell, com són Rob Rock o Jon Dette, el bo de Chris va sortir a demostrar la seva llegenda, completant un concert brutal, repassant gran part de la seva discografia. The King is the answer va ser el tema escollit per arrencar, i durant la seva execució ja s'intuïa que no venia a lluir-se de forma personal. Speed Demon va ser el segon tema, que precedia a un dels moments màgics de la tarda, Warrior. Com anècdota dir que aquest tema l'he vist a Balingen sota Driver, Rob Rock i aquesta edició amb Imperitelli. Òbviament, com a tema conegut que és, la resposta del públic va ser fantàstica. Time Machine del seu darrer treball d'estudi, titulat Venom, ens va fer recordar el mateix que pensem quan ho vam escoltar per primer cop: la línia vocal es The Trooper. Tot i així, va sonar perfecte aconseguint l'objectiu de cada tema en directe.

L'arrencada havia estat potent, però el millor arribaria en aquell moment, Stand in Line, i la gloriosa i insuperable Lost in the Rain. He de dir que per mi aquí es va acabar el concert, no pel mal repertori, mala execució o un altra excusa, si no perquè des del meu punt de vista, és impossible superar la màgia de Lost in the Rain. We own the night, Garden of Eden, Wicked Maiden i la també gloriosa Answer to the Master van completar una actuació magistral que espero repetir aviat. Poc o res que dir Chris, més enllà de l'ordre del repertori, però fent un concert que va superar les expectatives posades en ell. Esperem veure'l de nou aviat per Europa, ja que no és habitual...

Sacred Reich: Aposta segura

La banda de thrash metal d'Arizona es presentava a Balingen 7 anys després de la seva darrera aparició, que també vaig poder veure. Per qui no estigui familiaritzat amb la banda, o millor dit, els seus directes, la primera impressió sense voler menysprear és: quina pinta!. Llavors, quan sona el primer tema, The American Way, se't treuen les rucades del cap.

Els seus repertoris són sempre el mateix, ja que sense publicar material nou en 20 anys que jo recordi no pot ser d'altra manera, pel que en aquest sentit poca sorpresa. Poca sorpresa, i poca opció a no fer quelcom amb el que la gent s'ho passés d'allò més bé. Free, Death Squad, One Nation, Ignorance, Crimes against humanity... els grans temes anaven caient, acompanyats de molt bon so i una execució molt intensa. És curiós el compactes que sonaven, ja que no és una banda que faci grans gires pel que aquest plus que tenen les bandes que toquen habitualment, sobre el paper no l'haurien de tenir, i us asseguro que ho tenen.

No voldria oblidar al versió de War Pigs, que no va ser portada al seu terreny, simplement es van limitar a tocar-la. Pel meu gust crec que va sobrar, tot i que la van tocar correctament. Per la traca final es van reservar la gloriosa Independent i el clàssic entre clàssics del grup, Surf Nicaragua. En resum, un gran concert que va sorprendre als que els veien per primer cop, i que ens va recordar el bons que són als que els hem vist en directe en diverses ocasions.

Metal Church: Retorns així són els desitjats

Molts dubtes sobre l'estat de Mike Howe en el seu retorn a Metal Church. Per terres alemanyes ja havien tocat la passada primavera però pels que vivim sota els pirineus era la primera oportunitat. De la resta de la banda pocs dubtes hi havia després dels cops que els hem vist en directe. I és que una banda on militi Jeff Plate no pot ser dolenta.

Fake Healer va ser la escollida per arrencar i tot sonava perfecte, mentre Mike Howe donava les primeres mostres del perfectament entrenat que estava pel concert. In Mourning va donar continuïtat, mentre va arribar el que per mi va ser un dels millors moments del concert, Start the Fire. Fantàstic, meravellós és poc! Perfecta interpretació, i una banda a la que no li quedava gran l'escenari. Gods of second Chance i la divertida Date with Poverty van ser les següents en caure. D'una forma molt intel·ligent el grup ha traçat un repertori ple de temes pertanyents als seus discos més clàssics abans d'interpretar material del darrer i no massa inspirat XI, No Tomorrow. Havent passat l'equador del concert, ens van oferir un genial Watch the Children Pray abans de donar la segona i darrera pinzellada del darrer llançament, Killing your Time.

Quedava rematar a lo gran, i per això es reservaven les tres millors armes:  Beyond the black, Badlands i The Human Factor. Un final de festa excel·lent per un concert magnífic on els de San Francisco van demostrar ser una banda perfectament conjuntada parint heavy metal en directe, i en la qual Mike Howe, per la seva part, va donar suficients mostres de voler quedar-se, demostrant un estat de forma envejable tant física com vocalment. Espero veure'ls aviat de nou perquè sens dubte ha estat un dels grans moments d'aquest 2016.

Annihilator: Massa punts d'inflexió

Arribava un d'aquests moments en els que el cor es divideix i cal prendre decisions complicades. Annihilator em van deixar un bon regust al passat Wacken, però a Tigertailtz porto 8 anys sense veure'ls. Al final em vaig decantar pels canadencs, i sense ser una decisió equivocada, crec sincerament que tenen possibilitats de convèncer millor.

La meva passió per Jeff Waters és fora de tota mesura, però quan no fa les coses bé cal dir-ho. No van fer un mal concert, fins i tot diria que va ser de notable, però tanta aturada entre tema i tema tallava l'atmosfera que ha de crear aquesta banda. És curiós perquè mentre molts grups similars en sales avorreixen amb discursos i aturades i llavors en festivals enllacen temes, Annihilator fan el contrari que fan en sales.

El repertori no ofereix sorpreses, ja que sempre és habitual en els canadencs, combinar clàssics que funcionen en directe amb temes pertanyents al seu darrer llançament d'estudi. Així que seguint aquest camí, obren amb King of the Kill per connectar amb el públic des del primer acord. De fet, sempre que van estar tocant tenien al públic clarament a la butxaca, però crec que ningú dels allí presents estava molt d'acord amb les aturades entre tema i tema que baixaven clarament la temperatura del concert.

W.T.Y.D., el record al seu darrer disc Secret Society de la ma de Creepin' Again i Second to None van anar caient. Insisteixo en la molt bona execució dels mateixos, gaudint a més d'un excel·lent so. Per la segona part del concert quedaven reservats clàssics com Never, Neverland, Set the world on fire, Alison Hell i Phantasmagoria. No hi ha molt més per explicar ja que és de sobra conegut que la banda de Jeff Waters és molt bona, demostrant per enèsima vegada aquest extrem en el festival.

Testament: Exemple a seguir en directes

Veure a Testament al Bang Your Head podria ser la primera vegada en la que de veritat gaudís de la espectacular banda d'Oakland. I així va ser. Per fi, vaig veure Testament amb un gran so. Professionals com pocs, la banda de thrash metal es presentava a Balingen per donar una lliçó com poques he vist, tot i que si haguessin escollit un final diferent s'hagués convertit en el millor concert del festival.

Per començar van anar a lo segur, Over the Wall. Rise Up donava continuïtat fins que va arribar un dels moments més gloriosos de tota la descàrrega, The Preacher. La banda sonava perfecta, l'execució magnífica i al damunt encadenaven temes sense opció al descans o a la desconnexió mental del concert. Quina diferència amb Annihilator!

La genial More than meet the Eye, Practice What your preach i The New Order van anar caient. El grup seguia a la seva, sense aturades, sense tonteries, amb una execució i so perfectes i una actitud com poques de tots els membres de la banda, en especial Steve DiGiorgio pel que sento debilitat musical. Dark Root of Earth significava el retorn al seu darrer disc d'estudi, però no baixava la intensitat. Into the Pit, un altre moment molt esperat pel públic que amb D.N.R i 3 Days of Darkness i Native Blood completaven un final del que hagués estat el millor concert del festival.

Ni Disciples of the Watch ni The Formation of Damnation són mals temes, ni molt menys. Al contrari, diria que són excel·lents, però potser no van sonar en el moment adient. És l'únic detall que se li pot retreure al grup de Chuck Billy. I com va estar el cantant? Crec que sincerament està en el millor moment de la seva carrera, i així porta uns anys. No vaig tenir la sort de veure'l fins el 2006, però des de llavors va en ascens i no sé on té el límit. Els demés, Gene Hoglan i DiGiorgio complint amb escreix a la base rítmica, mentre que la parella Skolnick-Peterson ofereixen una espectacular lliçó de com tocar la guitarra.

Twisted Sister: Jugant a casa

A l'hora de reflectit el succeït al Bang Your Head en paper crec que sens dubte el moment més difícil és aquest, posar negre sobre blanc el que fan Twisted Sister en un escenari. Complicat, però cal intentar-ho.

Els novaiorquesos jugaven a casa. Sí, has llegit bé. La casa de Twisted Sister és sense dubte Bang Your Head. Que atrevit!, podeu pensar, però quan tens la oportunitat de gaudir-los allà et queda clar perquè ho afirmo. Com s'explica per exemple que en altres festivals com Graspop o Rock Fest Barcelona interpretessin 13 temes i a Balingen fins a 16?. En la seva gira de comiat havien d'anar a BYH i deixar clar que són una de les millors bandes que ha trepitjat aquest escenari, i que per desgràcia dels seus seguidors, aquest és el final. Segons Dee Snider, no faran com Scorpions o Judas Priest... veurem si el temps li dóna la raó.

Sonava It’s a long way to the top (If you wanna Rock’n’Roll) com obertura i en l'ambient creixien els nervis. I és que només han passat 2 anys des del darrer cop que van actuar al festival, però el record és sempre tant grat que el públic vol més i més. What you don’t know (Sure can hurt you), el seu inici clàssic, ja va posar tot damunt davall, com era d'esperar. A diferència d'altres bandes que han d'esperar a interpretar els seus singles, Twisted Sister connecten amb el públic des del primer minut. The kids are back i Burn in Hell per continuar,  de veritat fa falta res més per deixar clar el calibre de la festa que s'estava muntant? Us ho podeu imaginar, tant a Balingen com en qualsevol racó del planeta sempre entregant tot el que tenen dins per què el públic mai surti decebut. Destroyer, Like a Knife in the Back, You can`t stop Rock’n’Roll, The fire still burns… clàssic rere clàssic, sense opció a dubtes o improvisacions, tot perfectament calculat per la festa, tot perfectament executat amb la mateixa missió. Havia finalitzat la primera part del concert i et donava la sensació de portar uns pocs minuts veient-los.

I am (I'm me), la divertida I wanna rock seguien posant tot damunt davall, no hi havia manera de parar la festa. I va arribar el moment més màgic i bonic de tot el festival, The Price. Sempre ho és, toquin on toquin, però si a sobre ho fas "a casa", aconsegueixes que tot el públic il·lumini la foscor amb l'encenedor, i recordes a grans noms de l'escena com Lemmy, AJ Pero o David Bowie, ja que crees una atmosfera única i irrepetible, d'aquestes que et posen els pels de punta i quasi et fan caure una llàgrima. I Believe in rock'n'roll, s'havia acabat el moment emotiu i tornàvem a la festa i el rock. El final s'acostava amb la joia de la corona de la seva discografia,We're not gonna take it. Crec que no és necessari que escrigui la que s'organitza cada cop que interpreten aquest clàssic.

La versió dels Stones posava el punt i seguit a una nit màgica en la que només quedava una cirereta. Havien reservat Come out and Play, Under the Blade i el clàssic final amb SMF. Dee Snider i els seus ho havien tornat a aconseguir i podien abandonar satisfets l'escenari de Balingen després de més d'hora i mitja de pura festa de rock'n'roll. Veient l'estat en el que estan fa molta pena no poder disfrutar-los el menys un parell de gires més. Cert és que sense AJ Pero poc o res té sentit la seva continuïtat, però després d'un concert com aquest les sensacions que inunden el meu cos són voler repetir, però no serà possible.

Satan: Clàssics que no fallen

Sortir a escena després dels Sister ha de ser complicat, saps que ho han arrasat tot, que la gent s'ho ha passat bé i que musicalment ho han clavat. I què fas si et dius Satan i estàs en aquesta situació? Doncs motivar-te i sortir a fer el mateix que els de Noya York. Quin concert!!!

Els que hem tingut oportunitat de veure a Brian Ross i els seus sabem que no van amb rucades als directes, i Balingen era un lloc perfecte per demostrar un cop més el que són capaços d'oferir. Amb un concert ja començat vam entrar a la sala propera al recinte obert del festival i des del primer minut ens vam adonar que alguna cosa gran passava. La banda sonava perfecta, sense cap fissura. Per buscar alguna cosa, i tot i ser dos discos excel·lents, el repertori es va basar principalment en les últimes publicacions, Life Sentence i Atom by Atom, tot just deixant dos moments pel record de Court in the Act, Blades of Steel i Break Free.

I amb els clàssics de la NWOBHM donàvem per finalitzada la segona jornada del festival, tercera si comptem el Warm Up Show, sentint no poder veure a Killcode, però amb els horaris tant apretats del festival més totes les opcions que tens a més de l'oferta musical, tot just hi ha uns minuts pel descans al llarg del dia i el nostre cos té un límit. Quedava un dia i calia recuperar-se.

Dissabte, 16 de juliol

La darrera jornada del festival estava marcada sens dubte per la varietat d'estils que formen aquest moviment anomenat heavy metal. De la mateixa manera, però per èpoques, també la varietat era el més destacat, passant des dels 70 a bandes que van publicar els seus primers discos tot just fa cinc anys.

Black Trip: Sorprenents

Acostumats a la nova fornada de bandes sueques que tenen com clares influències a Judas Priest o Mercyful Fate, des d'Estocolm el 2013 va arribar aquesta «estranya» banda. Practiquen heavy metal un tant fosc però no al ús, d'aquí el qualificatiu amb cap voluntat despectiu. Sincerament, no esperava gran cosa d'ells i tal com vam entrar al recinte, portaven 5 minuts de concert, ens van conquerir.

Sent un dels seus darrers concerts sota aquest nom, o potser el darrer (la banda ha publicat recentment una nova denominació, V.O.J.D), el grup va fer tot el possible per deixar un gran record. Ho tenien difícil ja que, des del meu punt de vista, no tenen la fama o el nom d'altres bandes sueques. Sense embuts, són totalment desconeguts pel públic. Sota aquestes premisses van intentar completar una bona carta de presentació a Balingen, obrint la darrera jornada del festival. Amb dos discos d'estudi, Goin’ Under i Shadowline, el repertori es va centrar en el segon llançament, deixant pel record del primer tot just dos temes, Radar i The Bells. D'aquesta forma, crec sincerament que van guanyar seguidors entre el públic assistent que no els coneixia prèviament. Veurem el que ens oferiran en un futur sota el nou nom.

Girlschool: Divertides, com sempre

Girlschool no han de demostrar res a dia d'avui. Són bones, sempre ho han estat, i és igual si passen els anys ja que continuen demostrant en directe que estant a l'alçada de les expectatives. En aquest cas havien de seguir escalfant una solejada jornada de dissabte, i ho van fer, principalment quan sonaven els clàssics del grup.

L'inici va ser efectiu amb Demolition Boys i C’mon Let’s Go, seguint amb The Hunter i Hit and Run. Tot anava rodat fins aquí on van començar a interpretar I Spy i dos temes del seu darrer disc d'estudi, probablement més desconegut que les dos primeres obres. De tornada les mateixes Future Flash o Watch your Step, tornaven a la línia ascendent del concert. Per finalitzar, el de sempre però igualment efectiu, desitjat i esperat: la versió de Race with the Devil i Emergency. D'aquesta forma completaven una gran actuació que semblava se'ls anava avall quan en la part central es van dedicar a tocar temes de la seva discografia més recent. Per a res és una crítica, al contrari, però en aquests casos cal veure la cara del personal per valorar si era el que volien escoltar o no. Sigui com sigui, la diversió estava assegurada amb elles.

Tankard: El retrobament amb els de Frankfurt

Després del concert de Delain, que no vaig veure per visitar altres zones del festival (per desgràcia sempre toca sacrificar alguna banda per donar un tomb pel Metal Markt, Beer Garden, etc) arribava el moment de tornar a veure una banda que sempre va tenir bons directes, sempre són divertits, però que en les dos darreres ocasions que els vaig veure em van decebre, arribant fins i tot a pensar que no tenien cabuda ja en l'escena. BYH em donava una nova oportunitat de veure'ls i, tal vegada, de retrobar-los.

Des del primer acord es va veure una banda divertida i activa en escena, cosa que no és novetat. En aquest cas, a diferència de les darreres ocasions, sonaven compactes, pel que es posava la primera pedra del camí de retrobament. Durant tot el concert es va mantenir aquesta mateixa línia, pel que la valoració final a nivell personal va ser molt positiva i tota una alegria poder retrobar-los. I del set-list què? Doncs el de sempre: Zombie Attack, The Mourning after, Chemichal Invasion, una incursió als seus tres darrers discos d'estudi anomenats Vol(l)ume 14 amb Rules for Fools, R.I.B. i A Girl Called Cerveza, i el final apoteòsic con Empty Tankard. Com es pot comprovar, molt equilibrat entre clàssics i nous temes, que va funcionar a les mil meravelles.

L'anècdota de la jornada i possiblement del festival la van protagonitzar ells. Davant dels amplificadors hi havia uns altres Marshall més petits. Al estar posats de ple en el concerts no ens vam donar compte que no eren amplificadors. De sobte, a cada costa de l'escenari, apareix una taula similar a les de recolzar-se de peu en un xiringuito de platja. No queia en quina sorpresa ens esperava, fins que l'escenari és envaït per gent de la crew, l'organitzador del festival i demés convidats, obren els Marshall citats, que eren neveres, treuen unes cerveses i es queden recolzats en les taules gaudint del concert. Curiós i molt graciós el moment, que va agradar molt al personal.

Great White: Excel·lents

No sóc un gran fan de Great White, però he de dir que les dues vegades que he pogut veure a la banda en directe, ambdós a Balingen, m'han deixat sense paraules. Potser si seguís la seva activitat habitual no seria una sensació estranya el veure a una banda americana tant professional. Potser que haver llegit sobre el playback realitzat a Madrid fa uns quants anys llegit a la revista de torn em marqués, no ho he de negar.

La gran incògnita per mi era veure com s'ho feia el grup després de la sortida de Jack Russell, analitzant amb detall la interpretació del substitut Terry Ilous. Res a dir, perfectament integrat en el grup, he tingut oportunitat de veure un gran frontman i un excel·lent cantant. Un cop foragitat aquest dubte només quedava gaudir, i així ho vaig fer.

Pel demés, el repertori es va centrar en les dos obres més conegudes, com són Once Bitten i Twice Shy, vivint moments màgics amb un públic completament bolcat en les seves principals joies, Save your Love i Rock me. També van recordar algun tema més actual, com a l'inici amb (I've got) Something for you. Pel punt final es van reservar la versió de Once Bitten Twice Shy, la qual també va ser molt ben rebuda pels assistents. D'aquesta forma finalitzava un molt bon concert, esvaint qualsevol dubte sobre el grup sense Jack Russell, i on Mark Kendall va poder lluir-se en cada moment. Per coses com aquesta val la pena la peregrinació anual a Balingen.

Grave Digger: Pur metall alemany

Quants cops he vist a Grave Digger i NO em canso!!! I és que en sala es una gran banda, però quan tenen l'oportunitat de tocar en un escenari gran es creixen, i demostren que la història tal vegada no els ha posat al lloc que mereixen. La banda de Chris Boltendahl sempre es preocupa d'oferir grans directes, i aquest cop no ha estat excepció.

Amb Headbanging Man ja s'havien guanyat a la majoria del personal. Només quedava que no baixés la intensitat del concert, i se'n van ocupar The Round Table i The Dark of the Sun. La maquinària pesada alemanya, perfectament engreixada, repartia heavy metal a tort i a dret. No se'ls podia aturar. La posada en escena, plena de taüts, era bastant atractiva i sobretot diferent. I és que les bandes d'aquest categoria solen apostar per una producció bàsica amb tot d'amplificadors i poc més. És d'agrair trobar coses diferents.

Ballad of a Hangman, Excalibur, Wedding Day i el record del seu darrer llançament d'estudi (més enllà de re-gravacions) Return of the Ripper, amb Season of the witch i Tattoed Rider continuaven la tònica del concert amb un nivell elevadíssim, que només podia permetre un final apoteòsic amb Rebellion (The clans are marching) i Heavy Metal Breakdown. És habitual no tenir res a dir dolent dels teutons, i així va ser en aquesta edició del BYH.

Uriah Heep: Sense connectar amb el públic

Els britànics es van marcar un concert amb una execució absolutament perfecta, però sense els clàssics que estava desitjant escoltar el respectable. Per fer-se una idea, no van tocar Easy Livin, amb això crec que està tot dit. L'inici va ser l'esperat, amb Gypsy, i la continuació ho corrobora: Look at Yourself i Shadows of Grief. Fins aquí tot anava rodat, però la barreja de temes del seu gran darrer Outsider, amb temes no habituals dels primers treballs van ser la barreja perfecta perquè més d'un desconnectés. Pels fans radicals va ser un concert molt aprofitable, però que esperés temes coneguts no va tenir gens de sort.

Pel demés, doncs no tindria paraules per descriure la perfecció total i absoluta en l'execució dels temes, completant un concert superb en aquest aspecte. Bernie Shaw està en un estat envejable de veu, Mick Box clava la seva guitarra i Phil Lanzon fa meravelles amb el teclat. Si a això li sumes un gran bateria com Russel Gilbrook, i la darrera incorporació al baix, Davey Rimmer, la barreja és perfecta.
Sempre ha estat una banda definida com "faig el que em dona la gana", pel que que em va agafar de sorpresa que el repertori no fos la seva col·lecció de clàssics. Vaig mantenir l'esperança fins el final, però no va arribar. Sigui com sigui, el concert va ser pura màgia.

Dirkschneider: Em va saber a poc

Sí, aquest és el titular i així es resumeix el concert del gran Udo Dirkschneider tocant per darrer cop temes del seu passat amb Accept. Poc o res a dir de la seva execució i professionalitat. Sempre ho dona tot, i la festa i atmosfera creada a Balingen van ser úniques... Tractaré de contextualitzar: si és el primer cop que veus a Udo, o a Dirkschneider en aquesta gira, entenc que estiguis molt content. Els festivals són el que són, però en comparació amb les més de dues hores que va fer en sala quan vaig tenir la oportunitat de veure'l fa uns mesos, doncs això, no és dolent, senzillament en sap a poc.

La primera meitat del concert va ser la més especial pel meu gust ja que són els temes que normalment pocs cops fa en gira sota el nom d'UDO. La segona part són els habituals, que no deixen de ser joies, però per un servidor es fan menys especials. Startlight donava el tret de sortida al concert. Donant un cop d'ull al grup, el seu fill cada cop està més integrat i potser menys nerviós, pel que el vaig veure molt distés i professional. La parella actual de guitarristes hem té boig des que els vaig veure el primer cop, i una vegada més me'n van tornar. Pity, com sempre, animant el tema i donant-li al baix d'una forma justa i efectiva, i el gran UDO... que no es mori mai, així de simple i contundent.
Un cop posada en marxa la descàrrega anaven caient aquests temes que no són tant habituals en les gires d'UDO, i que alguns preferim, potser per estar menys trillats. Living for tonite, London Leatherboys, Midnight mover i Breaker van tancar una primera part magnífica, tant en interpretació com en repertori.

La segona part del concert, com diferenciava a l'inici, doncs això, Princess of the Dawn, Restless and wild, una mica d'aire fresc amb Screaming for a Love bite, Metal Heart sonant molt poderosa, Fast as a Shark precedida del moment graciós pare-fill, ja que en gira toquen abans I'm a rebel, i UDO l'estava presentant quan es va escoltar des del fons de l'escenari "Fast as a Shark!!" amb un somrient fill, en plan «pare que se te'n va l'olla». Com no podia ser d'un altra manera, la bogeria dels assistents al gaudir d'aquesta joia. Balls to the Wall i Burning van tancar una excel·lent descàrrega de Dirkschneider que farà pensar a molts si no és el moment d'una nova reunió abans que sigui massa tard.
En resum, un concert de matrícula amb una banda en un estat de forma perfecte però que als que hem tingut l'oportunitat de veure el repertori complert de Dirkschneider se'ns va quedar molt cur.

Iced Earth: Molt més que complir amb el tràmit

Quan un parla amb gent que no ha estat al BYH sempre ha d'explicar que encara que tingui el nom internacional com Wacken, Graspop o Hellfest, el seu format no s'hi assembla en res. La capacitat del recinte és molt inferior i els preus molt ajustats pel que la capacitat econòmica de portar grans noms de caps de cartell es redueix. D'aquesta manera, i seguint la mateixa fórmula des de fa anys, sent quelcom del meu gust, aposten per grups «menys punters» per encapçalar-lo. Que no tingui tant poder d'atracció de públic no vol dir que no rendeixin en escena. Durant tota la crònica crec que he deixat anar molts elogis a grups que tot just apleguen 100 persones en les seves pròpies gires.
Iced Earth és una banda contrastada, llarga trajectòria, sempre reconeguda per directes potents i d'execució perfecta, i que, amb el pas dels anys i els diferents canvis de formació, semblava que s'anava diluint pel que fa a reconeixement. En la qüestió musical ja us confirmo que no, perquè van ser la cirereta a un festival que costarà de superar.

La banda es troba immersa en la gravació d'un nou disc que veurà la llum la propera tardor, pel que l'únic dubte que hi havia era veure com afrontaven aquesta aturada de directes. El dubte es va esvair des dels primers acords de Dark Saga, no havien vingut a complir el tràmit, eren a Balingen per demostrar que encara que no omplin estadis, són una banda de primera línia que poc o res tenen a envejar als grans noms que tots coneixem.

Plagues of Babylon, Democide, Vengeance is Mine, Burning Times... grans temes que anaven gravant en la nostra retina una nit pel record. La meva passió per John S chaffer em pot, però amb concerts com el de Balingen podrien donar un salt important. El meu company d'aventures al festival mai els havia vist i el primer que va dir va ser: «quan arribi a casa em poso a fons amb ells perquè m'acaben de treure qualsevol mala idea que en pogués tenir». Seguien amb V, Pure Evil, la meravellosa I Died For you, o Damien. I va arribar un dels moments que més esperava Slave to the Dark i A question of Heaven. Les llàgrimes m'inundaven els ulls, i és que des de ben petit sempre m'han apassionat aquestes joies. My own Savior posava el punt i seguit a un grandiós concert que guardava sorpreses. I és que el grup va tornar amb una enorme Dystopia on Stu Block va demostrar les raons per les que està al grup, és un gran vocalista. Cert és que s'ha adaptat bé als temes no escrits per ell, però en els seu és on es defensa a la perfecció, deixant clar que no li falta qualitat. Això sense entrar en la tasca de frontman, on va complir sobradament.

Arribava el final, The Hunter ens ho anunciava i el somni d'un cap de setmana d'estiu de pur heavy metal s'anava esvaint. Tocava veure el castell de foc que sempre donen aquest toc emotiu, gastar els darrers tickets en l'última cervesa i amb una llagrimeta pensar «fins l'any vinent»... però no, perquè quedava un Watching Over Me que mai havia vist utilitzessin per tancar essent el final perfecte d'un festival perfecte. Cadascú té els seus gustos i preferències, però en termes objectius, poc o res se li pot retreure al BYH 2016. Així que ens veurem el 2017 on ja hi ha anunciats Vince Neil i Vicious Rumours, i on de ben segur es completarà un cartell barreja de bandes de grans directes amb les típiques curiositats que en pocs llocs es poden veure més enllà de Balingen. Tornarem al cel, com cada any!!