En aquests temps de tanta oferta musical i varietat estilística l'anomenat power metal es resisteix a tenir un paper residual. Més encara si es tracta de bandes que amb major o menor mesura han tingut un paper predominant el algun moment i el reconeixement més o menys massiu per part dels seguidors.

Aquest podria ser el cas d'Angra que en els seus inicis van esdevenir tot un referent en un moment en el que certament l'estil era més que notori dins del heavy metal. Un meravellós disc de debut, Angels Cry que encara pesa i de quina manera, i una continuació encara més destacable si s'escau com Holy Land els van consolidar com un nom a tenir en compte i un referent de la música "pesada", com s'acostuma a anomena per aquelles contrades, brasilera. Els canvis de formació sempre són un escull que no saps mai com pot afectar a una banda. En el cas dels brasilers es va mantenir el nivell en tots sentits però la popularitat de l'estil va decaure. Els treballs d'estudi han estat més espaiats i en l'actualitat es troba en el punt de consolidar una formació que ja porta uns anys de rodatge amb un tercer vocalista que passa pel grup, Fabio Lione, que ningú nega la seva vàlua però que encara molts disten de creure que és l'ideal per l'estil dels brasilers.

Sigui com sigui no es pot negar la influència que han tingut les seves composicions i eclecticisme al llarg dels anys sent un dels primers a barrejar parts melòdiques i orquestrals amb música brasilera i exportar-ho arreu del món. Rafael Bittencourt és l'únic membre fundador que encara perdura del primer treball, ens posem en contacte amb ell perquè ens presenti el nou Omni, expliqui els projectes de futur i una idea sorgeix enmig de la conversa que faria obrir els ulls a tots aquells que en algun moment han gaudir de la música del grup.

Us presentem l'àudio de la conversa emesa al nostre programa de ràdio.

Si hi ha algun músic de l'estat espanyol cal destacar en els darrers temps al nostre parer és Jorge Salán. La seva és una trajectòria de treball i anar fent passos poc a poc que l'han portat a la posició actual m'atreviria a dir de mestre de les sis cordes que lluny de voler caure en l'ego que en moltes ocasions els grans guitarristes cauen en la seva carrera i discografia compagina una carrera en solitari ben eclèctica amb posar al servei de bandes d'altres músics el seu talent i bon fer. Així doncs és com arriba a tocar amb Soto, Avalanch, Joe Lynn Turner o Robin Beck.

En els darrers temps, i si ens centrem en la seva carrera en solitari, ens mostra la seva passió pel blues-rock que va fer que s'interesses per aquest estil musical i d'aquí al hard-rock o metall si voleu. Primer va ser amb el disc d'estudi Graffire i ara que està presentant els temes que s'hi inclouen en directe aprofita i enregistra un dvd i cd en directe que mostra com en formació trio es pot sonar virtuós i poderós alhora. Live in Madrid conté temes propis i versions de Stevie Ray Vaughan, BB King, John Mayall, Freddie King, Buddy Guy o els Stones entre altres.

En el marc del nostre espai radiofònic truquem a Jorge per parlar de tot plegat, de la seva carrera en solitari, d'Avalanch, Soto, Joe Lynn Turner i ens ofereix algunes impressions interessants...

Dos anys i mig han passat des de l'edició d'aquell Road Fever, segon disc de la banda sueca Thundermother. Amb aquell treball el grup es posicionava com una referència a tenir en compte en l'escena del rock més clàssic en la línia de Airbourne per citar a una de les bandes actuals que més seguiment poden tenir. Les influències d'AC&DC són evidents en aquest moviment i sembla que hi ha tota una nova escena que no vol deixar en l'oblit les vessants més clàssiques.

A la primavera del 2017 el grup va patir un dels cops que més poden afectar qualsevol formació musical, canvis de formació. Però no qualsevol cosa, dràstics. Tres de les quatre membres van deixar el grup deixant com a única membre la guitarrista i fundadora Filippa Nässil. Tot i el contratemps Fillippa no es va donar per vençuda i va decidir tirar endavant, així doncs, sang nova va arribar amb Emlee Johansson a la bateria, Sara Pettersson al baix i Guernica Mancini a les veus.

Precisament amb aquesta darrera, Guernica, conversem sobre el seu nou disc anomenat com la mateixa banda en una molt entusiasta actitud. Meitat sueca i meitat veneçolana la cantant es mostra molt esperançada amb aquest nou inici on amb un força oblidat castellà respon les nostres preguntes en una accidentada conversa a través d'Skype.

Fa anys que la presència femenina en les bandes de metall poc a poc es va normalitzant i, per exemple, està a anys llum del que era als 80 o 90 pràcticament inexistent. Tot i així encara és utilitzat com a reclam el fet que alguna banda tingui alguna noia en les seves files, sobretot si és el cas de la vocalista, utilitzant de manera excessiva la seva imatge per publicitar el grup. Si ens trobem davant d'una banda totalment femenina és dels primers aspectes que se sol destacar, fins i tot en la mateixa promo del grup.

Aquest és el cas de les Burning Witches, una banda totalment femenina provinent de Suïssa que, independentment de tots els aspectes que comentàvem, sembla que té les idees clares i s'han llençat al panorama internacional amb un primer disc que està captant l'atenció dels seguidors del metall més tradicional. Com a garantia de no donar pals de cec en aquest primer intent discogràfic han comptat amb l'ajuda i producció d'Schmier dels Destruction i ara comencen a girar, fins i tot havent estat anunciades en el cartell d'algun festival important com el Bang Your Head.

Llegeix més