Si qualsevol amant del heavy metal té l’oportunitat de conversar de manera privada amb un personatge com Wolf Hoffman jo crec que ningú gosaria rebutjar-ho sota cap concepte. Per això quan un més que diligent manager de la banda va confirmar la disponibilitat i bona voluntat per tancar la cita ja vaig començar a fregar-me les mans.

Accept són una llegenda de la nostra escena, reconeguts com a influència per bandes de tots els estils. Des dels que han continuat el seu llegat fins les més extremes. Els seus discos dels anys 80 són considerats obligats en qualsevol discografia del gènere i tot i els seus alts i baixos al llarg del temps, lògics en una carrera tant dilatada, ja fa uns anys que han recuperat tot allò que podien haver perdut en algun moment. Han tingut fe en el present i la seva capacitat de continuar contribuint amb nous discos i gires demostrant que els veterans encara tenen molt a dir. La figura d’Udo Dirskcheiner és allargada i sempre estarà lligada al nom del grup però l’era actual amb Mark Tornillo està donant uns fruits a tenir molt en compte.

Un cop passada la gira de sales de presentació del seu darrer The Rise of Chaos durant l’estiu del 2018 seran un dels plats més sucosos de bona part dels festivals arreu d’Europa. Sobre tot plegat en parlem amb en Wolf a qui cal agrair que ens atengués una tarda qualsevol des dels EEUU tot i les deficiències de so de l’Skype. I dic que cal agrair-ho especialment perquè ara mateix el grup no està en període promocional d’un nou disc, al contrari, en temps d’aturada després de la gira de presentació i tot just abans del periple de festivals d’estiu. Justament és ara quan pots obrir una mica més el ventall de temes a tractar amb els músics, fora de les típiques entrevistes promocionals, i segurament es mostren més sincers en les seves valoracions de qualsevol tema.

Per tots aquells que vulgueu escoltar les paraules de Wolf Hoffman al final del text podeu escoltar l'entrevista emesa al nostre programa radiofònic.

Llegeix més

Si parlem de thrash metal a l'estat espanyol cal fer esment a una banda que amb treball constant i demostrant treball rere treball la seva qualitat s'han guanyat el dret a ser considerats com tot un referent dins el gènere. Parlem dels Angelus Apatrida que després de Hidden Evolution i girar insistentment per Europa arribant fins i tot a sud-Amèrica i Austràlia s'han fet una reputació sòlida com a banda de directe amb bones composicions.

El seu segell actual, i des de fa uns anys, Century Media té clar que són un dels noms a tenir en compte i després que passessin bona part del 2017 treballant en nous temes a finals del mateix any van entrar a gravar-los. El curiós és on van fer-ho, aspecte que desvetllen en aquesta conversa. De nou han treballat amb Daniel Cardoso per donar forma a aquest Cabaret de la Guillotine que conté deu de les més excitants peces que mai hagin escrit.

En motiu de l'edició del treball, oficialment la sortida ha estat el 4 de maig de 2018, vam tenir l'oportunitat de parlar amb el guitarra i veu del grup Guillermo Izquierdo una setmana i mitja abans de la sortida al mercat en el marc del nostre espai radiofònic. La conversa va ser emesa el dia 29 d'abril i encara és possible recuperar el programa sencer en aquest enllaç. Aquí us oferim només la part de la conversa amb Guillermo, uns interessants 30 minuts on parlem del nou disc, l'escena del metall, la societat on vivim, mitjans de comunicació i reivindicació laboral... per si fos poc!!!

Vivim temps convulsos en molts sentits, a casa nostra més encara amb tot el que està passant en els darrers mesos i anys. Cap estament de la societat se n'escapa d'alguna o altra manera com a mínim d'opinar del que està passant. Fins i tot les bandes... el més curiós és quan una banda provinent dels EEUU, i d'una manera totalment inesperada i no buscada a tenor de tot plegat està aconseguint les millors cotes de reconeixement que mai ha tingut.

Els A Sound of Thunder són un grup de heavy metal tradicional de Washington que amb durant el mes de novembre del 2017 i primers de desembre es va donar a conèixer a Catalunya. El motiu? Mesos abans que tots els fets de setembre i octubre passessin havien gravat una versió del l'himne català adaptada al heavy metal. Havia quedat a la recambra pel proper disc d'estudi del grup a editar-se el 2018 però veient tot el que estava passant la vant donar a conèixer. El resultat? Interès i curiositat per part de molta gent i tot plegat va provocar que fessin una petita gira de concerts fins i tot amb intervenció a l'estadi Olímpic Lluís Companys amb altres músics del país.

Encara dura la repercussió de la versió ja que fa ben poc van ser premiats per aquest tema en uns premis de música independents americans dedicant el premi al president Puigdemont. El nou disc s'edita el 15 de juny i ja en recullen fruits abans de publicar-se. Se'ns dubte el cas català els ha anat bé.

Però perquè una banda dels EEUU decideix fer una versió de l'himne català? Tot això i moltes altres coses ens va explicar la seva vocalista Nina Osegueda en una conversa que vam tenir a primers de desembre de 2017 i que se'ns havia quedat a la recambra per publicar tot i que va ser emesa en el seu moment al nostre espai radiofònic. Aquí teniu l'entrevista.

En aquests temps de tanta oferta musical i varietat estilística l'anomenat power metal es resisteix a tenir un paper residual. Més encara si es tracta de bandes que amb major o menor mesura han tingut un paper predominant el algun moment i el reconeixement més o menys massiu per part dels seguidors.

Aquest podria ser el cas d'Angra que en els seus inicis van esdevenir tot un referent en un moment en el que certament l'estil era més que notori dins del heavy metal. Un meravellós disc de debut, Angels Cry que encara pesa i de quina manera, i una continuació encara més destacable si s'escau com Holy Land els van consolidar com un nom a tenir en compte i un referent de la música "pesada", com s'acostuma a anomena per aquelles contrades, brasilera. Els canvis de formació sempre són un escull que no saps mai com pot afectar a una banda. En el cas dels brasilers es va mantenir el nivell en tots sentits però la popularitat de l'estil va decaure. Els treballs d'estudi han estat més espaiats i en l'actualitat es troba en el punt de consolidar una formació que ja porta uns anys de rodatge amb un tercer vocalista que passa pel grup, Fabio Lione, que ningú nega la seva vàlua però que encara molts disten de creure que és l'ideal per l'estil dels brasilers.

Sigui com sigui no es pot negar la influència que han tingut les seves composicions i eclecticisme al llarg dels anys sent un dels primers a barrejar parts melòdiques i orquestrals amb música brasilera i exportar-ho arreu del món. Rafael Bittencourt és l'únic membre fundador que encara perdura del primer treball, ens posem en contacte amb ell perquè ens presenti el nou Omni, expliqui els projectes de futur i una idea sorgeix enmig de la conversa que faria obrir els ulls a tots aquells que en algun moment han gaudir de la música del grup.

Us presentem l'àudio de la conversa emesa al nostre programa de ràdio.