- Escrit per Albert Perera
- Categoria: Discos
Carcass - Torn Arteries
Discogràfica: Nuclear Blast
Data sortida: 17-09-2021
Nota Simfonia Metàl·lica: 9 /10
Lluny ja queden aquells temps en el que un disc de Carcass passava per un llançament d'uns frikis anglesos que feien poc més que soroll. Els anys i discos solvents els han posicionat com una banda solvent, sòlida i amb molt a oferir en el panorama de l'escena extrema. L'anterior Surgical Steel va marcar el retorn després de 17 anys fora de joc i, a veure, desenganyem-nos, no són una banda de masses ni la nova esperança però certa repercussió va tenir. En el seu moment van publicar autèntiques joies com aquell meravellós Heartwork, encara un referent.
Abans de treure aquest disc ja van donar senyals de vida el desembre del 2019 amb un single, l'únic que havien publicat en 5 anys, Under The Scalpel Blade, seguit per un EP l'octubre de 2020 anomenat Despicable. Tot plegat per anar obrint boca per aquest Torn Arteries, setè disc del grup, un treball on reconeixeràs tots els elements que són característics del grup però amb un punt de varietat estilística i actualització que el fa un treball més que interessant per anar desgranant les 10 peces que hi trobem.
A destacar l'aspecte gràfic ja que han optat per una imatge general més que neta, totalment blanca on un cor fet de vegetals pren protagonisme, com una mena de paròdia d'aquelles imatges guturals de Reek Of Putrefaction o Symphonies of Sickness. Segur no és casual ja que bona part dels membres del grup eren i són vegans en una o altra forma i el joc amb les vísceres ha format part de tot plegat.
Ens trobem davant d'una nova banda amb un passat notable. M'explico. Fierce Cult és la nova encarnació d'un trio que sota el nom de The Seed va editar dos discos i una sèrie de tres EPs des del 201 i girar per França, Alemanya, Bèlgica, Països Baixos, Àustria o República Txeca presentant aquests treballs decideixen que és hora de donar un gir notable que comença per un canvi de nom.
Va ser el 2011 quan la ment inquieta de Tuomas Holopainen conjuntament amb la seva companya Johanna Kurkela i el seu company a Nightwish Troy Donockley va aglutinar esforços amb aquests companys de viatge musicals per sortir de les seves habituals "rutines" musicals. En aquest temps es van anar coneixent musicalment i tenir clar què oferir i per on arribar-hi. Així el 2018 va sortir a la llum el projecte amb un disc homònim on comprovar que aquells que esperessin res relacionat amb el metall pur i dur ho tenien cru. Es tractava de música d'arrel quasi tradicional, ambiental, amb influències celtes. La rebuda va ser prou bona i l'entesa i entusiasme que desperta entre els tres integrants sembla ser tal que ens ofereixen ara una nova entrega del projecte.
Dissetè àlbum d’estudi i segon per la multinacional Parlophone. El disseny de carpeta i del mateix Eddie (que llueix força en la seva nova encarnació) inspirats en el món samurai però que ningú s'emocioni pensant en Maiden Japan... Si alguna cosa cal lloar de la llegendària banda britànica és que avui dia continuïn volent sent rellevants, editant discos amb nova música i quan surten de gira mostrar una ferma voluntat de defensar aquestes noves peces tocant-n’he un bon nombre en directe sabent que amb un repertori ple de clàssics ho tenen tot guanyat, deixant clar que caldria donar descans a un bon nombre de temes que mai cauen dels set-lists dels seus concerts.
En els darrers anys tota una sèrie de formacions extremes han apostat en les seves propostes per refinar i buscar l'eclecticisme musical, tant de casa nostra com més enllà. Així doncs, parlant de casa nostra, bandes com Obsidian Kingdom, Moonlop, Vidres a la Sang, Foscor... i tantes altres han obert un camí on no tothom voldrà caminar. Barrejar estils, influències, temàtiques molts cops esotèriques, altres culturals i les més enllà creant tot un univers. Aquest és el camí que sembla haver emprès Balmog.