Discogràfica: Frontiers Records
Data sortida: 8-9-2021
Nota Simfonia Metàl·lica: 7,5 /10

Formats el 1999 a Estocolm per Erik Martensson (vocalista, multi-instrumentista, compositor i productor), Eclipse porten nou àlbums a les seves espatlles. Magnus Henriksson (guitarra), Philip Crusner (baix) i Magnus Ulfstedt (bateria) conformen la resta de la banda. Parlar d’un grup que acabes de descobrir quan porten una carrera tan extensa pot resultar fins i tot injust, perquè obviarem la seva trajectòria i ens centrarem en el seu darrer treball. Wired que és com s’anomena, és l’últim llarga durada dels suecs Eclipse.

Comencen forts, amb Roses In Your Grave i un riff molt glam-rock dels 80, banyat amb la veu de vidre del cantant Erik Martensson que ens porta endarrere (cantar Only the good die Young al coro és un cop baix) i endavant per la producció, pulcra i potent. Molt bon inici. Dying Breed apaga una mica la brillantor compositiva, amb un coro que podia haver signat el mateix Desmond Child, creador de hits dels anys ’70 i ’80 com You Give Love a Bad Name, de Bon Jovi, I was Made For Loving You de Kiss o Leave a Light On For Me de Belinda Carlisle, sí, heu llegit bé. Un criminal del mainstream. Amb Saturday Night (Hallelujah) ens en anem de festa, amb un riff punyent, coros amb la formula comercial anteriorment esmentada i ens trobem els primers doblets de guitarra.  Si el títol de Run For Cover ja ens recorda a Judas Priest, quan escolteu la estrofa us vindrà a la ment la versió de Diamonds and Rust (original de Joan Báez) dels Deus del Metall. Una entonació d’estil Halford, amb veus doblades i un coro/himne amb regust nòrdic. Les guitarres recorden al malaurat Randy Rhoads en algun punteig del solo.

Carved In A Stone és la balada sincopada que tant es porta darrerament, amb la veu de Martensson sobrevolant vigorosa tot el tema (aquest noi arrasaria en tots els Talent Shows), amb uns acompanyaments de veu i corda que li donen una tonalitat mística. Twilight és un himne per corejar als concerts, amb una estrofa amb molta força i un cor que baixa el nivell en la meva opinió, amb unes notes que sobrepassen la comercialitat, però donades les circumstàncies actuals de la música rock en general, entenc que vulguin atreure nous adeptes al preu que sigui. Tot i així, la producció llueix i a sobre incorporen l’Himne de l’Alegria a la part final. Poison Inside My Heart retorna a la balada al principi, per arribar a un AOR de manual a l’estrofa i per primer cop escoltem trencar la veu a Martensson just abans del solo, cosa que agraïm. Bite The Bullet és sense cap mena de dubte el millor tema del disc. El riff és enorme, la producció se’n surt recordant als millors The Cult i un solo western molt original pel gènere. We Didn’t Come To Lose conté una introducció molt inspirada en els anys ’80, melodies molt cantables i un canvi de to al cor que fa que tot guanyi energia. Un vell truc, però efectiu. Things We Love comença amb guitarres que ens podrien evocar fins i tot als darrers Extremoduro, i van girant la truita per colar-nos un altre himne, i a aquestes alçades ja se´m fa una mica carregós tot plegat. Dead Inside tanca el llarga durada, amb un inici calcant a The Cult i un coro molt Europe. Aquesta cançó no desentonaria gens en un canal de Ràdio Formula que tant ens fan gaudir posant les mateixes cançons una rere l’altra.

Un àlbum que sona molt bé, de les millors produccions que he escoltat darrerament, amb uns músics que van sobrats per l’estil que toquen però que sol mostren el virtuosisme en comptades ocasions i al servei de la cançó. Viva la Victoria!