Discogràfica: SPV-Steamhammer
Data sortida: 29-10-2021
Nota Simfonia Metàl·lica: 8 /10

S’ha fet esperar el nou disc de Running Wild des de l’anterior Rapid Foray de 2016, s’anunciava pel 2019, i va acabar sortint l’avançament de 4 cançons en format EP, Crossing the blades, posposant el disc sencer al 2020, i segurament la pandèmia ha fet que fins un any després no s’hagi editat aquest Blood on blood.

Vaig començar el 2021 comentant el nou treball d'Accept on ja vaig dir que estaven entre les meves 3 bandes preferides de tots els temps, i acabo l’any parlant de Running Wild, que estan a dalt del meu “pòdium particular” (el completa Judas Priest... si això és de Metal Paco, potser ho sóc una mica...), dels que he anat adquirint una gran col·lecció original, on no podia faltar el nou Blood on blood. Fins que no he tingut físicament el vinil i l’he pogut escoltar tranquil·lament de forma dosificada, variant amb altres discs i estils (no he sigut mai de devorar un disc recent sortit amb 4 o 5 escoltes seguides, ja que em pot cansar), no m'he animat a escriure aquesta ressenya, que com podreu deduir, no serà gaire “objectiva”, ni un anàlisi exhaustiu, ni tècnic, i segur que em surt la vena “fan”.

Parlar de Running Wild és parlar del seu líder i ideòleg, Rolf Kasparek “Rock’n’Rolf”, pel costat del que han passat infinitat de músics, potser per la seva exigència o caràcter difícil... No he volgut esbrinar gaire sobre la seva personalitat ni ideologia, no fos cas que em trobés amb un “Sherpa 2.0", que ens hagi enganyat amb lletres i títols com Fight the opression, Fight the fire of hate... Havent nascut i viscut a Hamburg i tractant el tema de la pirateria, preferiria veure a Rolf amb samarreta del St. Pauli, enlloc de Harley Davidson que sol lluir... Si com a “capità de la nau”, segons l’anomenen, en alguna època no va tractar be als seus músics, o a la premsa i fans (en aquests dos aspectes he escoltat que ara és més atent), vull pensar que ha pogut canviar amb l’edat (aquest any n'ha fet 60), ja que ara porta més de 15 anys al costat del guitarra Peter “PJ” Jordan, i tant baixista (Ole Hempelmann) com bateria (Michael Wolpers) són els mateixos des de que la banda va tornar al 2015 a fer concerts esporàdics en grans festivals principalment, fins i tot al nou disc i al EP anterior per fi surten als crèdits com a components de la banda, encara que sense cap foto d’ells (mmm)... Rolf s’ho cuina i s’ho menja casi tot ell solet... I es que com a compositor per mi és “the fucking master”... No té la millor veu (els seus registres vocals són limitats però efectius), ni és un guitarra virtuós... El que sap fer a la perfecció son ritmes, puntejos, tornades enganxoses i tararejables, tot i que sigui repetint esquemes musicals, aconseguint que algunes cançons siguin himnes que haurien de ser considerats clàssics del Heavy Metal a l’alçada del Run to the hills dels Maiden (em quedo amb Conquistadores, Under Jolly Roger, o altres)... Tot el que composa li trobo un mínim d’atractiu, inclús en projectes diferents com Toxic Taste o Giant X, després de l’intent de retirada al 2009 com a Running Wild, i el posterior retorn amb discs menys inspirats com Shadowmaker...

Centrant-me en aquest Blood on blood, he de confessar que a la primera escolta no em va entusiasmar, el vaig trobar una mica lent (s’enyora alguna cançó Power/Speed, es podria accelerar la bateria en algun moment), i com a “més del mateix”, que tampoc és massa problema pels seus seguidors de tota la vida... A la segona escolta ja em va entrar millor, i a partir de la tercera he anat trobant coses molt interessants, com les cançons que donen títol al nou disc i al EP anterior Crossing the blades (que s’ha tornat a gravar amb alguna variació), en les que coincideix una mateixa frase de les respectives tornades, o els avançaments digitals Diamonds & Pearls i The Shellback (rememorant Black Hand Inn a la intro i la tornada), totes dintre de l’estil que va patentar la banda, amb alguna revolució menys. En la línia rockera i festiva dels seus admirats Kiss, trobem una correcta Wild & free, i sobretot Wild, wild nights bastant encertada, en un terreny que els pirates alemanys han fet alguna incursió en tots els discs editats aquest segle, i que van explorar molt més amb els projectes citats de Giant X o Toxic Taste, en els quals també tindria cabuda One night, one day, amb moltes melodies que poden complaure un públic diferent, i només a mitat de cançó apareix el segell Running Wild. Altres com Wings of fire tenen un ritme a mig temps massa sentit ja, que s’arregla en la tornada i els puntejos a dos guitarres “especialitat de la casa”, i Say your prayers és passable, sense aportar res de nou ni particular. En canvi, la última The Iron Times (1618-1648) és potser la més destacable, amb una duració superior als 10 minuts, sent d’un tipus de composició que Rolf i els seus dominen millor que ningú, pels canvis de ritme i passatges treballats amb bon gust, que no se’m fan gens pesats (no puc dir el mateix d’altres grups o del Senjutsu de Iron Maiden...)

Running Wild ja no crec que arribin mai a ser una banda de capçalera dins del Metall, es quedaran en una 2a línia amb seguidors acèrrims (com els amics Pedro o Bolita, amb qui hem coincidit bastant en la valoració d’aquest disc) dels qui podran sobreviure si a aquestes alçades de la seva carrera, de més de 40 anys, segueixen oferint discs amb un mínim de nivell com Blood on blood o l’anterior Rapid Foray, que estan més o menys igualats... I si no, sempre ens quedarà els Blazon Stone, el meu grup nou favorit, que avui en dia estan avançant als seus mestres, a base de copiar descaradament la fórmula màgica de Rolf Kasparek... Sovint penso que seria la bomba si Cederick Forsberg entrés a formar part de Running Wild, i ho podria fer amb qualsevol instrument... O que fessin una gira conjunta... Queda clar, que quan un estil t’agrada, es digui Pirate Metal o com sigui, si està ben fet, al menys en el meu cas, dona igual que es repeteixin.

Ready bor boarding... fight for the freedom, fight for the right, we’re RUNNING WILD...