Discogràfica: Loma Vista
Data sortida: 11-03-2022
Nota Simfonia Metàl·lica: 8,5 /10

Si hi ha una cosa que ni els amants ni els detractors de Ghost poden negar és que no hi ha cap altra banda dins el nostre panorama que hagi crescut tant en tan poc temps. En poc més de 5 anys han passat de tocar a petites sales a ser cap de cartell en concerts d'estadi, passant per ser el teloners de luxe en les gires de Metallica i Iron Maiden... Quasi res! Generar polèmica sol esser sinònim d'èxit i cada notícia sobre el Papa Emeritus i la seva colla sol aixecar polseguera per les dues bandes.

Impera és el seu cinquè àlbum d'estudi, amb el Cardenal Copia, el personatge creat per Tobias Forge per “Prequelle”, ja ascendit a Papa Emeritus IV. Amb aquest moviment s'entén que l'anterior àlbum era potser un avançament del que trobaríem en aquest treball, ja que sembla més continuista que els anteriors discs, on el canvi de pontífex suposava cert canvi d'estil. El so més fosc i les referències satanistes són cada cop menys importants i és cada cop més evident que la impressió és haver-nos ficat a una missa gospel on se'ns convida a oblidar-nos de les restriccions morals i gaudir dels plaers de la vida.

Si anem tema a tema, Imperium és la habitual introducció instrumental, que recorda poderosament a la entrada de Battery de Metallica, i que serveix per donar pas a Kaisarion, un tema ideal per obrir un show, d'aquests que fan aixecar al públic i que és una de les peces més destacables del disc. La segueix Spillways, un tema que sona al pop dels 80 i 90 passat per un filtre distorsionat però que no amaga que l'ombra d'ABBA està amagada baix les faldes del Papa Emeritus. Després sonen Call me little sunshine i Hunter's Moon, ja utilitzats com a avançament i que són el que s'espera de com han de sonar les cançons de Ghost. Watcher in the Sky és el tema més dur del disc, molt similar a les tonades del Meliora i demostra que la part més dura de la banda no ha desaparegut.

Canviam de cara i escoltem Dominion, un altre interludi instrumental tocat amb vents per donar pas a Twenties, el que va ser el darrer avançament del disc, un tema que desconcertarà als seguidors i repugnarà encara més als detractors al incloure l'innombrable ritme de reggaeton a un disc que es vol fer passar per heavy metal (encara que pels detractors més acèrrims, Ghost no és metal, no és rés). Amb Darkness at the heart of my love comença la recta final del disc, baixant una mica el ritme i oferint-mos una primera balada. Griftwood puja de nou el tempo del disc, amb una tornada d'aquestes que enganxa. Bite of passage és el tercer i últim passatge instrumental que trobem abans de tancar el disc amb Respite on the Spitalfields, un altre tema a mig temps que serveix per acomiadar el disc, amb una roda d'acords finals que lliga a la perfecció amb Imperium, fent que l'escoltada en bucle tingui encara més sentit.

Quan es parla de tornar al model del singles, arriba Tobias Forge i treu aquest Impera, un disc que sona molt millor en el seu conjunt que escoltant temes solts, on tot té un sentit i un lloc escollit amb detall i que agafa valor a cada escolta. Sóc dels que pensa que Ghost ha suposat un alè d'aire fresc al panorama metàl·lic, on els excessos tècnics i les veus guturals ho allunyen cada vegada més del gran públic. No han inventat rés, tot el que fan sona a ja conegut però a la vegada té una identitat pròpia que els fa reconeixibles entre tota una voràgine de bandes que sonen massa semblants entre si. Impera potser no és el millor àlbum de la seva carrera però sí és una peça més d'una trajectòria cada cop més sòlida. Espero amb ganes veure'ls al Palau Olímpic de Badalona el pròxim 7 de maig. Segur que no deceben.