Menu

Discos

  • Escrit per Albert Perera

Arch Enemy - Will to power

Discogràfica: Nuclear Blast
Data sortida: 08-09-2017

Arch Enemy-Will to PowerSi el thrash metal té 4 bandes considerades com les "grans" i abanderades del gènere, caldria discutir sobre el tema per això, el death melòdic va tenir el seu big four també i no pas als EEUU sinó al nord d'Europa. In Flames, Children of Bodom, Dark Tranquility i Arch Enemy són, o van ser, el Big Four de l'estil tot i que els primers han anat per un altre camí. Evidentment cada banda ha tingut una carrera singular amb els seus alts i baixos però Arch Enemy crec que són un exemple de formigueta que amb passos ferms i decisions encertades han donat alguns cops de puny a la taula que els ha portat al punt d'estar en una posició privilegiada per exemple en un cartell com Wacken o girar en solitari en sales que per l'estil que practiquen seria poc habitual.

Si amb Johan Liiva mostraven més que bones maneres amb Angela Gossow van sorprendre al ser de les primeres bandes amb veu gutural femenina, tot i ser molt lineal en les seves interpretacions, arribant al punt final d'aquesta etapa amb unes composicions menys inspirades que els va fer perdre crèdit. L'entrada d'Alissa White-Gluz ha donat una empenta definitiva per situar-los en millor posició amb una vocalista que millora les prestacions de Gossow en gran mesura.

Aquest Will to Power és el segon treball que presenten amb la canadenca i segurament no arriba a la brillantor de l'anterior War Eternal però presenta moments interessants on Alissa mostra molt millor la seva versatilitat. La brillantor compositiva de War Eternal amb l'estat de gràcia actual de la cantant hagués estat possiblement el disc perfecte. Veurem si en una propera proposta tenim el disc definitiu.

Llegeix més

  • Escrit per Albert Perera

Vuur - In this moment we are free - Cities

Discogràfica: Inside Out
Data sortida: 20-10-2017

Vuur-In this moment we are free - CitiesMajúscula sorpresa la que ens ha deparat aquesta tardor amb aquesta nova proposta des de terres holandeses, gens estranyes per aventures metàl·liques a tenir en compte. El metall més contundent torna a comptar amb la poderosa i personal veu d'Anneke Van Giersbergen per enriquir la seva escena. I és que aquesta dona mereixeria un lloc molt més considerat dins l'olimp de la creativitat musical. Segurament molts de vosaltres la podreu recordar a The Gathering una banda que amb ella, i m'atreviria a dir gràcies a ella, va arribar a cotes de reconeixement que mai hagués somiat passant del metall més pesat a mig camí entre el doom i gothic a un eclecticisme elegant on les limitacions eren nul·les. Sempre van obtenir més atenció del públic heavy però en un món on es valorés més el talent i les propostes musicals que altres aspectes podrien haver tingut una base de seguidors molt més àmplia. Des del primer moment, Anneke, va mostrar força creativa encarregant-se de totes les lletres del grup i també algunes parts musicals. Quan ella va deixar el grup va començar el seu declivi.

Va voler explorar altres camins, totalment oberts. En solitari en un estil més pop-rock, progressiu i eclèctic amb Devin Townsed o el sempre sorprenent projecte Ayreon. La veritat que m'ha sorprès aquesta tornada a sons durs... i quina tornada!!. Vuur, en holandès foc, és la seva explosió i principal ocupació des del 2016 acompanyada de músics reputats però poc coneguts internacionalment. El resultat són 11 peces composades per ella mateixa, Joost van den Broek (també productor del disc), Mark Holcomb (Periphery), Esa Holopainen (Amorphis) i Daniel Cardoso (Anathema). La melangia dels The Gathering es barreja amb el virtuosisme de The Gentle Storm (un altra de les seves ocupacions en els darrers anys) amb un so més poderós i certs element folk. El treball està basat en grans ciutats del món que Anneke ha visitat en diferents gires al llarg dels anys i que l'han colpit d'alguna manera.

Llegeix més

  • Escrit per Albert Perera

Epica - The Solace System

Discogràfica: Nuclear Blast
Data sortida: 01-09-2017

Epica-The Solace SystemÉs curiós com la presència femenina en l'escena del rock dur i metall és encara vista com una excepcionalitat quan des de fa anys la presència de dones en les bandes, i no tant sols com a vocalista, s'ha fet més evident. Certament, no és el que hauria de ser i analitzar les causes que fan que les dones no s'acostin amb normalitat a la nostra escena, ja sigui com a participants actives o públic, seria llarg i amb un resultat incert. Com que encara ens trobem amb aquesta "anormalitat" molts cops la presència femenina és valorada per multitud de factors que poc tenen a veure amb la vessant artística, que hauria de ser la predominant, i bandes i segells ho exploten conscientment. Faltaria veure que en pensen les interessades que segurament es veuen immerses en l'espiral amb poca capacitat de maniobra.

En el seu moment va haver un boom, la indústria i les bandes conscients que era un punt de captació d'atenció (i encara ho és) van tenir a bé presentar-nos multitud de propostes en aquest sentit i no tantes han perdurat en el temps. Epica són una de les bandes que han sobreviscut amb coherència i que es creuen la seva proposta, és més, les dos cares visibles del grup, Simone Simmons i Mark Jansen, després de ser parella i deixar-ho han continuat amb el projecte, això ja vol dir molt, no seria el primer cop que un afer sentimental trenca una banda.

Llegeix més

  • Escrit per Albert Perera

Masterplan - PumpKings

Discogràfica: AFM Records
Data sortida: 28-07-2017

Masterplan-PumpkingsEn l'allau de llançaments que patim actualment resulta inevitable que se t'escapi grapats de discos que segurament val la pena i que davant el panorama actual ni t'assabentes que han sortit o pel que sigui passen per les teves mans i no prestes atenció. Alhora bandes que has pogut seguir deixes de fer-ho fins que un dia i no saps ben bé la raó tornes a escoltar alguna cosa d'ells. Aquest podria ser el cas de Masterplan, banda que quan Roland Grapow va posar en marxa i amb Jorn Lande de vocalista va cridar l'atenció de bona part dels amants del power metal i el heavy més clàssic.

Amb el temps i els canvis que ha patit certament he de dir que els havia deixat de banda però no fa tant vaig topar-me amb aquest PumpKings i pensant que era el nou treball del grup me'l començo a escoltar. La veritat que des del primer tema tot m'era excessivament familiar però de manera inconscient no hi vaig donar fins que va venir la il·luminació, però si estic escoltant temes de Helloween!!! Feia segles que no havia escoltat aquests temes i efectivament ens trobem davant d'un treball que de nou no en té res. El senyor Grapow i companyia s'han dedicat a gravar bona part de les seves aportacions compositives a la banda de la carbassa amb la formació actual donant-li un toc més contundent i dur, per dir-ho d'alguna manera.

Llegeix més

  • Escrit per Albert Perera

Mr.Big - Defying Gravity

Mr. Big-Defying gravitySi algun cop es pot utilitzar aquell qualificatiu de "superbanda", molts cops es fa de manera una mica gratuïta, amb Mr.Big sempre està ben emprat. Va haver un temps en que una banda com aquesta semblava no haver de veure de nou la llum després de discos memorables d'aquells que poden acostar al rock públic que normalment no s'hi acostaria i amb propostes de qualitat contrastada. Ara ja fa un bon grapat d'anys que compaginen les activitats en solitari, ja sabeu que són un cul inquiet Eric Martin, Paul Gilbert i Billy Sheehan sobretot, amb els discos i gires amb Mr.Big.

Tot i això, i sota el meu criteri, les seves darreres obres d'estudi no havien arribat al nivell que se'ls suposa. Temes poc inspirats i que només mostraven de nou que són uns mestres amb els respectius instruments. Aquest nou Defying Gravity té tots els elements dels que anaven mancats. Inspiració i bons temes s'uneixen a una gran interpretació i una gravació rodona. Podria ser que en tot plegat hagi tingut alguna cosa a veure el fet que s'hagin reunit de nou amb Kevin Elson (productor del seu debut del 1989, Lean into it de 1991 i un dels seus treballs més populars Bumb Ahead del 1993) en el que diuen ha estat una intensa gravació de tant sols sis dies a Los Angeles.

L'única pega a tot plegat és la recent diagnosi al bateria Pat Torpey de Parkinson que no li fa possible tocar en la major part de temes ni girar amb plenitud de condicions i ha estat Matt Starr qui ha assumit les parts.

Llegeix més

Accés