Menu

Discos

  • Escrit per Guillem Revés

Devin Townsed - Empath

Discogràfica: Century Media
Data sortida: 29-03-2019
Nota Simfonia Metàl·lica: 9/10

Tot i tenir algun contacte previ amb aquest geni canadenc, que es limitava a aquell meravellós Sex & Religion del Sr. Vai, la veritat és que no havia escoltat cap dels seus àlbums en solitari. I n’estic penedit. Feia temps que ningú posava tan a prova la meva capacitat d’obrir la ment a experiències innovadores com ho ha fet el bo d’en Devin. I segurament, a qui hagi seguit de prop la carrera d’aquest músic insòlit, no li estaré descobrint res de nou. És per aquest motiu que abordaré aquest Empath des d’una perspectiva totalment diferent, ja que no nombraré cap dels temes que s’inclouen, tret d’alguna excepció, ja que se’m fa realment difícil desgranar-los un per un amb la multitud d’estils, textures i escenaris diversos que s’hi presenten.

Amb l’ajuda del gran Mike Keneally, qui segons el mateix Towsend l’ha ajudat a posar tot el caos musical que atresora, i col·laboracions de luxe, com l’esmentat Steve Vai i Keneally a les guitarres, Chad Kroeger, Elliot Desagnes, Anneke Van Giersbergen, Ché Aimee Dorval, Ryan Dhale, the fabulous Elektra Women’s Choir (si, un cor femení complet) a les veus, Nathan Navarro al baix i tres bateristes, Morgan Ågren, Anup Sastry i Samus Paulicelli. Gravat gairebé en la seva totalitat als Monnow Valley Studios de Gal·les, la producció i mescla han acabat en mans del propis Towsend i Keneally, ja que segons ells mateixos expliquen, van trobar moltes dificultats per transmetre als diferents enginyers i productors prèviament implicats en el projecte, la idea que tenien entre mans.

Llegeix més

  • Escrit per Guillem Revés

Tronos-Celestial Mechanics

Discogràfica: Century Media
Data sortida: 12-04-2019
Nota Simfonia Metàl·lica: 7/10

El projecte del reconegut productor Russ Russell, Shane Embury (Napalm Death, Brujeria) i Dirk Veurberen (Soilwork, Megadeth), arrenca amb aquest Celestial Mechanics. Russell s’encarrega de les veus, guitarres i sintetitzadors, Embury a les veus i guitarra també i Verbeuren a les baquetes. A més a més, les col·laboracions son de luxe, els baixistes Troy Sanders (Mastodon), Billy Gould (Faith No More) i Dan Lilker (Nuclear Assault, Anthrax, S.O.D). A les veus Denis “Snake” Belanger de Voivod i Erica Nockalls de The Wonder Stuff, qui aporta les parts de violí. Després d’aquest combinat de noms il·lustres, només podem esperar que tinguem un bon treball entre les mans.

Comencem amb Walk Among The Dead Things, amb el riff principal de l’escola Sabbath que colpeja com un martell, unes melodies vocals atonals que a estones passegen per l’univers de Mastodon, i un final a l’estil Pantera, que tot i ser encobert per unes veus d’ultratomba, es deixa entreveure perfectament. Un bon inici. Judas Cradle honora al senyor Iommi altre cop amb el riff, i tot i que és molt depressiva a l’estrofa, compensen amb una tornada més “comercial”, si ho podem dir així. A The Ancient Deceit pugen el tempo i la veu encara és torna més extrema, escurçant la durada del tall.

Llegeix més

  • Escrit per Guillem Revés

Dream Theater - Distance Over Time

Discogràfica: Inside Out
Data sortida: 22-02-2019
Nota Simfonia Metàl·lica: 6,5/10

Després de 14 treballs i 15 milions de discos venuts a les seves esquenes, els fets parlen per si sols. Una super-banda, amb totes les lletres. Però des de que els vaig descobrir allà per 1996 amb el seu Awake (1994), tinc la sensació que sempre han estat molt millors com a intèrprets magistrals que com a compositors. I fa ràbia dir-ho, ja que en el meu parer, el disc on han aconseguit més equilibri entre la tècnica i la composició, fou l’oblidat Falling Into Infinity de 1997. Un àlbum ple de bones cançons i menys virtuosisme que demostra que saben composar d’allò més bé, tot i que no rebés bones crítiques i fes que el quintet tornés a la seva essència de banda superdotada tècnicament.

Deixem el passat de banda i abordem el present. Distance Over Time s’inicia amb Untethered Angel, amb un gran so i un LaBrie que es manté en forma a la veu, tot i ser la peça que sempre m’ha grinyolat més de tot l’engranatge. L’interludi és una meravella. Paralyzed és un mig temps a la seva manera, amb una bona tornada que podria haver escoltat en qualsevol altre disc dels de Nova York. Fall Into The Light arranca amb un clàssic riff de Metal, que giren i regiren com sol ells saben fer, per passar desprès a melodies més èpiques.

Llegeix més

  • Escrit per Albert Perera

Children of Bodom - Hexed

Discogràfica: Nuclear Blast
Data sortida: 08-03-2019
Nota Simfonia Metàl·lica: 9/10

Els finesos Children of Bodom formen part d'aquestes bandes que van sortir tot just en aquells anys de límit entre el consum tradicional de música i quan tot just començava tota la ebullició d'internet, el compartir arxius i el que ha derivat en l'actual model. Segurament gràcies a això són una de les formacions que han aconseguit un bon nom i posició en l'escena internacional tot i oferir una proposta... home, no diré radical però suposo que no seran banda de referència per un amant de l'AOR.

Els d'Espoo amb aquest ja ens presenten el desè disc d'estudi tres anys després del llançament d'aquell I Worship Chaos. En aquesta ocasió han comptat per aconseguir el so desitjat amb Mikko Karmilla, un vell conegut de les bandes fineses i del negoci de la gravació en aquelles contrades. Dic això perquè avui dia que estant a l'ordre del dia en les gravacions professionals l'ús i abús dels processadors de dinàmica, especialment de la compressió, en aquest disc l'equilibri en aquest sentit crec que és remarcable. Estic cansat d'escoltar bateries massa presents per exemple que deixen en segon terme la resta d'instruments i/o en general reduir el rang dinàmic al límit. Compte, no dic que no s'utilitzi, senzillament que ha estat un ús mesurat al meu criteri. Si voleu més informació sobre tot aquest tema us convido a llegir un reportatge que vam publicar fa un temps.Però anem amb el disc, feia temps que un treball de la banda no em cridava tant l'atenció perquè senyors... quin coi de disc s'han marcat. Som-hi.

Llegeix més

  • Escrit per Guillem Revés

Queensrÿche: The Verdict

Discogràfica: Century Media
Data sortida: 01-03-2019
Nota Simfonia Metàl·lica: 7,5/10

Els de Seattle ens porten deu temes del millor metal progressiu en el seu àlbum número quinze. I és que ha plogut des de que la banda es formés el 1981 i presentés el seu primer llarga durada, The Warning, l’any 1984. Cal remarcar l’absència des de 2012 del cantant original, Geoff Tate, substituït brillantment per Todd La Torre, que ja porta els dos discs anteriors a la veu principal, i  que a més a més s’ha encarregat de gravar les bateries en aquest The veredict, per indisposició del seu bateria de sempre, Scott Rockenfield. I de quina manera ho ha fet, admirable. A part d’aquest canvi substancial, la base de Michael Wilton a les guitarres i Eddie Jackson al baix continua al peu del canó amb Parker Lungdren a l’altra destral, aquest últim des de 2009.

Fora batalletes, l’inici és d’allò més prometedor amb Blood Of The Levant, amb una veu impecable de La Torre, ritmes contundents i melodies aràbigues que confirmen la bona forma del, en aquest cas, quartet. La següent Man The Machine puja la velocitat i trobem la part més clàssica del heavy metal, estil que també executen a les mil meravelles amb una més que correcta producció. Light Years comença amb un molt bon riff, però és el so del baix el que destaca sobre la resta, tornant-se més progressius en la segona part de la cançó i a l’interludi. Compta a demés amb una gran tornada. Un riff de tipus oriental arranca Inside Out, amb un canvi genial en el pont i un altre gran coro. Juntament amb l’anterior tall, estem parlant dels punts més àlgids d’aquest enregistrament. Cal dir que són molt bons tècnicament i ho demostren a cada nota. Propaganda Fashion entra com un tir i té un punt estrany que agrada pel fet de no seguir la norma.

Llegeix més

Subcategories

  • Llibres

    Ressenya de llibres dedicats a l'escena del rock dur i heavy metal

Accés