Tots tenim ben clar el canvi en el consum musical que ha comportat la tecnologia i el món digital. Des d'aquelles primeres descàrregues amb Napster, on només el fet de poder escoltar un disc amb certa qualitat sense haver de fer la despesa de comprar el disc ja era tota una novetat, fins a l'actual situació on tens milions de cançons, discos i continguts a qualsevol plataforma de les existents (Tidal, Youtube Music, Apple Music, Spotify...)

Pel mateix canvi de paradigma que ha comportat tot plegat poc a poc el disc com a tal ha perdut pes d'una manera vertiginosa. I no parlo del disc físic que encara pots comprar ja sigui en vinil, cd o fins i tot ja en prou casos en K7. Em refereixo el concepte de disc com a una col·lecció de cançons que en un moment determinat et mostren d'una manera prou àmplia l'estat de forma musical d'un artista i banda així com un format que permet desenvolupar amb prou recorregut les idees, conceptes i inquietuds que es volen transmetre en un producte cultural d'aquestes característiques perquè si alguna cosa ha de fer la cultura és remoure't. Els nous estils musicals sobretot han abraçat i celebrat que amb una sola cançó ja puguis tenir cert protagonisme si arriba a prou gent. De tema en tema pots estar més sovint en boca de tot aquell que et segueix, generar aquella sensació de quelcom nou (la novetat!!) i sempre tenir excusa per poder aparèixer a mitjans o donar sensació que estàs més que actiu. Fins i tot bandes veteranes s'han apuntat a aquesta manera de funcionar. Si a això sumem el fet que les plataformes inclouen opcions com la reproducció aleatòria d'un disc o de les novetats de la setmana pensar en un disc com una obra única perd tot el sentit i es perd enmig de l'allau que ens ofereix la xarxa cada dia.

Llegeix més

Si alguna cosa fa remoure els estius des de fa anys és el tema dels festivals, i no tant sols en l'escena del heavy metal si no ja en qualsevol estil musical. Són molts els que han intentat organitzar esdeveniments ja sigui per amor a l'art musical o senzillament han cregut veure una manera de fer diners amb aquesta febre instal·lada des de fa temps per aquest tipus d'esdeveniments. La resta ens hem trencat el cap per veure a quin anem segons les possibilitats econòmiques i de temps lliure en funció de les preferències musicals... tot i que en gran nombre de casos i en qualsevol estil la música per anar a un festival ja no és el que més importa.

Llegeix més

S'ha parlat abastament, i fins i tot en aquest humil racó del ciberespai, de la poca o nul·la renovació de l'escena del rock dur i heavy metal. Sobre aquest particular podríem discutir sobre si efectivament és així o no. El cert és que bandes de tots estils n'hi ha, segurament més que mai, però mai arribaran a un nivell de grans arenes i estadis perquè senzillament això vol anys de carrera i una feina constant tant per part dels músics com sobretot d'una indústria que no fa apostes a llarg termini sinó que busca el resultat immediat i no té paciència. O creieu que Iron Maiden, Metallica, Scorpions o AC&DC d'un dia per un altre omplien estadis?

Un exemple. Es considera el directe dels Maiden Liver After Death editat el 1985 com un referent tant de la seva discografia com un dels discos gravats en directe més mítics de metall. Doncs bé, tot i que el grup ja tenia un bon nom en aquells temps i tocava en recintes considerables per exemple al seu pas en aquella gira en tres dates per l'estat espanyol no va omplir en cap dels recintes que va tocar. I avui dia? Tots sabem que ara van d'estadis. Aquestes coses no passen en un dia. Les discogràfiques promocionaven i apostaven, tenien més paciència. Avui dia tot és consum ràpid. No es converteix una banda en tant gran com per omplir aquest indrets gengants amb un disc i poc temps. D'aquí que s'acostumi a dir que l'era dels grans concerts es va acabant per aquesta raó i l'atomització de l'escena.

Llegeix més

Tots els que seguim grups musicals i un estil com el rock dur i el metall, d'alguna manera tenim en una major estima i consideració aquelles bandes i músics que ens agraden, fins al punt en ocasions que els elevem a uns altars que no ens permeten veure més enllà. Això no treu que aquest meravellós art que és la música ens tregui de veure el que pot haver-hi més enllà.

En els darrers dies ha saltat a l'actualitat un assumpte lleig, fosc i repugnant que d'alguna manera esquitxa a un bon nombre de grups europeus al meu parer ja que em resulta difícil de creure que no haguessin tingut cap mena d'indici o informació sobre la qüestió. Pot ser que en tinguessin ni idea, però repeteixo, em costa empassar-m'ho a no ser que visquin en una bombolla, com els futbolistes per posar un cas que tots podem tenir clar. M'explico.

Llegeix més