Metal preindoeuropeo es una etiqueta singular que se circunscribe en la temática sugerida por un artefacto sonoro que cabalga entre el Black Metal atmosférico, el Doom instrumental y los sonidos ambient de un proyecto musical vasco llamado Tetraskel.

Hace algún tiempo que topé por casualidad con la música – y el concepto visual sugerido en torno a ésta – de lo que parecía un grupo underground y desconocido de la escena metal vasca. Su nombre, TETRASKEL, tenía para mi una suerte de connotación lejana, un no se qué familiar e impreciso. Resultó ser el proyecto compositivo de un solo hombre donde la única aportación subsidiaria era la del diseñador gráfico, autor de la portada. En cuanto a los temas, englobados bajo el enigmático epígrafe Preindoeuropean Metal, basados en un registro doom monotonal puramente instrumental, despertaron mi atención. Nada más escuchar el que abre el trabajo (Petroglifo Cruciforme Bajo el Musgo) me situé en un punto ignoto de la tundra prehistórica vasca diluida por el transcurso del tiempo y por la erosión milenaria del mundo. Siguiendo el hilo vagamente argumental de los siguientes  cortes, recreé un escenario plausible cuyo epicentro, oculto bajo una capa verdusca, lo marcaba una inscripción tallada en la roca, símbolo mágico de la vida y la muerte. Es el lugar donde se dirige un robusto hombre del neolítico cargando sobre sus espaldas un alargado pedrusco (El Gigante Portador del Ortostato Vertical). El menhir debe servir para señalizar un lugar de celebración en el que algún otro, envestido de poder y encargado de la rudimentaria liturgia pagana, está a punto de usar su herramienta forjada con metal sideral, para llevar a cabo el sacrificio y desmembración de una bestia (Hacha Sacrificial de Hierro Meteórico). Mientras tanto, un ritmo tribal a base de golpes con palos de caza y pedernales va marcando la danza del grupo humano que, en torno a una fogata,  calientan sus cuerpos embadurnados con la sangre del animal agonizante. La ofrenda a sus dioses, probablemente, les sirve además de alimento y abrigo (Siluetas de Ocre Rojo Danzan al Pulso del Báculo).

Llegeix més

Fa poc llegia un article reflexionant sobre com el mitjà digital, internet vaja, poc a poc s'està carregant la premsa en paper. Aquest extrem no és res nou, es pronostica aquest futur per tota publicació impresa des de fa anys i certament molts mitjans i empreses periodístiques de tot tipus ja ho han patit. La particularitat és que les reflexions al voltant d'aquest tema es feien sobre les publicacions periòdiques especialitzades en rock dur i metall.

Encara en queden, sí, però som molts els que en consumíem un bon grapat i amb els anys la immediatesa, oferta i la integració de l'audiovisual han fet que la xarxa guanyés la partida. Les revistes no poden lluitar contra això. Han d'apostar per continguts atemporals, més especialitzats si cap, o senzillament apostar per reportatges i entrevistes en profunditat lluny de la voràgine d'internet. Totalment d'acord en aquestes reflexions però, les webs s'han mirat el melic no? Tot és meravellós en aquesta jungla que és la xarxa?

Llegeix més

No és cap secret que un dels temes més habituals i que més discussions, opinions i controvèrsies desperta entre els seguidors del rock dur i el metall a l'estat és el dels festivals. És com la distracció preferida. Anys enrere encara era més "divertit", es tractava de saber quin festival es faria i on, ja que els promotors jugaven al gat i al ratolí buscant l'indret somiat i la col·laboració dels ajuntaments i institucions. La cosa va durar temps. Des de fa un temps sembla haver certa estabilitat amb cites que es repeteixen en diferents edicions i en la mateixa ubicació. Crec que podem estar d'acord que els tres que tothom pot tenir de referència serien Resurrection, Leyendas i Rock Fest. La incursió de "grans marques itinerants" que portaven a grans noms havia estat periòdica però segurament els beneficis no van ser els esperats i es va aturar el tema. 

Les garrotades no s'han aturat pas tot i la "certa" estabilitat que citàvem pel que fa quins events s'han anat celebrant, tothom vol aconseguir el millor cartell i aquestes disputes molts cops acaben en perjudici dels fans ja que les bandes es venen al millor postor (el negoci de la música avui dia bàsicament són els directes) i a més els costa força venir a l'estat espanyol, molt més que en plena bombolla on tot va ser una disbauxa. Sembla, però, que el proper 2017 estarem força divertits.

Llegeix més

L'escena metall acredita ja prou història a les seves esquenes com perquè a diari es commemori qualsevol mena d'efemèride, des de la sortida d'un disc, un festival mític o aniversaris del traspàs d'alguns personatges referents de la nostra història. En aquesta voràgine, que cada dia un pot consultar principalment a les xarxes socials, una n'ha passat una mica per alt el passat mes de febrer però que una gira aquesta tardor farà rememorar i de quina manera.

El 20 de febrer de 1996 es va editar Roots, el sisè disc d'estudi dels brasilers Sepultura. Una de les bandes de metall amb més relleu dels 90 i que van arribar a ser molt i molt grans en aquella època a nivell de popularitat i creativitat. Els germans Cavalera, Paulo Jr. i Andreas Kisser ho tenien pràcticament tot. En uns anys on el metall havia perdut el seu poder de convocatòria en favor de l'escena rock més alternativa (Nirvana, Alice in Chains, Pearl Jam, Soundgarden...) mantenien la bandera, sense proposar-s'ho segurament, ben alta amb l'afegit de combinar elements tradicionals amb noves aportacions mai vistes fins llavors gràcies a la seva provinença d'un país poc habitual però no estrany en donar noms al heavy. Roots va sorprendre i trencar motlles, però no va estar exempt de certa decepció.

En qualsevol biografia dels brasilers, si un té curiositat en saber més de la banda, veurà els seus inicis més que humils amb dificultats per fins i tot obtenir instruments. Uns primers intents discogràfics que deixaven molt que desitjar pel que fa a la producció i gravació amb unes maneres que mostren un thrash molt influenciat per l'herència dels 80 i poca cosa més. No és fins el 1989 que editant Beneath the Remains que van donar el cop damunt la taula i van saltar al reconeixement internacional, encara de manera underground, amb un disc ple de bons temes i una gravació ja de nivell als prestigiosos, en aquell temps, Morrisound Studios. L'impacte va ser enorme. Personalment quan vaig escoltar aquell treball, sent ja seguidor del thrash metal, hem va semblar un exercici meravellós de l'estil. Passarien a ser una referència imprescindible no ja dels amants del thrash si no del metall en general.

Llegeix més