Ja n'hi ha prou. No en vull saber res més. Cada cop que torni a anunciar-se algun gran macro-concert de l'estil Metallica, AC&DC (aquests cada cop més complicat) o qualsevol dels grans noms de l'escena del rock dur i metall que no m'hi busquin per comprar entrades, o almenys no vull entrar en la aquesta cursa sense sentit que s'han convertit avui dia. Ja no vull tenir més la sensació que juguen amb mi i amb tants seguidors de la música que l'únic que volen és escoltar els temes que han format part de la seva vida d'una manera o altra amb les bandes amb les que han crescut. Perquè de fet és aquesta una de les principals raons de la desmesurada bogeria que es provoca cada cop que s'anuncia concerts d'aquest tipus. Sigui de la nostra escena els U2, Rolling Stones, Bruce Springsteen o tants altres. Prou!!

Una cosa és que algú estigui disposat a fer cua davant qualsevol establiment les hores que calgui i llavors obté el "premi" de l'entrada com passava temps enrere, avui ni això ja que fins i tot els establiments estant sotmesos a la dictadura de la venda online. Aquest entremat que totes les promotores han tingut a bé engrandir i concentrar en un únic venedor i que resulta nefast. Poca visió han demostrat quan no han volgut fer la inversió, una inversió a llarg termini que acabaria sent rendible, d'apostar per la seva pròpia plataforma i model, deixant-ho a empreses externes que, naturalment, se n'aprofiten. Us sonen conceptes com "despeses de distribució"? Segur que era més costos imprimir i fer arribar els llibrets de les entrades tradicionals de fa 15 anys com la que il·lustra aquestes ratlles.

El darrer exemple, Metallica. Resulta evident que, per molt potents que siguin els servidors, davant l'allau de milers de connexions alhora cedeixin i és d'il·lusos creure que no hi pot haver un terme mig per no provocar la pèrdua de temps de milers de persones. Només els interessos lucratius fan que no existeixi un model on puguin conviure les entrades de sempre amb la venda online. Estem sota la dictadura de la venda online, el que hauria de ser una comoditat és un suplici.

Llegeix més

Metal preindoeuropeo es una etiqueta singular que se circunscribe en la temática sugerida por un artefacto sonoro que cabalga entre el Black Metal atmosférico, el Doom instrumental y los sonidos ambient de un proyecto musical vasco llamado Tetraskel.

Hace algún tiempo que topé por casualidad con la música – y el concepto visual sugerido en torno a ésta – de lo que parecía un grupo underground y desconocido de la escena metal vasca. Su nombre, TETRASKEL, tenía para mi una suerte de connotación lejana, un no se qué familiar e impreciso. Resultó ser el proyecto compositivo de un solo hombre donde la única aportación subsidiaria era la del diseñador gráfico, autor de la portada. En cuanto a los temas, englobados bajo el enigmático epígrafe Preindoeuropean Metal, basados en un registro doom monotonal puramente instrumental, despertaron mi atención. Nada más escuchar el que abre el trabajo (Petroglifo Cruciforme Bajo el Musgo) me situé en un punto ignoto de la tundra prehistórica vasca diluida por el transcurso del tiempo y por la erosión milenaria del mundo. Siguiendo el hilo vagamente argumental de los siguientes  cortes, recreé un escenario plausible cuyo epicentro, oculto bajo una capa verdusca, lo marcaba una inscripción tallada en la roca, símbolo mágico de la vida y la muerte. Es el lugar donde se dirige un robusto hombre del neolítico cargando sobre sus espaldas un alargado pedrusco (El Gigante Portador del Ortostato Vertical). El menhir debe servir para señalizar un lugar de celebración en el que algún otro, envestido de poder y encargado de la rudimentaria liturgia pagana, está a punto de usar su herramienta forjada con metal sideral, para llevar a cabo el sacrificio y desmembración de una bestia (Hacha Sacrificial de Hierro Meteórico). Mientras tanto, un ritmo tribal a base de golpes con palos de caza y pedernales va marcando la danza del grupo humano que, en torno a una fogata,  calientan sus cuerpos embadurnados con la sangre del animal agonizante. La ofrenda a sus dioses, probablemente, les sirve además de alimento y abrigo (Siluetas de Ocre Rojo Danzan al Pulso del Báculo).

Llegeix més

Fa poc llegia un article reflexionant sobre com el mitjà digital, internet vaja, poc a poc s'està carregant la premsa en paper. Aquest extrem no és res nou, es pronostica aquest futur per tota publicació impresa des de fa anys i certament molts mitjans i empreses periodístiques de tot tipus ja ho han patit. La particularitat és que les reflexions al voltant d'aquest tema es feien sobre les publicacions periòdiques especialitzades en rock dur i metall.

Encara en queden, sí, però som molts els que en consumíem un bon grapat i amb els anys la immediatesa, oferta i la integració de l'audiovisual han fet que la xarxa guanyés la partida. Les revistes no poden lluitar contra això. Han d'apostar per continguts atemporals, més especialitzats si cap, o senzillament apostar per reportatges i entrevistes en profunditat lluny de la voràgine d'internet. Totalment d'acord en aquestes reflexions però, les webs s'han mirat el melic no? Tot és meravellós en aquesta jungla que és la xarxa?

Llegeix més

No és cap secret que un dels temes més habituals i que més discussions, opinions i controvèrsies desperta entre els seguidors del rock dur i el metall a l'estat és el dels festivals. És com la distracció preferida. Anys enrere encara era més "divertit", es tractava de saber quin festival es faria i on, ja que els promotors jugaven al gat i al ratolí buscant l'indret somiat i la col·laboració dels ajuntaments i institucions. La cosa va durar temps. Des de fa un temps sembla haver certa estabilitat amb cites que es repeteixen en diferents edicions i en la mateixa ubicació. Crec que podem estar d'acord que els tres que tothom pot tenir de referència serien Resurrection, Leyendas i Rock Fest. La incursió de "grans marques itinerants" que portaven a grans noms havia estat periòdica però segurament els beneficis no van ser els esperats i es va aturar el tema. 

Les garrotades no s'han aturat pas tot i la "certa" estabilitat que citàvem pel que fa quins events s'han anat celebrant, tothom vol aconseguir el millor cartell i aquestes disputes molts cops acaben en perjudici dels fans ja que les bandes es venen al millor postor (el negoci de la música avui dia bàsicament són els directes) i a més els costa força venir a l'estat espanyol, molt més que en plena bombolla on tot va ser una disbauxa. Sembla, però, que el proper 2017 estarem força divertits.

Llegeix més