- Escrit per Mayca Cruz
- Categoria: Opinió
Se forja un metal preindoeuropeo
Metal preindoeuropeo es una etiqueta singular que se circunscribe en la temática sugerida por un artefacto sonoro que cabalga entre el Black Metal atmosférico, el Doom instrumental y los sonidos ambient de un proyecto musical vasco llamado Tetraskel.
Hace algún tiempo que topé por casualidad con la música – y el concepto visual sugerido en torno a ésta – de lo que parecía un grupo underground y desconocido de la escena metal vasca. Su nombre, TETRASKEL, tenía para mi una suerte de connotación lejana, un no se qué familiar e impreciso. Resultó ser el proyecto compositivo de un solo hombre donde la única aportación subsidiaria era la del diseñador gráfico, autor de la portada. En cuanto a los temas, englobados bajo el enigmático epígrafe Preindoeuropean Metal, basados en un registro doom monotonal puramente instrumental, despertaron mi atención. Nada más escuchar el que abre el trabajo (Petroglifo Cruciforme Bajo el Musgo) me situé en un punto ignoto de la tundra prehistórica vasca diluida por el transcurso del tiempo y por la erosión milenaria del mundo. Siguiendo el hilo vagamente argumental de los siguientes cortes, recreé un escenario plausible cuyo epicentro, oculto bajo una capa verdusca, lo marcaba una inscripción tallada en la roca, símbolo mágico de la vida y la muerte. Es el lugar donde se dirige un robusto hombre del neolítico cargando sobre sus espaldas un alargado pedrusco (El Gigante Portador del Ortostato Vertical). El menhir debe servir para señalizar un lugar de celebración en el que algún otro, envestido de poder y encargado de la rudimentaria liturgia pagana, está a punto de usar su herramienta forjada con metal sideral, para llevar a cabo el sacrificio y desmembración de una bestia (Hacha Sacrificial de Hierro Meteórico). Mientras tanto, un ritmo tribal a base de golpes con palos de caza y pedernales va marcando la danza del grupo humano que, en torno a una fogata, calientan sus cuerpos embadurnados con la sangre del animal agonizante. La ofrenda a sus dioses, probablemente, les sirve además de alimento y abrigo (Siluetas de Ocre Rojo Danzan al Pulso del Báculo).
Fa poc llegia un article reflexionant sobre com el mitjà digital, internet vaja, poc a poc s'està carregant la premsa en paper. Aquest extrem no és res nou, es pronostica aquest futur per tota publicació impresa des de fa anys i certament molts mitjans i empreses periodístiques de tot tipus ja ho han patit. La particularitat és que les reflexions al voltant d'aquest tema es feien sobre les publicacions periòdiques especialitzades en rock dur i metall.
No és cap secret que un dels temes més habituals i que més discussions, opinions i controvèrsies desperta entre els seguidors del rock dur i el metall a l'estat és el dels festivals. És com la distracció preferida. Anys enrere encara era més "divertit", es tractava de saber quin festival es faria i on, ja que els promotors jugaven al gat i al ratolí buscant l'indret somiat i la col·laboració dels ajuntaments i institucions. La cosa va durar temps. Des de fa un temps sembla haver certa estabilitat amb cites que es repeteixen en diferents edicions i en la mateixa ubicació. Crec que podem estar d'acord que els tres que tothom pot tenir de referència serien Resurrection, Leyendas i Rock Fest. La incursió de "grans marques itinerants" que portaven a grans noms havia estat periòdica però segurament els beneficis no van ser els esperats i es va aturar el tema. 
L'escena metall acredita ja prou història a les seves esquenes com perquè a diari es commemori qualsevol mena d'efemèride, des de la sortida d'un disc, un festival mític o aniversaris del traspàs d'alguns personatges referents de la nostra història. En aquesta voràgine, que cada dia un pot consultar principalment a les xarxes socials, una n'ha passat una mica per alt el passat mes de febrer però que una gira aquesta tardor farà rememorar i de quina manera.
Fa no massa en la