Cafè del Teatre, Lleida
Fotos: JordiFu_slowphoto

Els lleidatans Blindpoint s'han sabut moure bé en els darrers mesos tenint en compte com funciona actualment la indústria musical. Cal estar d'actualitat i amb coses per presentar. S'han pujat a la manera de fer que han imposat els serveis d'streaming, el que compta són les cançons, menys el disc. Agradarà o no, cada cop tinc la sensació que la cosa va més cap aquí. Ells mateixos ens ho han confessat en una entrevista emesa al nostre espai radiofònic poca estona després de baixar de l'escenari, que ho han volgut provar. El resultat són dos temes com Iridescence of Darkness i Two Oceans Meet que fets públics amb unes setmanes pel mig han fet que les seves xarxes tinguessin moviment, presentin nou material, estiguin d'actualitat i sigui l'excusa perfecta per organitzar-ne una presentació en directe.

Vist com ha anat diria que la cosa ha sortit rodona. Si a tot el citat li sumem la col·laboració en la part gràfica i de disseny de l'Escola d'Art i Superior de Disseny Ondara de Tàrrega en el que obre una crec més que interessant col·laboració entre el món musical i l'ensenyament tot resulta més interessant. Tant s'allunya avui dia el rock en qualsevol de les seves manifestacions de les preferències musicals de la gent més jove que qualsevol iniciativa per fer-los partíceps resulta en enriquiment mutu, i només pot ser positiva. Si a més el resultat d'aquesta col·laboració és el vist no cal dubtar que pot ser una fórmula prometedora.

La culminació de tot plegat va tenir la seva posada en escena al Cafè del Teatre de Lleida. Sala més activa que mai des de la seva reobertura i canvi de gestió... que diria per primer cop ha obert les seves portes a una banda de metall local. Sí, heu llegit bé. Concerts de l'estil en qualsevol de les seves manifestacions n'hem vist tant estatals com internacionals, ara, sembla que el talent local ha estat curiosa i greument perjudicat en un dels escenaris més populars i evidents per qualsevol banda del ponent català. Vist el resultat ha estat tot un encert.

Llegeix més

Cafè del Teatre, Lleida
Fotos: Albert Perera

Sembla que finalment es va animant la cosa. Els directes es recuperen progressivament tot i que encara falta un llarg camí per a què res s'assembli al que era. Com a mínim les bandes europees sembla que ja es mouen pel continent amb certa normalitat, si el tarat rus no ho enreda tot encara més..., i les gires es poden produir. Altra cosa és tot allò que vingui del continent americà que necessita una logística i preparació major i els costos són més elevats. Aquests fins que no ho vegin del tot clar no es mouran pas, amb honroses excepcions i ja estem veient ajornaments fins el 2023.

El que ja té certa continuïtat des de fa un temps són els concerts a nivell més o menys underground en sales petites arreu de la xarxa d'aquests equipaments que encara hagin pogut sobreviure a la pandèmia. En el cas de la ciutat de Lleida el Cafè del Teatre és un dels referents, és un equipament públic per tant més complicat que tanqui, això si, ha tingut un canvi de gestió que ara per ara només podem lloar i tenir en compte els esforços per programar, programar molt, variat i millorar els equipaments del lloc. 

Pel que fa cites de la nostra escena al citat Cafè segona oportunitat en aquest 2022 després dels suïssos The Bitch Queens. Ara torn pels italians Small Jackets recuperant una data ajornada pel Covid setmanes enrera i, com sempre, de la mà de la valorable i irreductible feina de Aos Producciones. Quan us devem!! Llàstima que el miratge d'un divendres de la primera cita de l'any amb bona assistència es va passar a una discreta entrada de diumenge a la tarda. Un cop més el personal, ves a saber la raó, no va respondre i el sofà o la mandra de diumenge va ser més poderosa. I la veritat que va valer més la pena aquesta cita.

Llegeix més

Cafè del Teatre, Lleida
Fotos: Albert Perera

Es complien quasi 2 anys de la meva última visita al Cafè del Teatre per veure a El Reno Renardo just abans de l’inici de l’estat d’alarma pel Covid-19, i tenia moltes ganes de tornar, en part per veure en acció al nou grup gestor de la sala, que sé que són gent del nostre “rollo”, apassionada de la música i els concerts durant tota la seva vida, i que estic segur que no han agafat el local per especular i fer diners, tot el contrari, dubto que sigui un negoci gaire rentable. De fet, al soci que em va comunicar la notícia que els havien adjudicat la concessió del local, li vaig enviar un missatge que textualment deia “no sé si felicitar-vos, o acompanyar-vos en el sentiment...” (acompanyat d’icones de riure).

Estem en temps incerts, no se sap si poden haver més variants pandèmiques que tornin a paralitzar o imposar restriccions a la música en directe i l’oci nocturn, ni com es recuperaran aquestes activitats (el Cafè del Teatre s’ha pogut lliurar d’algunes d’aquestes restriccions i porta un parell de mesos funcionant, ja que es considera un “espai cultural” i no “discoteca”), però pel que imaginava i es va poder comprovar el passat divendres, el personal de concerts de Rock tenim un “mono” que costarà calmar almenys durant uns mesos, i en quant es normalitzi la situació als nivells de fa més de dos anys, crec que veurem assistències fins i tot més generoses, a poc que els grups que actuïn tinguin un mínim d’interès per cada tipus de públic.

Els suïssos Bitch Queens han estat dels primers grups europeus que se l’han jugat a sortir de gira sense saber quines condicions es trobarien en cada data, i a Lleida els va sortir rodó, ja que s’acabaven d’eliminar restriccions d’aforament, passaport Covid, i el més important, no haver d’estar assegut, i poder ballar i veure el concert de peu. Si això li sumem el “mono” que comentava, tot va afavorir per trobar-se davant de prop de 200 persones amb unes ganes de festa i de devorar Rock potent, que no crec que abans del confinament hagués tingut la mateixa rebuda una banda no massa coneguda, almenys per mi, com després explicaré.

Llegeix més

Sala Wolf, Barcelona
Fotos: Manu Dameam

Es trobaven a faltar aquestes excursions per veure directes. No cal explicar el que portem vivint des de fa dos anys i que tants aspectes de la nostra vida ha complicat. Tot i que les restriccions dures i confinaments generals sembla difícil que tornin als nivells de l'inici de la pandèmia, l'activitat concertística no ha recuperat, i costarà, la normalitat. Es fan concerts, sí, però amb l'ai al cor sempre per si es podrà fer finalment i en quines condicions segons el moment pandèmic. Les bandes internacionals amb calendaris de llargues gires en diferents països costarà que tornin, això sí, petits periples per un sol país o les bandes més properes poden tenir certa activitat. Aquest és el cas que ens ocupa, dues bandes de casa, els de la Catalunya Central Siroll i els barcelonins Deldrac que van ajuntar esforços per oferir a la sala Wolf de Barcelona una nit de deathcore per una banda i thrash metal per l'altra.

Mira si feia temps que no estava per la zona, habitual en altres temps, que al accedir a peu a la part final del carrer Almogàvers on s'ubica la sala al barri de Poble Nou no vaig reconèixer el carrer. La conversió d'aquell tram en peatonal amb el pas de vehicles limitadíssim quan fins no fa tant era un llarg carrer amb diversos carrils de circulació donant a Marina va ser tota una sorpresa.

Molts segur que tenen ben present la Wolf com la antiga Sr. Lobo, poc en puc dir, mai vaig estar-hi sota aquest nom i ara era el primer cop en aquesta nova etapa. La sala em va semblar espaiosa tot i que no ideal pels directes. Les àmplies columnes que a banda i banda dels extrems de l'escenari i fins al final de la mateixa delimiten l'espai per veure el que passa a escena a la mínima que estàs escorat treuen una visibilitat necessària per un concert. Coses pitjors s'han vist per això...

Llegeix més