Bòveda, Barcelona
Foto: Francesc Pérez

Deriva és el nou treball de la mítica banda formada al 1982 a la localitat guipuscoana de Zestoa, en podeu trobar la ressenya a les nostres pàgines clickant aquí, a base de heavy-rock i històries de carrer es van guanyar a pols ser coneguts arreu de l’estat amb treballs tant mítics com Devorando las calles (1988), Buscando... mirando (1989), Acosándome (1991), Loca pasión (1993) o Todo por el suelo (1995) treballs que a molts ens van acompanyar durant els anys de joventut i sempre es motiu de festa quan ens visiten. L'ànim del grup està intacte i les seves ganes de seguir endavant fora de tot dubte, ens ho va palesar el mateix Fèlix Lasa en una recent entrevista al nostre espai radiofònic presentant aquest darrer disc i en motiu de les properes presentacions arreu de Catalunya. La podeu recuperar fent click aquí.

L’última vegada que els vam poder gaudir va ser el darrer Kalikenyo Rock l'estiu del 2018, van ser de les actuacions a primera hora de la tarda en l'escenari que aquell any es dedicava al sons més metàl·lics, també en podeu recuperar la nostra crònica, així que era visita obligada en el seu pas per Barcelona en el primer d'una sèrie de directes a casa nostra a més en la primera data de tota la gira. La banda que els acompanya aquesta vegada són els Puerta 104 amb un rock potent que recordava a uns Marea o Platero y Tú la banda de Barcelona va repassar els seus dos àlbums Piedras 2008 i Mi único enemigo 2013. Leize estan d’estrena per partida doble, per una banda presentant el nou treball Deriva i per l’altra el nou fitxatge, el guitarrista Mikel Lazkano i recordar que Barcelona havia sigut el lloc escollit per encetar la gira com dèiem. Però anem al concert que va començar amb la intro, la música del programa de televisió de fa uns quants anys, primers dels vuitanta amb el mític Félix Rodríguez Delafuente, El hombre y la tierra i la banda surt a escena, arrancant amb Castigo el primer tema del nou àlbum, sonant molt potent i dur, Llévame contigo i La rueda que ens portava als temps de Devorando las calles fent les delícies dels pocs assistents, un centenar a molt estirar...  una sorpresa poc agradable per una banda amb tanta història i pedigrí.

Llegeix més

Cafè del Teatre, Lleida
Foto: Mayca Cruz

Anoche volvimos a tener en el Café del Teatre de Lleida a la formación británica que con mayor solvencia y respeto tributa el legado de los Led Zeppelin. No hay que recordar a estas alturas, pues es bien sabido por todos los que le conocemos, que el cantante Billy Kulke fue reconocido por el propio Robert Plant como el mejor frontman que defiende en imagen y calidad vocal su repertorio clásico.

Su cercanía al público, su concentrada actuación, esa mirada perdida en la lejanía y los ademanes enjoyados en piedras turquesas que eclipsan a veces la dorada cabellera rizada nos retrotraen a tiempos en los que el Rock era una sagrada liturgia. Las guitarras de Andy Grey, especialmente la de doble mástil, el traje bordado mostrando un pecho desnudo y lampiño defienden los otrora estimulantes devaneos de Page sobre el escenario como un calco en el tiempo de aquellas soberbias actuaciones sobre suelo inglés. Con Good Times, Bad Times nos saludan y comienza el desgranar de canciones intemporales en una de las cuales el joven bajista - teclista nos sorprende con un salto repentino al piano forte, dándonos una lección de clasicismo, con una pieza de Bach a la que añade unas florituras improvisadas que se ganaron el aplauso inánime del respetable. Hubo también un solo de batería, cómo no, la siempre esperada Moby Dick de un veterano Pedro “Bonham” que trata el artefacto y las baquetas con la contundencia de un jóven auriga cabalgando sobre las nubes.

Llenazo absoluto, con entradas casi agotadas, para regocijo de un Jaume Sanuy que siempre cumple con lo prometido: traernos buen Rock y disfrutar de una velada de camaradería y buen rollo entre tantos conocidos que allí nos congregamos. Echamos a faltar a Robert Mills que lidera el Tour por España de los Letz Zepp pero quien se encuentra vacacionando en USA y por esa razón no le pondremos falta.

Llegeix més

Razzmatazz 2, Barcelona
Foto: Albert Perera (Lleida)

Curiós contrast el d'aquesta tarda de diumenge quan en un mateix paquet de gira ens podíem trobar per un costat un grup que acredita dècades de carrera a les seves esquenes, això sí, sempre en un segon pla i en l'underground a l'ombra d'altres figures del seu país natal que sí van pujar a cotes més elevades, com són els Grave Digger i unes nouvingudes com les suïsses Burning Witches que amb tot just dos treballs editats en poc més d'un any han passat de gravar un primer disc a través d'una campanya de mecenatge a signar per una de les grans en això de les discogràfiques del metall com Nuclear Blast.

No hem d'enganyar ningú, el nostre principal interès i motiu per desplaçar-nos a la ciutat comtal no era altre que Burning Witches. Les seves tres visites a la ciutat de Lleida durant el 2018 van fer que puguessim veure la seva evolució en directe així com conèixer el grup i el seu entorn. Saludar de nou la banda en persona després que tinguessin la gentilesa de convidar-nos al concert i retrobar-nos quatre mesos després va ser genial. La darrera visita el passat d'octubre ens van deixar més que bon gust de boca i Seraina Telli, la seva vocalista ens anticipava aspectes del nou disc en una entrevista exclusiva. Era moment de comprovar com es comportava el grup després d'una gira d'un mes per tota Europa tocant a diari en aquesta de Barcelona que era la darrera data del tour.

No semblava que la vetllada anés a congregar molt públic, posteriorment es va poder comprovar, menys encara quan les Witches van sortir a escena amb tant sols tres minuts de retard sobre l'horari anunciat. La intro que obre el seu darrer Hexenhammer va sonar i Jeanine, Lala, Romana, Sonia i finalment Seraina irrompen a escena amb força obrint amb un precís Executed, la peça que obre aquesta darrera referència. Heavy metal clàssic, de tota vida, ràpid, en la més pura tradició i estil dels Priest. Per ser les teloneres no van gaudir de mal so i semblaven disposades a menjar-s'ho tot. Metal Demons ben segur que passarà a ser una referència important de la seva discografia, no en va és un tema molt directe que fins no fa tant obria els seus concerts i que encara ocupa una bona posició en el set. Mig temps amb doble bombo que no pot deixar indiferent cap seguir del metall clàssic. Seguim amb el primer i homònim disc amb We Eat your Children, un dels lemes del grup, i que el porten ben visible a la seva furgoneta de gira. Sona potent i ja en aquestes alçades podem notar el punt extra de motivació que sembla tenir Sonia Nusselder, molt activa animant al públic i que precisament es va notar més solta que mail amb les seves parts i els solos. Formen un bon duet amb Romana Kalkuhl, la guitarrista discreta de llarga melena rossa, una de les ànimes del grup i que no falla ni una nota.

El tema-títol Hexenhammer sona a glòria, una peça que mostra una evolució més enllà del heavy tradicional i que és un dels millors del segon disc. Seraina segueix més que activa animant el personal i mostrant-se com una frontwoman més que vàlida i desafiant. Bloody Rose i Save Me, relaxant aquesta l'ambient al ser una balada, són les següents confirmant l'aposta majoritària encara pel primer treball motivada potser per ser la primera presentació del grup a Barcelona davant un públic que no ha pogut escoltar encara aquestes peces en directe. Parlant del públic, poc a poc, mostra més interès pel que està veient i es mostra més participatiu.

Llegeix més

La Boite, Lleida
Fotos: Joan Guillem

Una sala Boite a mig emplenar esperava als madrilenys Hamlet, que sobre les 23:20 començaven a descarregar el seu repertori. Des de l’inici amb Persiste, Insiste, Repite, del seu darrer disc, Berlín, ja vam poder comprovar que son una banda que allà on van es deixen la pell a l’escenari, per petit que aquest sigui.

Les tres cançons següents Vulgar, Tu Destino i Eclipse, del mateix àlbum, mostren la seva confiança en aquest i la bona rebuda que ha tingut, ja que les cançons eren corejades per la majoria dels allí presents. Intensos, amb un so que no els va acompanyar en gran part de la nit, van fer una visita a l’Inferno (2000) per fer tronar Vivir Es Una Ilusión i Denuncio a Dios, aquesta última molt celebrada per la parròquia. En aquestes alçades del concert, les orelles ja s’estaven acostumant a la tralla rebuda i es podia escoltar perfectament com la caixa del bateria Paco Sánchez, dissonava una mica del to general, ja que la resta de grup s’han passat a la comoditat del modeling (pràctica amb la que els grups ja no porten amplificadors a escena. Són efectes amb resposta d'impulsos que clonen els amplis i els bafles anant directes a taula) i l’agressiva acústica de la caixa (un model signature del gran Vinnie Paul, tal i com em va comentar el benvolgut Sr. Terry), feia que destaqués amb claredat en la mescla.

Llegeix més