Razzmatazz 2, Barcelona
Fotos: Alfredo Geisse

Aquest dia era la raó de tot plegat. Quan es va anunciar el retorn de Legion es va fer amb la ment posada en una data de setembre de 2022 quan s'havia de produir el seu retorn als escenaris. Les ganes de veure el grup i les bones ofertes arreu de l'estat per participar en diversos festivals han fet que no fos el seu retorn estricte. Finalment ha estat el seu retorn a casa. L'aspecte positiu és que això ha fet que ens trobéssim amb una banda molt més rodada i sòlida a l'escenari.

Però anem per parts. No puc deixar de recordar l'anunci del retorn de la banda quan en el nostre programa radiofònic en la secció de la nostra tertúlia, que també es pot veure al nostre canal de Youtube, es va fer esment que es preparava un retorn prou sonat de l'escena de casa nostra. Quan es va anunciar vam ser el segon mitjà en tot l'estat a entrevistar el grup. Jonatan Dolcet i Quimi Montañés van estar amb nosaltres en una interessant conversa que podeu recuperar. Ens parlaven dels motius del retorn i alguns detalls que no es sabien, a més de plans de futur. En l'horitzó estava el citat concert plantejat d'inici pel 17 de setembre i que al final es va produir al 24 afegint un canvi de sala segurament més realista amb el poder de convocatòria del grup en les circumstàncies actuals de l'escena tot i que pel que van aconseguir en aquella época es mereixerien una bona entrada a la sala gran.

El canvi de data tenia el hàndicap de dos concerts més el mateix dia a la sala Apolo amb Watain, Abbath i Tribulation i a Salamandra amb The 69 Eyes i Romanthica. D'acord que d'estils diferents però que de ben segur va restar públic a Legion ja que en la retina del personal, sabent que és una banda de casa, segurament es creu que ja hi haurà més oportunitats de veure'ls, cosa que amb les bandes internacionals no se sap mail. Tot i així l'assistència va ser prou bona registrant la sala molt bon aspecte sense arribar a ser incòmode en cap moment. Ja des d'un parell d'hores abans del concert hi havia força gent pels bars del voltant fent ambient.

Un cop dins la sala i encara amb poc personal van iniciar les actuacions Sirius. A la banda de Badalona no li va sortir un bon concert. No els va acompanyar ni el so i francament em va donar la impressió com si el context els vingués grans. Van presentar temes del seu únic disc Progress com Democracy, Born in Misery, Mental Prostitution o Desaprender per acabar amb una versió dels Hit the Lights que va despertar una tímida reacció. A mig camí entre el thrash i el groove la impressió general no va ser molt positiva.

Els segons a pujar a escena va ser Pycaya i la cosa ja va canviar. Millor so, posada en escena, actitud en uns veterans que ja porten unes quantes actuacions a l'esquena. El grup va oferir peces dels seus dos discos i fins i tot algun avançament del que serà el tercer com Soy Como Soy tot i que van basar bona part del set en el disc Brutalizándolo Todo. Destacable la feina del vocalista Luís El Bounyari totalment entregat abarcant força registres. En portem una de freda i una de calenta...

Val a dir que el temps per tocar que van tenir les dues bandes va ser força ajustat, tot just uns 30 minuts. Aquí uns opinaran que hagués estat millor una sola banda telonejant per poder desplegar un millor set, altres que així tens ocasió de veure'n dues i si una no t'agrada saps que la cosa dura poc. Per gustos colors. El cert és que es va voler ser estricte amb l'horari i no passar-se ni un sol minut del previst, cosa que s'agraeix perquè també d'aquesta manera vam tenir temps al acabar la vetllada de poder estar una mica a la sala i amb la mateixa banda protagonista quan normalment et fa fora la gent de seguretat a tota pressa.

Arribava l'hora. Legion van saltar a escena amb segurament un dels seus temes més populars, Lethal Liberty, i tota la força amb un no espectacular però si molt efectiu joc de llums que els va acompanyar en tot moment. La banda va mostrar bona forma i compenetració. Als coneguts Dolcet i Montañés se'ls ha afegit en aquesta ocasió els germans Rodríguez que no desentonen en absolut. Notar que entre el públic hi havia Marc Pagés i Joe de Fuck Off fent encara la cita més especial si cap amb la presència de dos personatges també importants en l'escena thrash de Barcelona d'aquells anys. Ja des del primer moment el so es va deixar notar amb excessiu volum, més encara quan en Quimi ens oferia algun solo ja que els decibels quasi es tornaven molestos. Tot i així es podia distingir prou bé cada instrument però menys volum ho hagués millorat.

Tot just acabar el primer tema en Jonatan se'ns adreçava amb un "Legioners, esteu vius?". Si senyors meus, en català. Ho faig notar perquè el català està més que sota mínims en la nostra escena, poques bandes, pocs mitjans... per no parlar dels seguidors. És absolutament estrany i quasi exòtic que les bandes de casa nostra ni tant sols deixin anar un bona nit. El fet que Legion es dirigís majoritàriament en català als presents és de lloar. Evidentment que també calia tenir en compte a tots els vinguts des d'arreu de l'estat i també ho va tenir en compte en Jonatan combinant ambdós llengües.

Van seguir sonant clàssics del grup com Dark Force, Beyond Betrayal i el que sempre he pensat és un dels seus millors temes, Eternal Youth. Val a dir que Dolcet va demostrar taules i saber portar el show tot i estar tants anys apartat. Va connectar amb els presents... i és que d'oratòria en sap un munt. Els tres discos del grup van tenir protagonisme quasi per igual i així van sonar A Matter of Greed i Feel the Pain precedida del moment en que Dolcet va fer un clar alegat contra la classe política i alguns vam pensar que sonaria el Dimite y Vete a Casa però res més lluny de la realitat, la primera versió va caure amb We Will Rock You. La segona va ser als bisos el Level Yell de Billy Idol ambdós molt ben rebudes.

Si comencem a parlar de guerres, ho lliguem amb la mili... exacte, va caure un Mili K.K. que hagués pensat que deixarien per acabar la festa però ho va fer durant el set. Com era d'esperar tothom corejant el "Solo Pa Joder" a tot pulmó. Em preguntava si a més d'aquest esperat tema en cauria algun més d'aquell EP que acompanya el Mind Training de peces en castellà i va ser La Ruina que ho va fer. El trio de peces que va seguir va ser Bag Full of Meat, Young Soldier tornant a aquell meravellós primer disc i This Can't Be Real per acabar presentant el grup.

La cosa no va quedar aquí ja que They Call Me War la citada versió i un altre dels seus millors temes com Possessed van conformar un trio de bisos que ens va deixar amb ganes de més. Comiat final per part del grup i la sala ens va obsequiar, encara dubto si va ser cosa de la mateixa sala o el grup, amb una mena de música techno que semblava convidar a marxar. La cosa és que el grup va aparèixer entre el personal, i les fotos i cares de satisfacció no van parar.

Caldrà veure quins són els propers passos. N'esperem nou material i més directes tenint en compte la bona forma que van mostrar i que encaixarien perfectament amb els grans noms estatals que ara mateix tots podem tenir al cap. Només cal esperar.