Cafè del Teatre, Lleida
Fotos: Albert Perera

M'he donat uns dies per escriure aquestes ratlles per veure si baixava la sorpresa i d'alguna manera "emprenyada" però veig que es manté. Així doncs, quan tot just començo a escriure ja tinc prou clar que aquest text acabarà sent més un article d'opinió que posant de manifest que va donar de sí el concert dels alemanys Rebellion i els holandesos Pendejo al Cafè del Teatre.

La raó? Senzilla. Tothom esperant la tornada dels directes, la obertura després de la pandèmia, doncs bé, visiten la teva ciutat dues bandes internacionals, en data única a Catalunya en dissabte, de l'escena del rock dur i metal i ens trobem amb el que ens trobem. A què em refereixo? La garrotada que em va suposar entrar al Cafè Teatre tot just els Rebellion obrien el seu set i veure que l'assistència tot just era d'una cinquantena de persones. Ja no esperava gent d'arreu del país, ja sabem que els de Barcelona no acostumen a moure el cul més enllà de la seva àrea metropolitana on van més que servits de directes, però i els de la ciutat?

On és tota la gent que omplia la sala el dia de Blindpoint? Està molt bé donar suport a les bandes locals però llavors era amistat i acompanyar uns col·legues, no pas cap qüestió musical. I els que van anar a Small Jackets? Tampoc va ser espectacular però més afluència va haver. Fins i tot en un laborable va haver una mica més de gent a Sami Yaffa, on eren aquests? Després ens queixarem que no es fa res, que no hi ha oferta, criticarem a promotors o ajuntaments. Però quan es fa no hi ha resposta. I això també està passant amb altres cites d'estils ben diferents que s'estant programant en el cas del Cafè del Teatre. Això sí, m'atreviria a dir que molts de tots aquests que es queden a casa es reserven la data cada cop que una banda tribut tocant els temes dels que tots sabem (Maiden, Metallica, Guns & Roses, Megadeth, Slayer...etc). Escric això a 24 hores que això passi, i tinc ben clar que això sí que omplirà. Senyors, així sí que es mata l'escena i la renovació de la mateixa. Si no donem suport a les bandes que estant girant actualment, a les que comencen o a tot aquell projecte que busca la creativitat ho estem matant. Quedem-nos cridant com bojos el Run to the Hills o Enter Sandman apel·lant a la nostàlgia d'un temps passat. Després direm que el rock i el heavy és el millor... i l'estem matant.

Sé que ara molts pensaran que els concerts estant molt cars, no es pot arribar a tot, la vida està molt cara... És cert, però amics meus aquest no és el cas que ens ocupa. Els citats concerts a la ciutat de Lleida s'han produït en un espai d'uns tres mesos i si sumem el seu cost estem parlant d'uns 60€. Molts es gasten això en cerveses i tabac en una setmana, i ben lliures que són de fer-ho, ara, després no anem dient que no es fa res. I si no es coneix la banda que ha de tocar, quina oportunitat millor que veure-la en directe!? Algun cop vam escoltar tots Maiden o Metallica per primer cop i ens va agradar no?

Menció especial a la gent de la franja i la zona de Monzón que no en fallen una i ho van salvar d'una patacada monumental, que ja ho va ser, tant per bandes com per promotor.

Anem al concert. Després de la sorpresa inicial de la poca afluència, ràpidament vaig veure que contràriament al que esperava havien iniciat la vetllada els Rebellion. Els alemanys acrediten ja uns anys de carrera des d'aquell 2001 quan Tomi Göttlich i Uwe Lulis (ambdós ex Grave Digger) creaven Rebellion en una línia molt similar a la seva anterior banda, heavy metal de tall molt clàssic. Després d'editar fins al 2009 una sèrie de treballs es van aturar editant en els darrers anys referències discogràfiques més sovint sent la darrera We are the People editat per Massacre Records. Actualment el grup el formen Tomi Göttlich baix, Michael Seifert veus, Martin Giemza i Fabrizio Costantino guitarras, i Sven Tost bateria. En aquest darrer treball van basar bona part del seu temps, poc van excedir de l'hora, amb temes com Liberté, Égalité, Fraternité o Gods of War. Prou van fer amb l'ambient gèlid que es van trobar i ho van saber escalfar amb ganes i la veritat que una execució impecable en una sala que acostuma a sonar de manera notable. Una primera fila d'incondicionals saltant, corejant i interpel·lant el grup va donar escalfor i va fer que el grup es sentís recolzat d'alguna manera ja que coneixien bona part del material. Res se li pot reprovar al grup, t'agradin o no bandes com aquesta i la proposta que fan si poses la carn a la graella res es pot dir, i ho van fer.

Pendejo eren com la incògnita de la nit. La seva eclèctica proposta i el fet que la majoria dels presents segurament no érem profunds coneixedors de la seva discografia feia que em preguntes com es reaccionaria davant d'aquesta barreja de rock, stoner, doom amb instruments de vent. Tot i que van iniciar la seva trajectòria el 2007 en tot aquest temps han tret tant sols tres discos de llarga durada i dos EPs, el darrer dels quals recentment contenint versions de temes prou coneguts de bandes referents. Aquest desconeixement i una proposta tant diferent va fer que la resposta fos més freda tot i l'entrega del grup que no va desmerèixer en absolut. L'actitud barroera, de taberna, de gent humil era present i en temes com les inicials Bulla del seu darrer llarg Sin Vergüenza ho deixaven presents. Les següents Nadadoras o el Timón Holandés va deixar clar que tenen una proposta única i peculiar, poc apta per grans públics o ments gens eclèctiques. No han oblidat la seva primera referència, Cantos a la Vida del 2009, ja que en van tocar unes quantes com la citada Nadadoras o la que l'obria Flotadores  a més de La Vagancia (No me Cuesta) on més d'un s'hi podia sentir identificat... El trompetista-vocalist Patuso es mostra com tot un personatge, entre temes treia la petaca i traguet rere traguet no li va arribar al final del concert i a fe que diria que li anava posant la veu més ronca el líquid que hi havia dins.

Cert és que poca interacció va haver i la fredor va estar present per part de banda i de públic que es notava desconeixia totalment el grup. Sonaven compactes, amb força i poc se'ls pot reprovar però aquest ambient s'acaba contagiant. Tímida reacció amb la particular versió dels Maiden, Wrathchild, a la que van seguir peces com Déjame, El Mago (versió de Black Sabbath), Uñero, Amor y Pereza (amb tímida reacció del personal) Camarón o Juanita per citar les més destacades. Una banda que amb l'ambient adient la pot liar una festa impressionant on corri l'alcohol i la festa a dojo... però aquesta no era la nit.