Fotos: Anne C. Swallow

Parlar amb referents sempre és un plaer. Si algú nega que Paradise Lost ho sigui crec que s'ho hauria de fer mirar. Després de 32 anys de carrera i, amb el darrer Obsidian, setze discos d'estudi s'han guanyat la reputació com a una de les bandes més veteranes i de prestigi del metall extrem britànic. Fa poques dates vam ressenyar el seu darrer treball on en certa manera tornen a coquetejar amb sons més assequibles i melòdics que recorden aquells anys d'experimentació després d'uns deu anys on han cultivat d'una manera notable un doom-gothic-death que els ha reconciliat amb tots aquells que tant els van criticar després de la sortida de discos com One Second.

Així doncs, enmig de l'afectació a tot el món del Coronavirus ens posem en contacte via Skype amb Greg Mackintosh i les primeres paraules no poden ser sobre un altra cosa que l'inhabitual de la situació i l'afectació en el món musical present i futur conjuntament amb la incertesa que genera tot plegat, sobretot pels directes, però ja hi tornarem sobre això... Al final del text oferim l'àudio de l'entrevista tal i com es va emetre al nostre espai radiofònic.

Simfonia Metàl·lica (SM) - És curiós com les bandes de metall s'han passat anys parlant de catàstrofes i tota mena de lletres apocalíptiques o situacions límit amb noms de temes i discos fent referència a quelcom similar al que estem vivint i... mira com ens trobem!

Greg Mackintosh (GM) - Yeah! Podria sembla profètic si no fos que les bandes de metall s'han passat els darrers 40 anys parlant de tot això.

SM - Com ho portes tot això? Confinat? (Nota - la conversa va ser a finals de la primera setmana de maig) Aquí podem sortir amb nens i fer exercici

GM - Exactament el mateix per mi i ningú sap quan anirà a millor. Em dona per pensar més en els efectes a llarg termini de la reclusió, els problemes que hi haurà per viatjar i les aglomeracions de gent i, per tant, els concerts serà de les darreres coses en tornar.

SM - T'he de confessar que fins ahir mateix no vaig tenir accés per part de Nuclear Blast al nou disc i escoltar-lo sencer abans de la sortida i amb només una escolta he de dir que la impressió és força bona tot i que m'he quedat amb ganes de tornar-hi. Sí que crec és clar, i pot sorprendre després dels darrers discos, que heu tret de retorn a sons més relaxats i melòdics però amb bona sintonia amb les parts extremes que també s'hi inclouen. És quelcom que ja tenies al cap al posar-te amb aquest treball?

GM - Pot ser ja que l'anterior disc, Medusa, era totalment al contrari, agressiu i molt heavy... bàsicament un disc de metall. Un cop fet, tornar a allò em semblaria molt repetitiu i hi havia la idea de fer quelcom més divers i eclèctic però no sabíem molt bé com. Vam mirar d'experimentar al escriure els temes. El primer que vam fer és Fall from Grace que té força similituds amb Medusa i fa un pas en aquella direcció i a partir d'aquí vam mirar de fer coses diferents. Algunes peces més inspirades per sons gòtics dels 80, altres són totalment diferents com la que obre ja que és una barreja de material acústic i heavy. A partir d'aquí anar fent ja que avui dia la manera que es treballa és molt dispersa i al final acabes tenint un grapat de versions de la mateixa cançó. D'aquesta manera ha resultat que al meu disc dur tinc fins a sis versions diferents del disc ben diferents de la que ha sortit al mercat.

SM - Certament i havent seguit la vostra carrera des dels temps de Icon i Draconian Times el que no se us pot titllar és de repetitius...

GM - No, no! Tenim molt en compte aquest aspecte. No pel fet senzillament de canviar coses perquè sí, diria que és més per la necessitat de sentir-nos d'omplir-nos amb el que fem. Les bandes s'acostumen a repetir una vegada i un altra a l'estil del que han fet Slayer, Motörhead i AC&CD però per mi personalment no podria fer-ho. És com treballar en una fàbrica! Per mantenir-me sa i feliç amb el que faig he de fer coses diferents. No pots escriure el mateix llibre cada dia...

SM - Crec que veig per on vas, al final bandes com les que has esmentat un no té clar si ho fan perquè és el que volen fer o perquè és el que s'espera d'ells.

GM - No volia dir ben bé això, aquestes bandes fan sempre un disc força similar un cop i un altre i jo humilment posaria en qüestió aquesta manera de fer, ho sento, potser estic equivocat! A mi no hem faria feliç això i només ho veuria com una feina.

SM - Tornant al disc, hi ha alguns temes que m'han cridat l'atenció com Fall from Grace i especialment la que citaves abans i obre, Darker Thoughts. Què ens en pots dir? Crec que pot sorprendre molt i certament l'inici és captivador.

GM - Aquesta va ser la segona i alhora la darrera a fer-se. Inicialment vaig escriure una peça totalment acústica que havia de ser una ràpida introducció al disc i no pas un tema. Li vaig enviar a Nick i no me'n va dir res en tres dies, em pensava que no li havia agradat gens i llavors resulta que m'envia la part acústica amb algunes parts cantades amb la melodia i vaig pensar que sonava estrany, com un tema de Fleetwood Mac o alguna cosa així. Em va costar acostumar-m'hi i veure què fer fins que al cap d'un parell de mesos vaig veure que podia ser una cançó en dues parts. Al acabar-la era clar que no podia ser enlloc més del disc que en el primer ja que és molt bipolar i la que faria que la gent no pogués amb ella o l'adorés.

M'agraden aquest tipus de cançons per veure com reacciona el personal una mica. Estic satisfet que t'agradi ja que la mateixa naturalesa bipolar que té farà que potser molts fans del metall més contundent apaguin el reproductor. Ja ho veurem, crec que és un tema interessant, una mica diferent per Paradise Lost, i per mi tot canvi i experimentació que soni diferent el trobo positiu. Ho fa més eclèctic.

SM - Segurament que molts fans diran que no és el que esperaven o volien del grup però no es pot negar que la balança està ben equilibrada i pot satisfer tant els que busquen sons durs com més tranquils.

GM - Crec que és un bon equilibri i espero que ho haguem fet bé. No sé si és així però he de dir que quan l'escolto ara, el vam acabar al gener, em sembla una biografia musical del grup. Hi pots trobar elements de cada era, fins i tot de Host. Em fa feliç aquest equilibri i coses noves com Darker Thoughts que no sona com res que haguéssim fet. Si el que vas a fer és satisfer els fans no ets honest amb tú mateix i no tinc clar que funcionés amb tota seguretat.

SM - Personalment algunes parts m'han recordat els The Cult més clàssics dels 80...

GM - Doncs probablement és cert que hi ha aquesta influència de Death Cult, Cristian Death i aquest tipus de material, hi estic d'acord que un parell o tres temes del disc tenen tocs que t'hi poden recordar.

SM - M'ha cridat l'atenció aquesta portada i sabent que per l'anterior Medusa vau treballar amb gent de Barcelona, ha estat el mateix cas?

GM - No, mai utilitzem la mateixa gent per l'art del disc dos cops. Bàsicament això ho fem quan tenim la música i el títol finalitzats que escoltant-lo veiem quines imatges ens venen al cap i què ens suggereix. Amb Medusa era quelcom en una línia més agressiva i és la raó perquè ho vam fer amb Branca ja que tenien aquesta línia amb només dos o tres colors. Per aquest, i amb la paraula Obsidian, les seves lletres i la música era més introspectiva i com més simbòlica en una mena de simbolisme tradicional que s'ha vist reflectit en la portada de Adrian Baxter, que està especialitzat en aquest tipus de pintures amb simbologia i iconografia. A més, si et fixes al mig té la Rosa Blanca de York (White Rose of York) que és una simbologia de Yorkshire, el lloc on hem crescut. També s'hi poden veure dents i queixals, creus... que la gent pot identificar amb algun tipus de talismà. Elements que tenien significat simbòlic en el passat. No és pas que nosaltres creiem en res de tot això però és el que demanava la música i lletres del disc.

SM - He obert ara la portada al meu pc i certament hi ha molts detalls.

GM - Sí i tot són coses simbòliques que es citen a les lletres o representen la música.

SM - Et deia que el trobava un treball molt consistent perquè es deixa escoltar fins el darrer moment quan estem molt acostumats a que els discos només tinguin tres o quatre peces bones i sembla que la resta sigui per omplir. Precisament et voldria comentar sobre el concepte de l'àlbum com a tal ja que cada cop més bandes i artistes aposten per treure un tema sol i fer-ho més sovint que no pas un disc cada dos o tres anys amb dotze temes. Creus que pot anar cap aquí? Com ho veus?

GM - És possible. Vull dir que definitivament avui dia la gent té menys capacitat d'atenció i crec que és probablement degut a com funcionen les xarxes socials, la música és consumida avui dia i no puc dir que em deixa satisfet la veritat. Jo prefereixo el disc, poder veure com són els del grup, veure l'art del treball... suposo que molt lligat a tal com ho veiem els de la meva generació. També entenc que la gent s'adapti al d'ara i suposo que també ho haurem de fer la resta. Nosaltres li donem a cada cançó el mateix grau d'atenció en un disc i no pas pensant en singles.

SM - Partim de la mateix visió ja que personalment encara prefereixo el format físic i el concepte de disc, no només una cançó en un arxiu digital.

GM - Crec que si et baixes alguna cosa i tens un arxiu d'aquests que en pots fer tantes còpies d'alguna manera ho devalua, i ja no vull dir físicament, si no en la teva ment, ho fa menys valuós.

SM - El que fa el consum digital avui dia és que tot duri molt poc, reflecteix la mateixa economia on estem immersos on es consumeix per consumir sense altra raó i no pas per necessitat.

GM - Si si, la gent quan troba i aconsegueix allò que vol ja ni ho gaudeix, se'n va cap a un altra ràpidament. És la manera com funciona avui dia el món. No deixa de ser irònic d'alguna manera ja que durant anys s'ha criminalitzat tot el tema de les descàrregues i el consum de música per internet i ara resulta que és cap on es va i on tenim el major consum, més amb el tema de la pandèmia i l'streaming. Potser m'equivoco...

SM - Cosa que potser aquesta situació provocarà canvis encara més radicals i profunds que tot el canvi que ja és present des de fa anys amb la música digital. El pitjor és que ningú sap què passarà per exemple amb coses com els concerts, tornaran a ser mai el mateix?

GM - Sí, fa por quan parles amb el nostre management i la discogràfica i et pinten un panorama molt pessimista. Esperen que els directes tornin en algun punt, potser a finals d'aquest any o primers del vinent, però estant pensant en una adaptació permanent a aquest tipus de funcionament del negoci. Tothom s'està preparant per si de cas.

SM - Ho estic comentant a tots els músics amb els que parlo aquests dies per veure la reacció i no voldria deixar de comentar-t'ho. Fa poc en una tertúlia que vam organitzar al nostre programa de ràdio una persona que treballa habitualment en festivals arreu va comentar que hi ha promotors que estant pensant en fer girar un grup i que a les sales no hi hagi ningú, només davant seu una mena de pantalles per rebre els missatges de la gent en una mena d'experiència virtual, si aquest és el futur no ho tinc massa clar...

GM - No, a mi tampoc m'agrada això. Sé de moltes bandes que estant fent el seu concert en streaming ara per ara i que potser és quelcom que haurem de fer tots en un futur o adaptar-nos a alguna cosa així..., però per mi un concert va de la interacció i tot el que comporta. Anar al lloc amb els amics, l'atmosfera, la connexió entre grup i audiència aquella única nit en concret. Tot això es perd enmig de tota aquesta onada digico-virtual que vivim per internet.

SM - I ara al mes de maig que podem dir... començaria la temporada de festivals d'estiu a tota Europa i la destrossa entre promotors, treballadors de directe, bandes... etc serà descomunal...

GM - Caldrà tenir molta paciència per part dels fans, bandes, promotors i tothom en la indústria per passar aquest any i veure què passa. Estic veient que s'estant produint com una mena d'acords entre tothom per passar pàgina aquest any i ja anar pel següent, sobretot en els festivals que no tornen els diners per així fer vàlids els tickets l'any vinent i que pugui seguir endavant. Senzillament com esquivar aquest any i seguir endavant. Segurament sigui la manera que els promotors parin el cop.

SM - Potser ni d'aquesta manera ho pararan ja que hi ha moltes despeses associades ja fetes o que caldrà afrontar.

GM - Potser sí, estic pensant de manera sobre com la gent pot parar el cop i deixar-ho tot postposat un any i així que la indústria resulti menys perjudicada.

SM - Canviant de tema, fa algunes setmanes vaig parlar amb Aaron de My Dying Bride que ara tenen a Jeff Singer en les seves files. Resulta curiós com potser en un moment concret una persona no funciona o no està a gust en una banda i sí en un altra tot just ara que ja és el segon disc que feu a la bateria amb Waltteri.

GM - Ah sí! He escoltat un parell o tres dels nous temes de My Dying Bride i penso que és el millor material que mai hagin fet. Crec que en Jeff hi ha donat una bona empenta en aquest sentit, una sòlida base. Crec que mai han tingut un molt bon bateria i no m'importa dir-ho i en Jeff és un dels bateries de rock més sòlids que hi ha. Ha donat una nova dimensió al grup.

SM - I vosaltres amb Waltteri ja és el segon treball, un bateria molt jove respecte a la resta de membres...

GM - Bé... és divertit dir-ho... nosaltres hem estat en un grup tota la vida i encara ens sentim com uns jovenets en el nostre cap i ell és com una persona gran. Quasi una mica avorrit..., vull dir, quasi no beu mai i sempre està pendent i per la música. És estrany tenir un tipus tant jove amb una mentalitat de persona molt més gran, però funciona!!

SM - Normalment sempre són els veterans que han d'avisar de que s'aturi el consum de beguda!

GM - Sí, sí mai creixerem!! jajaj

SM - Fèiem esment a tot aquest món digital i com es consumeix música. Fa poc estava mirant algunes cintes velles de la edició europea del Headbangers Ball a primers dels 90 i hi éreu presents molt sovint sobretot amb el llançament de Draconian Times. Ara mateix no existeix un programa de tv gran i potent com aquell, ni fins i tot un canal com era llavors la MTV dedicat a la música de manera seriosa. Potser és quelcom que trobar a faltar com a referent per la difusió de l'escena i la música en general.

GM - Estic d'acord. Draconian Times va ser el disc adient per un moment ideal. Cinc anys abans o després no hagués tingut el mateix impacte i probablement va ser per coses com Headbangers Ball i el suport d'un mitjà molt gran en aquell temps, fins i tot per l'escena. Llavors cada ciutat anglesa tenia un club de rock o metall on poder anar i actualment no puc recordar-ne cap ni a la ciutat de Londres. Sembla com si tota l'escena hagués desaparegut per internet, és estrany. No conec si hi ha clubs, programes de tv o ràdio a Espanya però aquesta és la situació ara a Gran Bretanya.

SM - Doncs si no en teniu per allà malament anem. Durant molts anys la gent per aquí que seguia el rock i el metall somiava anar a Anglaterra per coses com Donington o les llegendàries sales de Londres. Si ara dius que està mort, imagina't per aquí.

GM - Hi ha un o dos rock pubs a Londres però enlloc més en tota Gran Bretanya, només a Londres. Ho estant mantenint força bé ja que qui els regenta són gent de l'est d'Europa.

SM - A més n'han desaparegut sales prou mítiques com l'Astoria...

GM - Sí ara és un parking o alguna cosa així. Era un complex força bo i ara ja veus, només un record que se n'ha anat.

SM - No voldria que acabéssim sense comentar alguna cosa dels teus altres projectes com anteriorment Vallenfyre o ara Strigoi perquè sembla que sempre necessites una via d'escapament per material més extrem, és així?

GM - D'alguna manera si, crec que va ser el 2006 o 2007 que vaig tornar a estar pendent de material que escoltava quan era un adolescent. Tot un conjunt de material que anava del punk al metall extrem. Va ser el 2009 que vaig començar amb Vallenfyre que va durar més del previst ja que inicialment havia de ser un sol disc i al final han estat tres discos. Al final ho vaig aturar perquè no volia que es perdés el sentiment si entens el que vull dir. Vaig tancar aquest capítol però em va quedar un forat per omplir per expressar tot aquest material extrem i, de fet, crec que ajuda a Paradise Lost a tenir més matisos i poder experimentar ambdós bandes i encara que no vulguis acaba sortint coses d'un lloc a l'altre. Ajuda tenir-ho separat i realment estar enfocat en el que és realment important en la música de Paradise Lost.

SM - I amb aquest projecte et mantens en contacte i dins de l'underground...

GM - M'agrada estar-hi en contacte. Estic una mica obsessionat amb les bandes de bandcamp on sempre busco noves bandes i nova música. Constantment acabo sorprès de la diversitat i la inspiració que tenen aquests grups cosa que no passa en el "mainstream" i sí en l'underground. Per m'agrada, hi ha menys pressió i la relació és més de camarada i molts cops trobo a faltar això. Crec que sempre m'he de mantenir en aquest moviment d'alguna manera.

SM - Veus, aquesta és la grandesa i la desgràcia de internet, el gran accés a material interessant però alhora la saturació de tant que hi pots trobar.

GM - Clar, llavors passa que trobes autèntiques joies però perds molt temps per nedar entre tanta palla per trobar les coses bones. Acaba saturant, n'hi ha massa. Habitualment faig cas de les recomanacions de gent en qui confio i que ja ho han escoltat.

SM - Alguna recomanació de les darreres troballes que hagis fet?

GM - Mmmmm, deixa'm veure què tinc per aquí... (Nota - està uns segons remenant alguna cosa) un disc anomenat Eternal Downfall d'una banda que es diu Atrament amb un death metal prou brut per exemple. Sempre trobo un parell de bandes que m'agraden cada mes.

SM - No sé si estaràs d'acord però durant dècades s'ha considerat Gran Bretanya com el gran referent del rock i el metall i cada cop més sembla que l'epicentre del sorgiment de bandes està als països escandinaus. Com ho veus?

GM - Això sempre passa i les coses es mouen. Les modes passen i en alguns moments una cosa és popular en un país i en alguns moments en un altre. Jo recordo quan era adolescent als 80 que hi havia un bon munt de bones bandes de Finlàndia, Noruega o Sud Amèrica però la gent no deixava de concentrar-se en les bandes britàniques i dels EEUU, finalment això ha canviat i les bandes fineses ara són populars com les britàniques. Crec que al final les coses van com en un cercle.

Ja no vam tenir temps per més en la nostra conversa amb un personatge que es mostra més afable del que es pot esperar per la imatge que projecta tant en les seves bandes com la que ens en podem fer pels concerts i les fotos, a més d'un amant de l'escena del metall.