Discogràfica: Nuclear Blast
Data sortida: 15-05-2020
Nota Simfonia Metàl·lica: 8 /10

Són ja 32 anys de carrera per una de les bandes més influents per quasi tot un gènere. Provinents des de Halifax, West Yorshire, des de 1988 són un nom a tenir en compte dins les vessants extremes del metall, especialment del death en els seus inicis i posteriorment del gothic. El més bo és que sense proposar-s'ho, senzillament al contrari que coetanis de la seva època, tret de les primeres referències a ells el cos els demanava no fer una música tant ràpida, al contrari més lent. I aquesta va ser la seva virtut, no fer cas.

Ja fa anys que, després d'aquella època jugant amb tota mena de sons que s'allunyaven del metall, han anat treien discos que poden ser considerats com dels millors de la seva carrera. Ja sigui si parlem de Faith Divides Us - Death Unites Us, Tragic Idol, The Plague Within o Medusa han seguit una línia de treballs coherents, de qualitat i que mirant de no repetir-se mantenen una coherència envejable.

Ens trobem ara doncs que en aquest setzè disc d'estudi que ens presenten, anomenat Obsidian, que després d'un treball com Medusa on els sons doom més durs dominaven ens pot assaltar el dubte sobre si seguiran per aquí o ens trobarem alguna sorpresa. I certament, hi ha sorpresa però que ningú s'alarmi. Anem a veure què ens ofereix.

Darker Thoughts és un inici subtil, melòdic i quasi tendre amb un inesperat Nick Holmes buscant el millor de les seves veus netes. La melodia es manté tot i l'entrada de la resta d'instruments. Si t'esperaves més material com Medusa o els anteriors segurament et sorprendrà, no renega d'aquestes arrels, però torna a terrenys que ja els havíem vist fa anys més melòdics i experimentals. Una genial peça per començar! Fall From Grace és més esperable veient com han estat els darrers discos. Regna el doom i les guitarres pesades tot i una part central més dinàmica i amb alguns canvis. Greg Mackintosh continua tenint aquest do pels puntejos i les melodies captivants i feridores alhora. Ghost podria, i és, un single típic del grup. Enganxós, bona melodia i la dosi justa de duresa deixant-se escoltar de grat però tot i ser un bon tema es queda un esglaó per sota dels dos primers.

The Devil Embraced és un bon resum del treball. Des de l'inici melòdic i ple de melangia al toc doom tot seguit, piano clàssic acompanyant, veus tant netes com guturals i una gran part central amb solo marca de la casa. A Forsaken uns cors angelicals donen pas a una de les peces més heavys del disc on regna el "palm mute" i les ambientacions de teclat. Les veus estant a mig camí entre el gutural i les netes, i és que el sr. Holmes ha sabut trobar un gran equilibri. Serenity mostra unes interessants guitarres doblades en l'inici per anar a un mig temps amb un gran punteig incisiu com només Paradise Lost sap fer. Val a dir en aquest punt que porta cridant-me l'atenció tot el treball el gran so de bateria i la interpretació de Waltteri Väyrynen, del millor del disc.

Ending Days és un tema més pausat on els acords allargats tenen protagonisme així com algunes parts de violí i cello. La melodia central de guitarra és feridora i, de nou, un bon solo. I és que la paraula és aquesta, melodia, que ho envaeix tot. Hope Dies Young repeteix esquemes d'estructura i melòdics. En el riff principal em recorda en el tractament de les guitarres en algun moment els The Cult més clàssics. El treball acaba amb Ravenghast que seria una excel·lent obertura pels, esperem, futurs shows. Profunda, tenebrosa, enigmàtica i amb una atmosfera que t'envolta sense remei. De nou treuen la vessant més doom amb cadència lenta i veu gutural.

Cal veure aquesta nova obra dels britànics com una barreja més que coherent de tot el que han fet en la seva carrera. Qui vulgui sons durs i temes extrems (en la ona Paradise Lost està clar, no t'esperis un blast beat!) els té, i qui vulgui més melodia i matisos també. Un pas més endavant que no és poc amb 32 anys i 15 discos a l'esquena.