La Boite, Lleida
Fotos: Albert Perera

De nou La Boite a la capital de ponent, reducte que aguanta acollint les atrevides programacions de bojos meravellosos com Yeti Produccions, acollia una nit contundent amb dos atractius per sobre de tot, recuperar i veure l'estat de forma dels NoiseDrome i el segon concert, primer a casa, del projecte black metal sorgit des de ponent Niu de Corbs. Certament una nit poc adient pels no amants dels sons extrems i tot i això la sala va presentar prou bona entrada.

Val a dir que el cartell estava format per bandes totalment ponentines ja que els membres de NoiseDrome caminen entre Lleida ciutat i Mollerussa, Hollow Cry de Tremp i Niu de Corbs de nou de la mateixa ciutat. Vetllada, doncs, destacable en aquest sentit i amb regust local i ideal per veure l'interès que generen les bandes més properes. En aquesta ocasió i al tractar-se de tres bandes es va iniciar tot més aviat ja que la normativa imposa que més enllà de la una de la matinada no es prodiguin les actuacions en directe.

Així doncs, poc després de les deu de la nit pujaven a escena NoiseDrome als que he de dir que havia perdut la pista i donava per desfets i/o aturats ja que no n'havia tingut notícia en cap sentit. Al seu moment, i estem parlant del 2006, van treure aquell December's in Blood del que vam treure un petit comentari en els primers temps de la web, fins i tot van estar telonejant Hamlet l'any següent. Sense floritures van pujar a escena començant a descarregar peces d'aquell treball que, per sorpresa dels presents, van també alternar amb nous temes. Tots sabem que la primera banda a actuar sempre ha de patir els habituals problemes de so però en aquesta ocasió val a dir que van sonar prou bé. Compactes, contundents i desgranant peces com Fly so High o Mechanical del citat treball. El set es va dividir quasi a parts iguals entre els nous temes i els que ja vam poder escoltar al disc (cinc i cinc) que van arribar a engrescar el personal fins al punt de provocar més d'un pogo, el crownsurfing del vocalista Javi i un final de traca amb una peça d'un minut en la més pura tradició Napalm Death entre el punk i el metal més furibund i rabiós. Cal afegir a la feina del citat Javi els que per mi destaquen i porten el pes també, el guitarra Albert i el baixista Jordi. Van deixar molt bon regust de boca i amb ganes de més, certament ens fa agafar ganes que l'anunciada possibilitat d'un segon disc es plasmi en un futur proper.

Torn pels de Tremp Hollow Cry que amb un sol disc, From the Ashes to Flames, i havent rebut bones opinions del citat treball, van estar girant pels Estats Units amb Children of Bodom. Tota una sorpresa i que sempre és el comentari que acostuma a sorgir quan es parla d'ells. No és poca cosa i caldria saber com es va aconseguir ja que tots sabem que hi ha diverses i variades maneres de colar-se en una cosa així... Van pujar a escena sense grans escarafalls, samarretes ven retallades per lluir múscul i el que a mi em va semblar en tot moment una actitud que em mostrava poques ganes i molt postureig. Van enllaçar la intro amb My Way Out, segona peça del seu disc, a la que va seguir From Ashes to Flames que li dona títol. El so va baixar d'intensitat així com el personal que conscient del que es veia bona part es trobava per la sala, demanant beguda o satisfent el vici tabaquer. Ni Never Enough o Years Gone By van aconseguir animar massa més tot i alguns intents del vocalista Xavi i que algú més s'havia acostat davant l'escenari. Believe, Last Call i la final Procrastinated van ser més del mateix, apatia. Va faltar ànima, ganes i temes. Sincerament la seva proposta no em va atreure, si almenys haguessin sortit a menjar-s'ho tot...

Certament hi havia ganes de veure en directe Niu de Corbs. Des que el projecte va sortir a la llum l'hem seguit i el que semblava que es quedaria en material enregistrat s'ha arribat a veure en un escenari. Era el segon concert que feia el projecte després d'un primer a Saragossa fa algunes setmanes, primer a la ciutat natal on es va forjar. Això sí, la formació respecte aquell primer show va ser totalment diferent. En aquesta ocasió es composava a les guitarres de Jon (també a Crucifucked) i Belfer (també a Nihilia i Malevolic), al baix Juan (també a Crucifucked) i a la bateria Arnau Martí (també a Noctem i Agathos). Evidentment que cal comptar a la veu amb Dani, el pare de la criatura. Van ser els únics a portar un mínim atrezzo escènic amb dos rollers amb el logo del grup i algun motiu típic de l'escena black. A més van aparèixer pintats amb el clàssic paint corpse que posava més dramatisme a tot plegat.

La paraula que definiria el seu show seria intens. Molt intens. Ja ho és la música i ho va ser el directe, més tenint en compte que el grup interpreta el disc en la seva totalitat fent així que sigui un concert curt. Ni versions ni artificis fora de lloc, Niu de Corbs o res. No hi ha secrets doncs, després de la intro ja van atacar amb tota la ràbia De la Venjança i la Guerra seguida de De l'Eternitat i el Turment. Salutació i agraïments pels presents que serveix per descansar una mica ja que l'exigència pels músics és alta. Un dels millors temes per mi del seu disc de debut és De la Terra i la Sang que va sonar tot seguit. Sonaven compactes i bona part de les mirades se les emportava el bateria Arnau Martí. Certament és un espectacle veure'l tocar aquests blast-beats sense treva aparentment de manera natural i amb precisió. Més encara tenint en compte, i com el mateix Dani confessava, que s'ha après els temes en tot just quatre dies.

Va seguir sonant Dels Malsons i l'Inframon quasi enganxada a De la Possessió i el Més Enllà. Una sensació que vaig tenir és que Dani, acostumat quasi tota la seva vida com a músic a tocar guitarra o baix, li costava una mica assumir la tasca de vocalista a nivell de com moure's a l'escenari. És un paper que no havia fet fins ara i ve de nou. Això sí, cal destacar aquestes parts vocals tan esfereïdores i incisives en aquest to a mig camí del cant gutural i hilarants a lo Dani Filth, genials El comiat va arribar precedint De La Lluna i la Nit. El personal en va demanar més però no en va sonar més, és tot el que pot donar, que no és poc, Niu de Corbs. No calen versions ni històries, black metal de ponent.