Salamandra, Hospitalet del Llobregat (Bcn)
Fotos: Isabel Carrero

Divendres 31 de gener vam tenir la sort de poder assistir a una gran nit de metal extrem de la mà de Madness Live, que va organitzar una gira molt complerta amb quatre grans bandes. Nuclear eren els que obrien la nit. No és habitual que sentim parlar d'una banda de thrash metal des de Xile però per aquelles terres sembla que estant tenint certa repercussió. Amb el poc temps que van tenir van agradar i no es van estar de fer esment a la situació política del seu país amb temes la llengua natal com Apátrida. Tot i no estar malament haurien merescut més públic present, coses que té el fet que els concerts funcionin en horari europeu i la nostra societat no aprengui a conciliar i adaptar-se a una gestió del temps més raonable.

Seguidament van pujar a l’escenari Vltimas, la super banda de death metal amb pinzellades black formada per l’ex-Mayhem Blasphemer, David Vincent (Morbid Angel, TerrorizeSr, Genitorturers) i Flo Mounier de Cryptopsy a la bateria. Les expectacions que m’ havia generat aquest grup eren moltes, malgrat que el seu album de debut Something wicked marches in (Season of mist, 2019) m’ha deixat impressions diverses. El grup va mostrar-se en tot moment enèrgic i el so va ser molt bo, tot i que, per a qui subscriu, faltava quelcom a l’escenari. Bons riffs, excel.lents músics, bon nivell de públic (per a ser l’hora que era), però, i això és una opinió totalment personal, Vltimas semblen poc una banda i més un grup de músics que no acaben de trobar el punt just al que fan. Després del concert vaig estar parlant amb gent a qui li havien encantat, i ho puc entendre, però no va ser, ni de bon tros, el meu cas. Probablement és una qüestió meva personal, però crec que fa temps que David Vincent va deixar de creure en el que fa, almenys en el camp del metal, i això s’acaba notant, i molt. Pensar en el cantant i baixista que va firmar discs com Altars of madness i Covenant i presenciar l’actuació de divendres és parlar de mons diametralment oposats.

Després d’una breu pausa el concert va continuar amb l’actuació dels noruecs 1349 i aquí les coses van canviar totalment. Des de bon principi el quartet va mostrar una tremenda intensitat, alternant temes de discos ja clàssics en el seu catàleg com Hellfire amb d’altres de més recents extrets del seu darrer treball The infernal pathway (Season of mist, 2019). 1349 no van donar ni un instant de treva en els poc més de 50 minuts que va durar el seu concert, ni un de sol. Sostinguts en tot moment pel descomunal talent percusiu del mític Frost a la bateria, el quartet va demostrar que és una de les bandes més intenses de l’actual metal noruec. Potser és un grup a qui li falta una mica de dinàmica, especialment en directe, on els blast beats de bateria es poden arribar a fer una mica monòtons, però crec que, precisament, aquesta és la idea de 1349, no donar treva a l’oient ni un sol instant. El black metal és sinònim de foscor, d’intensitat, de fredor i d’actitud, i 1349 ho saben molt bé. Per dir-ho d’alguna manera, crec que saben molt bé que el black metal ha de tenir aquesta aura de perillositat i seriositat i allunyar-se dels tòpics i de l’histrionisme excessiu en què, sovint, cauen algunes bandes del gènere. Evidentment que és un grup que llueix corpse painting i poca il.luminació en els seus directes, però el resultat no és gens forçat en cap moment, per a això tenen entre les seves files alguns dels músics més destacats de l’escena noruega. Molt bon concert, la veritat.

Finalment, sota una gran expectació comença el concert Abbath, molt puntual en horari. No vaig voler entrar en els problemes personals que ha tingut el genial guitarrista en la prèvia que vaig escriure pel concert, i tampoc ho faré aquí, això ho deixo per a les converses privades amb una cervesa a la mà. El cert és que hi havia dubtes sobre com podia desenvolupar-se l’actuació, o sobre si l’estat de salut del músic de Bergen estaria a l’alçada, però, des del mateix inici, la incertesa es va esvair totalment. Abbath van intercalar sense treva temes dels seus dos treballs discogràfics (Abbath, 2016 i Outsrider 2019) i la veritat és que, des de bon principi, vaig sentir que presenciaríem un gran espectacle. Em va sorprendre gratament la tornada al grup del baixista King ov Hell que ha substituït Mia Wallace darrerament, donat que King és per mi un dels baixistes més talentosos del  black metal noruec. Així les coses, el grup va anar tocant gran part del seu darrer treball Harvest Pyre, Calm in Hyre i Hecate entre les més sonades, alternant aquestes cançons amb material més antic com Count the dead o Ashes of the damned, aquesta última realment currada. Evidentment en un set d’Abbath no pot faltar material d’Immortal, i, perfectament intercal.lades al repertori, van sonar Against the tide (in the Artic world), In my kingdom cold i Tyrants, que va ser molt celebrada pel públic. Però Abbath no és Immortal ni ho volen ser, i el repertori (i això em sembla fonamental) va estar basat en el seu propi material, no es limiten ni molt menys a fer temes d’Immortal, fet que vaig agrair moltíssim.

Val a dir que la banda va sonar en tot moment compacta i rodada i que l’estat de forma i de veu d’ Abbath va ser perfecte, a més, el so va acompanyar en tot moment, això va ser extensiu a tots els concerts de la nit, fet que és fonamental per a que un concert de metal extrem funcioni bé, com bé sabem. Per a acabar un show en què no hi va haver-hi pràcticament treva sonen To war i Winterbane, per a mi la millor cançó dels dos treballs d’Abbath. En resum, un concert molt rodó que va fer justícia a l’expectació que havia generat prèviament, i és que Abbath continua sent un gran músic, amb un projecte molt clar i divendres ho va demostrar sobradament sobre l’escenari de la Salamandra de l’Hospitalet. Un gran encert per part de Madness live, sens dubte, seguir apostant per aquest tipus de gires.