One, Mollerussa (Lleida)
Fotos: Albert Perera

Que la pedrera de bandes de metall catalanes s'està mostrant com una font inesgotable de propostes crec que poc es pot discutir ja. En aquest humil racó del ciberespai intentem palesar aquest extrem i al llarg del temps, així com també al nostre espai radiofònic, hi han passat bandes com Nuckin' Futs, Moonlop, Vidres a la Sang, Niu de Corbs, Inversus, Mantle Earth, Morknatt, Òsserp, Foscor, Obsidian Kingdom i tants altres a qui seria impossible nombrar. El millor de tot és que el nivell de totes i cadascuna és altíssim i només un punt de sort els separa d'arribar al nivell de reconeixement d'uns ja consagrats Crisix, per posar l'exemple més evident, girant arreu del món ara ja i confirmant-se per grans festivals el 2019 com Wacken.

En aquest marc podem encabir-hi els Siroll de la Catalunya Central. Una banda a qui seguim des de fa temps i que no paren de donar mostres de la seva vàlua. Amb Més Llenya! van donar un pas de gegant a nivell de composició i qualitat dels temes plasmats en una notable gravació. El període que va des d'aquell llançament fins el recent Doble o Res, que vam ressenyar també aquí, no ha estat fàcil pel grup. Han sofert canvis en la seva formació, i no tant sols un, dos!!!... amb tot el que comporta d'acoblament dels nous membres i el mal de cap de trobar noves persones que vulguin formar part del projecte i el compromís que implica estar en una banda. La veritat que tot i els maldecaps no es pot dir que n'hagin sortit malparats ja que tant el baixista Thomas com el guitarra Dani (Ether, Niu de Corbs) han aportat nova sang i ganes que el grup està sabent aprofitar.

Així doncs, i després de tenir notícies d'uns primers concerts de presentació de Doble o Res força positives, la banda arribava a Mollerussa... la capital del Pla d'Urgell que tampoc no fa tants anys era un dels epicentres de la vida nocturna en bastants quilòmetres a la rodona amb locals un al costat de l'altre de tots els estils. Ara passeges pels seus carrers buits. Aquells locals estant tancats i el que era ambient, llums, música i moviment avui és silenci i fred. Pocs locals resisteixen, un d'ells el One que, encertadament, està obert a programar directes (això ja és una bona notícia) de tots els estils, des de l'electrònica al metall, com el cas que ens ocupa.

Siroll arribaven acompanyats dels Metalfetamina en una cita que en un primer moment semblava que no seria molt nombrosa però que finalment es va animar força. El concert estava anunciat per les 23.00h però, com és habitual en aquestes terres, i he de confessar que en part per l'entrevista que vam mantenir amb el grup prèvia a que pugessin a escena, no va començar quasi fins una hora després. S'esperava que Siroll fossin la banda en tancar però la sorpresa va ser que van actuar en primer terme, de fet, ells mateix confessaven que ho havien preferit i la bona entesa amb Metalfetamina va fer que cedissin el teòric lloc de privilegi.

Van centrar el seu concert en el darrer Doble o Res! i ja només iniciar es va notar la contundència dels nous temes amb Tú mateix i Hòsties. Dos peces que van caure quasi sense descans i on el grup ja ho va posar tot. Gou continua posseït quan es posa en les tasques de vocalista i viu cada minut amb entrega. No pots fer-hi res va ser la següent i on es va començar a arreglar mínimament el so general ja que les guitarres per exemple van sonar força perdudes durant tota l'actuació i només la base rítmica va tenir una qualitat prou acceptable. Sigui com sigui tampoc no va afectar el grup que es va mostrar compacte seguint amb Pobre i portant-nos al passat més remot del grup amb Aniquilació o La Cosa.

Em va cridar l'atenció en Thomas que sembla haver tocat amb el grup des de fa anys, més que integrat en la banda al igual que en Dani. Tornem al nou disc amb Fatxes de proximitat que enllacen sense descans amb la breu i directa 902, tot un alegat als call-centers, ni un minut d'una peça que ens dona un tast d'aquell Més Llenya per tornar ràpidament al present amb Mitjans de manipulació i Doble o Res. Breu aturada per agrair la presència a tots als que allí ens trobàvem, als companys Metalfetamina i ràpidament sonen Dol i País de Merda mostrant un cop més el que va ser la dinàmica de temes, preeminència de Doble o Res amb pinzellades de l'anterior, dos obres rodones de les que en són bona mostra les noves A l'aguait i Tal Dia.

De fet, no cal anar amb tants romanços només cal dir que el nou Doble o Res va sonar en la seva integritat menys Canviar per seguir igual..., es nota que confien en el nou material. La part final del concert el van dedicar al Més llenya amb el tema que li dona títol (un candidat ferm a ser el tema de referència del grup i que ja el personal coneix i m'atreviria a dir que demanda) Dret i Deure i Següent.

Siroll només van fer que confirmar que són un nom a tenir en compte en l'escena del metall extrem català, només cal desitjar que tinguin aquell punt de sort que els cal per donar un nou pas endavant. Els temes i el directe el tenen.

Crec que no m'equivocaria dient que la gran majoria, per no dir tots, els presents a la One de Mollerussa no érem coneixedors de la proposta de Metalfetamina. Val a dir que tenen dos referències editades El Ritual i Poder Vomitiu. Practiquen un híbrid entre thrash metal, punk, crossover i hardcore poc ortodox i el més sorprenent de tot... són dos membres només!!

Tal com ho llegiu, dos membres, bateria i guitarra que també s'encarrega de les veus. Sense baix. En un primer moment notes a faltar alguna cosa, els sons greus tant presents i preeminents en el metall no tenen el mateix poder sense aquest instrument però cert és que als dos integrants del grup no semblava pas que els preocupés gaire. De fet, no semblava que els preocupés res de res!!! Van començar sense embuts i directes al gra amb Zombis Nazis que obre el seu Poder Vomitiu. D'aquí al final quasi ni un segon de respir enllaçant peces com Violència, S.O.P, Brutalitat, Alkol, Kaos, La Creu o Perseguit d'aquest mateix treball o Invocació del EP El Ritual.

Breus aturades per dir uns quants improperis, un traguet directament de l'ampolla i a sac. A destacar la tasca de Saul Rosales a la bateria, la velocitat dels temes i els continus canvis l'obliguen a un desgast notable i la veritat que va ser un autèntic espectacle veure'l tocar. Durant la final Violència a bona part del personal encara no li havia quedat clar el que havia vist i la veritat que cal pensar-s'ho dos vegades. Impacten, certament i tenen la singularitat que qualsevol proposta busca en aquest saturat panorama però precisament el conjunt potser farà que no surtin de l'underground més profund... i que tampoc crec que els preocupi massa sortir o no sortir d'enlloc.