Sant Jordi Club, Barcelona
Fotos: Sergi Paramès

Certament esperava una mica més de la resposta del públic pel que fa al concert que Nightwish van oferir aquest passat dia 1 al Sant Jordi Club. En la prèvia publicàvem un reportatge on repassàvem la vasta activitat en directe del grup des dels seus inicis, fent especialment esment en que habitualment havien passat per la capital catalana però curiosament des de fa quasi 10 anys la cosa s'ha torçat. Mireu fins a quin punt que el grup mai hi havia tocat encara com a sextet (és a dir amb Troy i Floor al grup) en gira pròpia i només el Rock Fest 2015 va ser un petit miratge per veure el grup en directe. Ho podeu recuperar clickant aquí.

De fet, la data de Bilbao no va destacar per una gran assistència tampoc i la del dia 30 a Madrid va acollir el grup en un format reduït del Winzik Center veient en aquest recinte reduïda l'assistència respecte el concert que tant bona entrada va registrar el 2016 sent data única i que vam cobrir també. Per cert, l'opinió generalitzada d'aquella data madrilenya és que el grup no va estar massa bé, cosa de la que discrepo. Cert és que no van poder oferir tota la producció que portaven en aquell moment però musicalment i en actitud no els tiraria en cara pas res.

En resum, el grup no té tirada a l'estat? La gent no es mobilitza? Tres dates i un festival aquest any és massa Nightwish concentrat? Sigui com sigui cal tenir en compte, però, que el grup va tocar aquest passat estiu al Leyendas del Rock havent-se anunciat com a data única el 2018 a l'estat sent un dels caps de cartell potents i quan tot just van haver acabat el festival es van anunciar aquestes tres dates. Ràpidament van córrer les crítiques a tort i a dret per tothom, i fins i tot pel grup. Aquest també podria ser un factor a tenir en compte ja que molt públic potencial ja els havia vist a l'agost però el grup està en un bon moment i omplint per Europa recintes de més de 10.000 persones, tampoc no seria descabellat pensar que podien haver fet molt bones entrades en cada ciutat. Costa creure que no tingui més poder de convocatòria aquí. Sigui com sigui ja ha deixat enrere les sales i tot i que el St Jordi Club es va vestir de format reduït amb telons per veure la seva capacitat dissimulada l'entrada no va ser pas dolenta i certament veure un concert d'aquestes característiques amb una bona producció i un espai prou gran i còmode és tot un luxe.

En aquesta ocasió anaven acompanyats dels seus compatriotes finesos Beast in Black que puntualment van sortir a escena a l'hora anunciada. He de confessar que no els he seguit massa la pista, sí però, que sabia del seu únic disc i que van néixer com un "spin off" dels també finesos Battle Beast el 2015. Ara, sembla que no els van pas malament les coses. Durant el show van anunciar la sortida del seu segon treball From Hell With Love el proper mes de febrer que anirà recolzat d'una gira com a caps de cartell... tant sols amb dos discos amb els temps que corren és de destacar.

Tot i això el set que van oferir va estar farcit de temes de la seva primera referència obrint per exemple amb la que dona nom al grup. Es notava que tenen les coses ben estudiades i el que volen oferir en cada moment ja que tot estava estudiat. Com col·locar-se a cada tema, fer la típica "pose" dels guitarres i el baix amb instruments a l'aire en algunes parts de melodies doblades o el numeret de les ulleres. Tot un espectacle el bateria Atte Palokangas que no va parar ni un segon de moure's, animar el personal rebentant fins i tot una llauna de cervesa amb el cap. Així doncs van anar caient peces assequibles com Blood Of A Lion, Born Again i Blind and Frozen, més tendres com Ghost in the Rain o el que es podria qualificar de tecno-metal a Crazy, Mad, Insane on es van posar unes ulleres a mode de pantalla led on apareixia el nom del tema restant els membres del grup immòbils. La veritat que no n'esperava res i van resultar entretinguts, potents i prou frescos.

Nightwish no es van fer esperar gaire. A l'hora prevista la tela negra que tapava l'escenari va caure activant-se les pantalles led, que ja fa uns anys que venen utilitzant, amb tota la iconografia utilitzada per aquest Decades tour. Alhora una melodia entre enigmàtica i fent pujar encara més l'expectació acompanyava tot plegat. Durant uns minuts tot va resta immòbil, tothom a l'espera... quan de sobte una veu va sonar per la PA donant la benvinguda als presents i convidant-nos a gaudir del concert i deixar-nos portar en un viatge pel temps a través de la música del grup. A destacar que també es va instar al personal a deixar de banda els telèfons mòbils i gaudir amb els nostres propis ulls de l'espectacle i no pas a través d'una petita pantalla.

En aquest punt apareix Troy Donockley que un cop al seu lloc és qui dona el tret de sortida interpretant aquella exquisida melodia d'Oceanborn Swanheart, un disc amb força presència encara en aquesta gira, a través de la qual van apareixent els membres del grup i es produeix l'esclat final amb l'inici de Dark Chest of Wonders. Ja en aquest tema es va poder veure una de les novetats respecte la data de fa dos anys a Madrid. En aquesta ocasió anaven acompanyats de pirotècnia i un bon grapat de llançaflames a la part frontal i posterior que no van parar de treure flamerades en aquest primer tema. La calor que provocaven arribava perfectament files enllà cap al públic i va ser un recurs, sempre efectiu, en alguns temes per destacar-ne determinades parts. Aquesta peça i Wish I Had an Angel conformen un inici potent que ja van utilitzar anys enrere de mateixa manera per començar amb aquestes dos peces, ben populars entre els seguidors i potents alhora. Per cert, com era d'esperar no es va fer cas a la recomanació de no utilitzar el mòbil, i per mostra un botó fent una senzilla recerca a Youtube:

El grup mai ha estat un d'aquells que corren amunt i avall de l'escenari, més aviat sempre han restat una mica estàtics donant-me la impressió d'una mica freds en els primers temes però poc a poc es van anar posant en situació. Pel que fa al set-list una de les que podríem considerar sorpresa fou 10th Man Down ja que no es pas una de les peces més populars ni que interpretessin habitualment en el seu temps. Aquesta i Come Cover me van rebaixar una mica l'adrenalina de l'inici. Dos temes més pausats que van ser una mena d'interludi abans d'encarar la més barroca Gethsemane tornant a Oceanborn. L'ordre del set tampoc va semblar tenir cap mena de premeditació a nivell cronològic ja que per exemple el fet de seguir amb un tema recent i que podríem qualificar de balada com Èlan per després tornar a Oceanborn amb Sacrament of Wilderness ho feia palès.

Dead Boy's Poem tampoc crec que estès a les travesses de molts alhora de confeccionar el set-list. Un tema molt intimista, que agrada molt a Tuomas, i que en directe pot aturar una mica el ritme de tot plegat, no va ser així ja que la rebuda va ser excel·lent. A ningú escapa el tomb que ha fet el grup des de fa uns anys cap a sons celtes i folk i demostració d'això és el fet d'incloure una peça tradicional com Elvenjig, molt ben rebuda i totalment festiva, que d'aquesta manera dona una mica de descans a Floor.

Parlant de Floor, és obvi que es tracta d'una vocalista molt versàtil i que està donant molt joc en una gira com aquesta rememorant temes antics ja que no pateix en cap cas per fer-los. Evidentment els ha d'adaptar a les seves característiques però m'atreviria a dir que els dona un toc personal i sap portar-los al seu terreny. Segueix conservant en bona forma les capacitats vocals tot i que la recent maternitat li ha provocat alguns canvis físics normals que sortosament no han afectat a les cordes vocals.

De nou tornem als primers temps del grup amb Elvenpath que va despertar més bona reacció per part del personal del que es podria esperar. La part més festiva estava per venir amb I Want my Tears Back i Last Ride of the Day, dos temes que m'atreveixo a dir que guanyen amb Floor i que són tota una festa amb el toc celtic-folk de la primera i la emotiva tornada de la segona on de nou vam poder veure la capacitat dels llançaflames que portaven. De fet, ja va ser habitual aquest recurs en la part final del concert. Floor animant-nos a ballar i saltar confessant que porta tota la gira intentant que ho faci el guitarrista Emppu i no se'n surt.

L'anar i venir en la seva discografia no es va aturar tornant de nou al llunyà Angels Fall First amb The Carpenter amb la projecció de part del vídeo original per les pantalles que no van aturar-se ni un segon en cada tema. Definitivament sembla que s'ha acabat veure Nightwish actuant amb un teló al darrere... A The Kingslayer de nou el foc va ser el protagonista seguint amb la dramàtica història de Devil & The Deep Dark Ocean on el duet Floor-Marco fa que no sembli el mateix tema que teníem acostumat. Aconsegueixen una atmosfera tràgica i dramàtica digna d'una obra teatral. Per cert, quan Marco la va presentar no tinc massa clar a què venia la mini representació teatral que es van marcar Tuomas i Floor treient el primer una ampolla de vi, omplint una copa per Floor i ell bevent-n'he directament enmig del que semblava una animada conversa.

Nemo desferma un ohhhh esperat per un tema molt representatiu del grup, a mig camí de la balada i el mig temps en una peçar que originàriament va presentar Marco al grup tot i que poc s'assembla aquest al que va compondre en un inici... La contundència de Slaying the Dreamer fa que de nou quasi ens cremin els bigotis. La traca final no podia ser més memorable amb la grandesa de The Greatest Show on Earth i Ghost Love Score. La primera és una peça èpica, dramàtica, evocant tot allò que ens envolta i que ens estem carregant fent-nos veure que ben aviat ni nosaltres hi serem si la cosa continua igual amb aquest memorable crit de We Were Here! que eixordava el St. Jordi Club. La segona tan emotiva en disc com càlida en directe per lluir de nou una veu de Floor que no va patir en cap moment. Fins i tot m'atreviria a dir que aquest va ser un show on no va donar tot el que podia, i tot i així no va decebre.

Nightwish són grans i ho estant demostrant a cada disc i gira, sembla impossible que tant el grup en viu com Tuomas component en disc puguin continuar mantenint aquest nivell d'excel·lència però la realitat és que fins ara ho han fet. Esperem amb ganes el que ens pot deparar el segon disc amb Floor Jansen.