Menu

Children of Bodom - Hexed

Discogràfica: Nuclear Blast
Data sortida: 08-03-2019
Nota Simfonia Metàl·lica: 9/10

Els finesos Children of Bodom formen part d'aquestes bandes que van sortir tot just en aquells anys de límit entre el consum tradicional de música i quan tot just començava tota la ebullició d'internet, el compartir arxius i el que ha derivat en l'actual model. Segurament gràcies a això són una de les formacions que han aconseguit un bon nom i posició en l'escena internacional tot i oferir una proposta... home, no diré radical però suposo que no seran banda de referència per un amant de l'AOR.

Els d'Espoo amb aquest ja ens presenten el desè disc d'estudi tres anys després del llançament d'aquell I Worship Chaos. En aquesta ocasió han comptat per aconseguir el so desitjat amb Mikko Karmilla, un vell conegut de les bandes fineses i del negoci de la gravació en aquelles contrades. Dic això perquè avui dia que estant a l'ordre del dia en les gravacions professionals l'ús i abús dels processadors de dinàmica, especialment de la compressió, en aquest disc l'equilibri en aquest sentit crec que és remarcable. Estic cansat d'escoltar bateries massa presents per exemple que deixen en segon terme la resta d'instruments i/o en general reduir el rang dinàmic al límit. Compte, no dic que no s'utilitzi, senzillament que ha estat un ús mesurat al meu criteri. Si voleu més informació sobre tot aquest tema us convido a llegir un reportatge que vam publicar fa un temps.Però anem amb el disc, feia temps que un treball de la banda no em cridava tant l'atenció perquè senyors... quin coi de disc s'han marcat. Som-hi.

Inici trepidant amb This Road amb bon riff i tots els elements que podem esperar. Teclats, canvis de ritme, puntejos, gran destresa instrumental i la clàssica veu d'Alexi que sembla no canviar gens amb el temps. Part central ideal pel headbanging i un bon solo de teclat en un gran tema per obrir i anar fent boca. La cosa promet. Guitarres i teclats inicien una melodia doblada a doble bombo molt assequible a Under Grass and Clover que se't queda enganxada. Alexi remata amb unes veus efectives en un tema melòdic i ràpid a parts iguals. Algun toc de power aflora... en tindrem més. Em començos a enganxar seriosament. Glass Houses és un altre tema prou ràpid, contundent amb el rascat de guitarres a tot drap, doble bombo i bona tornada tot acompanyat de bons teclats. No dona treva i ara ja no puc parar, en vull més. Amb tot això fins ara, i la tònica general, és que ens trobem amb temes d'uns 3 minuts que no es fan pesats i et deixen amb ganes de més.

Hecate's Nightmare és el tema més sorprenent. Comença amb un ritme de disco-metal i teclats ben presents recordant tenebroses melodies de King Diamond. Alexi pren més protagonisme en aquest context. Solo clàssic en la part central i melodia doblada amb els teclats. Excel·lent manera de mantenir la personalitat buscant nous camins. Ja no puc parar. Kick in a Spleen de nou ens porta velocitat en un tema amb moltes influències del black metal en el tractament dels teclats amb aquestes ambientacions típiques del gènere que han inclòs en el pont i tornada. Part central molt thrasher utilitzant les propietats de l'estèreo per donar un interessant efecte a les guitarres. Bons solos de guitarra i teclats seguint la tònica del disc. Platitudes and Barren Words manté el nivell amb preeminència dels teclats amb l'excepció del destacable treball central amb les guitarres on demostren mestria en una part força Maiden de l'era Seventh Son per l'ambientació de teclat.

El tema títol, Hexed, sorprèn pel descarat acostament al power. Teclats característics d'aquell estil tot i el reconeixible estil dels Children en la tornada però el cos del tema és ràpid i efectiu i t'enganxa fàcilment. Un tema assequible, pels paràmetres del grup, però efectiu. Curiosa part final amb el baix. Relapse (The Nature of my Crime) m'ha recordat força als primers discos del grup, no tant pels riffs ben ràpids i melòdics que mostra per això. Say Never Look Back segueix la línia del disc amb una excepció de guitarres una mica més elaborada (el grup ja ens té acostumats a demostracions en aquest sentit. No hi trobem el típic duel de solos entre guitarra i teclat curiosament. Soon Departed ens ofereix un tempo més lent. Riff en aquest sentit, bateria a mig temps i el baix marcant més que mai. S'anima posteriorment en quasi 5 minuts de bons contrastos. Knuckeduster acaba el disc amb aquests duels tant de Children entre teclats i guitarra que desemboquen en un solo central molt de metall clàssic.

En definitiva, gran treball que ens torna el millor de Children of Bodom combinant perfectament aquella primigènia brillantor dels inicis que tant ens va sorprendre i l'experiència de tots aquests anys.

Accés