Menu

Dream Theater - Distance Over Time

Discogràfica: Inside Out
Data sortida: 22-02-2019
Nota Simfonia Metàl·lica: 6,5/10

Després de 14 treballs i 15 milions de discos venuts a les seves esquenes, els fets parlen per si sols. Una super-banda, amb totes les lletres. Però des de que els vaig descobrir allà per 1996 amb el seu Awake (1994), tinc la sensació que sempre han estat molt millors com a intèrprets magistrals que com a compositors. I fa ràbia dir-ho, ja que en el meu parer, el disc on han aconseguit més equilibri entre la tècnica i la composició, fou l’oblidat Falling Into Infinity de 1997. Un àlbum ple de bones cançons i menys virtuosisme que demostra que saben composar d’allò més bé, tot i que no rebés bones crítiques i fes que el quintet tornés a la seva essència de banda superdotada tècnicament.

Deixem el passat de banda i abordem el present. Distance Over Time s’inicia amb Untethered Angel, amb un gran so i un LaBrie que es manté en forma a la veu, tot i ser la peça que sempre m’ha grinyolat més de tot l’engranatge. L’interludi és una meravella. Paralyzed és un mig temps a la seva manera, amb una bona tornada que podria haver escoltat en qualsevol altre disc dels de Nova York. Fall Into The Light arranca amb un clàssic riff de Metal, que giren i regiren com sol ells saben fer, per passar desprès a melodies més èpiques.

Barstool Warrior, amb reminiscències folk, ens fa venir a la ment grans bandes com Yes o fins i tot els Marillion de l’era Fish. Room 137 té un començament que recorda una mica al Antichrist Superstar d’un tal Marylin Manson, amb un cor més fosc del que ens tenen acostumats. A S2N, el baix dona el tret de sortida amb una gran pegada i la secció rítmica trenca el tempo a plaer, tot això adornat amb un efecte a la veu i un solo vintage del Sr. Petrucci, que fa una perfecta execució del que vint anys enrere haguéssim definit com un so extraterrestre i ara ja és marca de la casa.

At Wit’s End tornen a ser mot progressius i despleguen els focs artificials, però amb les línies vocals de sempre. Out Of Reach és la cançó més pausada i on trobem a LaBrie molt més còmode. Pale Blue Dot, amb ritmes old school i un gran canvi cap al final que mostren la grandesa de Mike Mangini, un fora de sèrie. Viper King, la peça més encertada de tot l’enregistrament i la que el tanca, amb una gran introducció i uns riffs zeppelians vitaminats, que fan lluir tot el grup, cantant inclòs.

No és un mal àlbum, ni molt menys, encara que han tingut temps millors. Tampoc sóc dels que enyoren Portnoy, és més gràcies a la seva sortida al 2010 hem pogut assaborir magnífiques bandes, com Flying Colors o The Winery Dogs per posar alguns exemples, però queda clar que la inquietud del bateria aportava a Dream Theater més creativitat i ganes d’innovar. Fa uns anys vaig llegir una entrevista als guitarristes de Meshuggah on deien que els Theater tenien totes les eines per crear la música perfecta, però incomprensiblement es quedaven pel camí. No hi podria estar més d’acord.

Accés