Menu

Queensrÿche: The Verdict

Discogràfica: Century Media
Data sortida: 01-03-2019
Nota Simfonia Metàl·lica: 7,5/10

Els de Seattle ens porten deu temes del millor metal progressiu en el seu àlbum número quinze. I és que ha plogut des de que la banda es formés el 1981 i presentés el seu primer llarga durada, The Warning, l’any 1984. Cal remarcar l’absència des de 2012 del cantant original, Geoff Tate, substituït brillantment per Todd La Torre, que ja porta els dos discs anteriors a la veu principal, i  que a més a més s’ha encarregat de gravar les bateries en aquest The veredict, per indisposició del seu bateria de sempre, Scott Rockenfield. I de quina manera ho ha fet, admirable. A part d’aquest canvi substancial, la base de Michael Wilton a les guitarres i Eddie Jackson al baix continua al peu del canó amb Parker Lungdren a l’altra destral, aquest últim des de 2009.

Fora batalletes, l’inici és d’allò més prometedor amb Blood Of The Levant, amb una veu impecable de La Torre, ritmes contundents i melodies aràbigues que confirmen la bona forma del, en aquest cas, quartet. La següent Man The Machine puja la velocitat i trobem la part més clàssica del heavy metal, estil que també executen a les mil meravelles amb una més que correcta producció. Light Years comença amb un molt bon riff, però és el so del baix el que destaca sobre la resta, tornant-se més progressius en la segona part de la cançó i a l’interludi. Compta a demés amb una gran tornada. Un riff de tipus oriental arranca Inside Out, amb un canvi genial en el pont i un altre gran coro. Juntament amb l’anterior tall, estem parlant dels punts més àlgids d’aquest enregistrament. Cal dir que són molt bons tècnicament i ho demostren a cada nota. Propaganda Fashion entra com un tir i té un punt estrany que agrada pel fet de no seguir la norma.

Dark Reverie seria la balada, o el que els Queensrÿche actuals entenen com a tal, ja que la bateria trenca el ritme a plaer i li dóna un caire diferent a tot plegat. Bent torna a melodies orientals i té passatges instrumentals que podrien recordar a Mastodon, salvant les notables diferències. A Inner Unrest  se’ls comença a veure una mica el llautó en quant a repetir el patró melodia aràbiga i tornada comercial, però té un canvi que la fa interessant. Launder Of The Conscience s’obre amb un riff dels clàssics, amb tocs progressius durant el tema i un final amb teclats que la fa diferent a la resta. Tanca Portrait, molt més pausada i amb el baix altre cop marcant la pauta.

Un bon disc que porta a fer un viatge pels més de trenta anys d’història d’aquesta gran banda i amb el que és millor, et deixen amb la sensació que no deixen de mirar endavant. I això amb l’actual panorama de fórmules repetides i cançons per al mainstream, és d’agrair.

Accés