Menu

Judas Priest - Firepower

Discogràfica: Sony/Columbia
Data sortida: 09-03-2018
Nota Simfonia Metàl·lica: 8/10

Judas Priest - FirepowerUn dels tòtems en això del heavy metal que encara sobreviuen després de més de 40 anys treu nou disc, i això és motiu perquè com a mínim sigui tingut en compte. En aquestes alçades tots ja estareu al cas de l'edició d'aquest Firepower per part de Judas Priest, el divuitè de la seva carrera si tenim en compte només els d'estudi. El debat per bandes com els Priest és sempre el mateix en aquestes alçades, què són capaços d'oferir? I el cert és que les composicions poden ser més o menys brillants, com s'ha vingut demostrant en els darrers treballs però el seu impacte com a banda referent en cada edició és ben palès i continuen girant i fent bones xifres d'assistents. Però a això tornarem més endavant, ara el que toca és valorar el nou disc.

Aquest Firepower ens presenta catorze noves peces que han estat enregistrades a la seva Anglaterra natal amb Tom Allow i Andy Sneap a la producció. El mateix Sneap ha estat a les tasques d'enginyer de la gravació conjuntament amb Mike Exeter així com també en la mescla i masteritzat. No tant sols això sinó que tots sabreu que ara mateix està també tocant en directe amb el grup degut a la impossibilitat que Glenn Tipton ho faci degut a que el seu parkinson va avançant i dificulta que pugui fer-ho en condicions. Andy Sneap és tota una garantia de bona feina als controls, en aquest sentit l'encert és absolut i sobra dir que no trobo res a comentar sobre el tema. Tot sona on ha de sonar, tenint en compte com avui dia es treballen les gravacions i la manera en què es grava, us convido a revisar un article nostre sobre aquest tema.

El pes de la composició continua recaient en les espatlles de Tipton i Halford amb un convidat d'excepció Richie Faulkner que tot i ser el darrer en arribar sembla haver-se volgut involucrar en aquest aspecte i tenir la benedicció de dos tòtems com els citats. Altres continuen desapareguts en aquestes tasques...

Jo veig dues part diferenciades en el disc i que coincideixen en ordre amb la relació de temes ja que des de la inicial Firepower fins la sisena peça Children of the sun és una cosa, la resta un altra. La inicial i que dóna títol així com Lightning Strike són dues bones peces molt típiques dels Priest. Àgils, ben construïdes i de heavy metal clàssic com només bandes com Judas pot fer, això sí, plenament previsibles si voleu però funcionen i es deixen escoltar de grat. Evil never dies és un mig temps ideal pel directe i el headbanging, un tema mil vegades escoltat i utilitzat per multitud de bandes però efectiu amb una tornada força potent. Never the Heroes és una de les millors del treball, els teclats inicials ens porten a un tema més melòdic alhora que fosc i introspectiu. Necromancer torna a camins esperats amb un tema molt clàssic i bona melodia vocal i Children of the Sun conté bons riffs en una de les millors interpretacions de Halford. Des d'aquest punt fins a la darrera Sea of Red al meu parer es repeteixen esquemes de manera poc brillant amb temes que no enganxen excessivament i que poc aporten. No m'atreviria a destacar-ne cap ni per bo ni per dolent ja que passen sense massa pena ni glòria i te'ls empasses sense massa passió. La intro de piano Guardians fa despertar alguna esperança positiva però Rising from Ruins que l'enllaça és segurament del més destacable d'aquesta part tot i que no m'empasso la pretesa grandiloqüència del tema. D'aquí al final no massa més.

Ja fa anys que un dels principals temes és l'estat vocal de Halford, tota una icona de l'escena. No us enganyeu, en estudi rarament sonarà malament. Si conserva un mínim de forma sabran com treure'n bon rendiment i que sigui més que digne el resultat. Aquest n'és un exemple ben notori, tot i no ser un prodigi com en els seus millors anys, i he de dir que de manera lògica ja que el temps passa per alguna cosa, les interpretacions són ben dignes. Sobre el disc en general el recomanaria ja que farà les delícies dels fans més durs del grup i del heavy metal en general. Si els de sempre encara continuen editant material decent és més que benvingut.

Un altra cosa és el tema dels directes. Avui dia Judas Priest en directe és una banda força estàtica i que no pot mantenir un status d'acord amb la seva gloriosa història. En directe Halford no pot mantenir el tipus i això perjudica greument el conjunt general. Tipton ja no hi és i veure'l en una recent aparició va ser qualsevol cosa menys agradable, tocar en aquestes condicions no ajuda al show. Faulkner s'ha contagiat de la poca mobilitat i Andy Sneap és el convidat d'excepció per complir amb els compromisos, ell la feina ja l'ha fet amb la gravació. La meva pregunta és, val la pena avui dia un concert en directe de Judas Priest?

Accés