Menu

Icestorm - Saga

Discogràfica: Autoeditat
Data sortida: 01-03-2019
Nota Simfonia Metàl·lica: 8/10

Dotze anys han passat ja des que els barcelonins Icestorm es van decidir a tirar endavant el que es pot qualificar de bogeria, entès en el sentit de mirar de tirar endavant un projecte amb el metall com a protagonista en aquest cap com a banda, i és que s'ha de tenir moltes ganes i saber a què t'enfrontes per defensar aquest tipus d'iniciativa en els temps que corren. Fa més d'una dècada cantar metall en català era tota una excentricitat, encara ho és ara... però menys, i ells van ser una de les primeres bandes a deixar-se de complexos i fer-ho sense embuts. Ens presenten el que és el seu tercer treball després de força canvis dins el grup que han afectat la seva evolució m'atreveixo a dir que en positiu.

El treball s'inicia amb Thórsmörk una intro instrumental buscant la èpica i la veritat que alguna cosa només amb aquesta peça de poc més de tres minuts ja em diu que hi haurà sorpreses i poc tindrà la cosa a veure amb anteriors referències. La confirmació ve amb Dominació del caos quan aquest riff trasher que condueix el tema t'ataca amb aquesta cadència de bateria tant... "insistent". Veus guturals i part melòdica en la tornada per donar una mica de descans. Tema força eclèctic barrejant multitud d'influències i a mig camí entre thrash i death.

We are the storm és molt més clàssica en estil que l'anterior, apareixen influències de metall clàssic amb mitjos temps intensos, ideals pel headbanging. Crida l'atenció en el pont el rascat de cordes en el més pur estil black. Völundr es mostra molt més progressiva i èpica. La inclusió d'orquestracions i teclats dona un toc de profunditat així com un treball més acurat a les guitarres. Esperit viking pels quatre costats. La velocitat impera a Bitter is the wind amb un riff molt power tot i que és l'únic que ens recorda aquell gènere ja que el metall clàssic i thrash regnen. Interessant part central molt més elaborada que li dona versatilitat amb bona feina de guitarres. L'aura dels Amon Amarth està present durant tot el treball però és amb Sang al Nord que més m'ha rondat pel cap. Nona peça en la línia del que fan els suecs, melodia, brutalitat i bona tornada... violí inclòs.

Depredadors es mostra molt més contundent en una ona molt més Pantera i tocs de crossover. Regna el doble bombo conjuntament amb uns bons dibuixos de guitarra i una part central protagonitzada per les sis cordes. Amb Feed the best torna la vena més metàl·lica, així ho deixa palès amb tots els elements que li poden ser característics tot i algun toc més extrem marca de la casa. Que la terra et sigui lleu se'ns mostra a mode de balada però ben aviat ens assalta un riff punyent que ens acompanyarà durant tot el tema. Veus desenfrenades d'en Marc i la presència de la bateria arreu. Tornada força melòdica.

La part final del disc s'obre amb El darrer vol del corbs a mode d'intro ambientada i recitada en els ancestres que ens porta a Fi d'un món crepuscular on de nou penso en Amon Amarth. Melodies èpiques amb un continu rascar de cordes amb una bateria més pausada de l'habitual. La part central instrumental és exquisida portant-nos a un contundent final. La darrera peça podríem dir que és una revisió i posada al dia als actuals temps del grup d'un tema del primer disc, en una orientació molt més power metal val a dir, Horitzons que compta amb la participació de Pep Fillat dels Noctämbuls.

Accés