Menu

Stained Blood - Nyctosphere

Discogràfica:
Data sortida: 08-03-2019
Nota Simfonia Metàl·lica: 9/10

Un cou cop de puny damunt la taula de l'escena de casa nostra. Els barcelonins Stained Blood després d'un bon treball com va ser Hadal i presentar-lo per l'estat i Europa van patir allò que vulguis que no sempre resulta un petit, o gran, trasbals en una banda, els canvis de formació. El vocalista Rou i el guitarrista Borja van deixar la formació i el recanvi ha estat Narcís Boter a la veu i David Rodríguez a les sis cordes. Amb tot plegat han estat quatre anys en aquest procés entre els canvis i tot el treball que ha comportat aquest nou Nyctosphere. M'atreveixo a dir que eleven fins a uns nivells poc vistos a casa nostra el nivell de cruesa i agressió mostrant un eclecticisme dins l'escena extrema que costa de veure i que conforma una oferta més que atractiva. Pam a pam.

Inici fantasmagòric i tenebrós amb Avfall, com si es tractés d'una pel·lícula on la banda sonora et posa en situació, més encara amb el xiuxieig d'una veu femenina. Tot seguit es mostra la contundència del grup en mode in crescendo. Velocitat sense pietat en un death-black amb els principis del gènere ben assentats. Exquisides parts melòdiques de guitarra en la part final. No hi ha descans. Amb Century to Suffer de nou el grup no dona treva i cada cop més els riffs i atmosferes que ofereixen em recorden més el black dels 90 que no pas el deaht metal que diuen fer. La part central d'aquesta peça m'hi recorda especialment, si més no la línia és molt fina. Part final mega-contundent, no apta per tots els públics!

The Lightless Walk comença amb un caire molt doom i alternant parts rapidíssimes de black-death amb altres més melòdiques plenes de melodies trencades feridores. Fins i tot es reconeix una tornada que se't pot enganxar!. Tema interessant i divers. Shrines of Loss s'enganxa i dona continuïtat a l'anterior. Bateries en algunes parts reposades (que ningú s'alarmi) enllaçades amb blast-beats destacats i amb una melodia de fons irremeiablement malaltissa i enganxosa. Winterflesh no desmereix i a l'inici ens ofereix aquestes melodies de psiquiàtric i la velocitat que segueix no dona treva. Trobem algunes parts amb riffs que et poden recordar melodies del death melòdic suec.

El treball acaba amb Drowned, un viatge èpic de quasi onze minuts. Des de la melòdica part inicial enganxant amb el black-death habitual a la part central més doom passant per la sorprenent part final on una guitarra a mig camí entre la melodia i la distorsió va morint cap a un so i atmosfera perillosament evocadora. Sense cap mena de dubte una de les referències més destacades de casa nostra pel que fa a l'escena extrema.

 

Accés