Discogràfica: Autoedició
Data sortida: 21-11-2018
Nota Simfonia Metàl·lica: 8,5/10

Sí, ho has llegit bé, Angoixa són d’aquí, catalans, però si només escoltessis la música sense saber-ne res més segur que pensaries que són suecs com a mínim. La banda Barcelonina de death, de la vella escola, ens presenta el seu tercer treball, poderós, contundent i directe a la jugular, lletres punyents sense embuts, que t’esclaten a la cara per dir-te, som aquí! i reivindiquem la nostra ràbia i frustració, per a què ens la fem nostra, i personalment amb molt de gust accepto.

Treball integrat per vuit temes, d’un death clàssic sense floritures, però amb una tècnica molt depurada. Des del començament la frase: Germans, germanes preguem, del tema Déus de la Falsedat, ja ens imposen la seva lletania i la manera d’enfocar el treball. Conjuntament amb esclaus de la por, conformen una entrada al disc on veus per on aniran els trets, canvis de ritme constants i una veu totalment visceral que no et dona respir. Més que odi, és un tema a mig temps, bastant similar a El turment dels caiguts, on s’aprecia més aquesta pesadesa i blast beats que recorden la old school death nòrdica. A Rere al mirall és on potser hi ha, aquest començament amb sintetitzadors on fa que et trobis en una espècie de somni còsmic, i que de sobte et torna a la realitat dura i desesperada.

A L’ombra de la dalla trobem un començament similar però més curt on la veu d’en Robert irromp de manera abassegadora i contundent, continua amb una espècie de simfonia èpica. Ràbia és un tema amb connotacions polítiques i segurament personals, per la proximitat amb els fets del 1-O, és també el tema escollit del vídeo on es veu clarament, una de les influències evidents, d’on han begut tanta bilis per fer un treball tant fosc i carregat d’odi. Dins la matriu, el tema mes llarg (més de sis minuts) i èpic, on de rerefons hi ha uns sintetitzadors, que li donen aquest punt tètric i majestuós, que sense cap mena de dubte condueix a un final apoteòsic.

Si parlem d'altres aspectes com les guitarres són un continu d'escopir riffs a tord i a dret, ben afilats que et perforen el timpà, deixant-te en shock, el baix trobo que no destaca massa, però complint en escreix en la seva escomesa. La bateria d’en Mario pel contrari, et passa per sobre, com una piconadora que et rebenta pels quatre costats. En Robert, cervell pensant i compositor principal, et llença una andanada de riffs amb la guitarra, sense deixar un moment de assossec, i amb una veu gutural que berreja com si un dimoni sortit de l’avern se’t s’acostés per rebentar-te el cervell,  tronadora, pesant i inquietant.

Per mi un treball, molt sòlid, contundent i amb una composició i execució supèrbia . D’aquests ANGOIXA en continuarem sentint parlar, si no al temps....