Menu

Vidres a la Sang - Set de Sang

Discogràfica: Blood Fire Death, Discos Macarras, Hecatombe
Data sortida: 23-11-2018
Nota Simfonia Metàl·lica: 9/10

Vidres a la Sang-Set de SangHe de reconèixer que Vidres a la Sang és una de les meves bandes favorites dins del denominat Metall Extrem fet a Catalunya. Però per aquest precís motiu vull aclarir que amb aquesta ressenya intentaré ser el més objectiu, dins de les meves possibilitats, que pugui. Així i tot, us avanço que els de Terrassa han donat a llum un disc veritablement rodó.

Després de vuit anys d'inactivitat com a banda (que no els components, ja que tots han tingut una vida més enllà de Vidres) han tornat amb una potència i creativitat que potser no tothom s'ho imaginava i, que estic segur, sorprendrà a més d'un. En aquest temps de descans es nota que han crescut moltíssim com a músics i han madurat d'una manera que es podria denominar lògica i natural.

Set de sang és un disc extrem però a la vegada ens trobem amb un àlbum ple de matisos que intentaré desglossar al llarg d'aquest escrit.

Aquest últim treball obre les portes amb l'himne Els vents que bufen a favor. Una cançó amb un inici molt extrem, ple de parades i canvis de ritme. Però a mesura que va avançant ens deixa veure unes melodies vocals que s'aniran repetint al llarg del disc, i que es convertiran, des d'ara, en marca de la casa. Sempre m'ha agradat molt la veu extrema i gutural de l'Eloi però com amant de la música progressiva i experimental, agraeixo que s'hagi atrevit a experimentar registres vocals més enllà dels grows típics del Metall Extrem.


El primer tema del disc no és una cançó extremadament complicada, compositivament parlant, però sí que és cert que els matisos melòdics li confereixen una sensibilitat que mai havíem vist als àlbums anteriors. Les percussions, per part d'en Jordi Farré (el nou membre de la banda), són concises, directes i molt tribals. Això fa que els ritmes es converteixin en peces amb un aire molt intimista i fan endinsar-nos en una amalgama de melodies i passatges extrems barrejats amb les veus netes de l'Eloi.

La segona peça de l'àlbum rep el nom d'Emergiré. Una altra cançó molt rica i variada a escala compositiva. Les guitarres que obren aquest tema em recorden molt als barcelonins Foscor (cosa natural perquè l'Albert forma part de la banda des de fa ja uns quants anys). A la tornada del tema ens tornem a retrobar amb un Eloi fent veus netes, magistralment executades. El baix és un altre dels elements que han volgut ressaltar en aquest àlbum, donant-li molta més importància i presència que la que tenia als discs anteriors.

Miraré de no tornar-me a perdre és el títol del tercer track del disc. Unes guitarres netes seran també les responsables d'obrir aquesta nova peça i uns segons més tard ens endinsarem en un altre viatge a l'interior de les ments de Vidres a la Sang. Melodies tristes i ritmes amb un tempo bastant lent ens deixen veure un vessant molt més intimista i influenciada per ritmes molt més a prop de tendències doom i post-rockeres que del black o death metal clàssic. La part lírica del tema no té cap residu, es tracta d'una lletra extreta d'un poema de Miquel Martí Pol. Sent aquesta, precisament, el primer dels dos temes que portaran una lletra adaptada d'aquest grandiós artista català.
El solo de guitarra que hi ha al final de la cançó ens mostra el potencial que té l'Albert (i ens deixa veure les seves influències que van molt més enllà del metall més ortodox). Impressionant la seva aportació, com ja he dit, als últims discs de Foscor. Suposo que l'Albert, a l'haver sortit de la seva zona de confort a l'hora de compondre per una altra banda diferent a Vidres li ha repercutit molt positivament a l'hora de crear nou material per aquest últim treball dels de Terrassa. En aquesta cançó ha participat, tocant el baix, en Martin Mendez (baixista dels progressius suecs Opeth), i us puc assegurar que ho notareu a la primera.

Arribem a El Mur, el quart tema del disc. Aquí es poden veure, amb més claredat, que les influències han augmentat exponencialment amb la gestació d'aquest treball. Elements progressius barrejats amb les veus, quasi recitades, de l'Eloi i una lírica fantàstica fa que aquest sigui un dels meus temes favorits de tot l'àlbum. L'Albert ens torna a regalar un solo en la part central del tema que ens demostra que pot dominar qualsevol estil metàl·lic que es proposi. En Marcos li confereix una força imparable a les seves línies de baix (com ja he dit abans en aquest disc han volgut donar-li més presència a aquest instrument, afortunadament per nosaltres).

El cinquè tema del disc rep el nom de El poble redemptor i ens donarà l'oportunitat de tornar a escoltar als Vidres més clàssics. Guitarres afilades i entre tallades amb una veu directa i crua. Així és l'inici d'aquesta cançó, però a mesura que va avançant veiem que les influències del post-rock també tenen cabuda a l'àlbum.

La cançó número sis i segona aportació i homenatge a Miquel Martí Pol rep el nom de Som Pelegrins. En aquest tema ens tornen a mostrar que ara volen anar més enllà i explorar un món que va cap a una altra direcció diferent del que ens havien ensenyat fins ara. Per a mi, sense cap mena de dubte, és una cosa molt positiva i que desgraciadament no totes les bandes estan disposades a fer. M'agradaria que més grups volguessin explorar altres territoris diferents dels que ja han visitat i revisitat al seu passat, i en aquest tema ens deixen clar que aquest disc serà un punt de no retorn (o potser m'estic equivocant. Això només o dirà el temps).
Hem tingut la sort de veure l'evolució de bandes tan grans com Foscor o Lux Divina que ens han demostrat que sempre han fet el que els hi ha donat la gana. I com sempre he dit; crec que a Catalunya hi ha un gran planter de bandes que podrien arribar a ser molt més grans del que són i que, desgraciadament, per una cosa o per una altra no reben el reconeixement que es mereixen. Una veritable llàstima.

L'últim tema del disc es diu l'Òrbita del cor. Un títol fantàstic per una cançó també increïble, plena de sorpreses i amb una lírica preciosa. Un altre tema èpic i profund que ens regalen i ens confirma que Vidres a la Sang són, per mèrits propis, una de les bandes més grans de Metall Extrem català. Aquesta cançó és l'acomiadament perfecte per un disc que li tenia moltíssimes ganes. Ara només espero que ben aviat presentin aquestes cançons també en directe.

En conclusió; puc assegurar-vos que ens trobem davant del disc més madur, complex i dinàmic que mai han tret Vidres a la Sang. No sé si a tots els fans els hi agradarà tant com a mi però, si més no, espero que aquests addictes a la seva música li donin una oportunitat i que s'esforcin a escoltar-lo amb deteniment, fixant-se amb les textures musicals que conté. No és un disc tan directe com les seves obres anteriors, això és cert, però crec que val la pena fer aquest exercici crític per gaudir al 100% d'aquest treball.

La portada del disc està executada per l'Elisabet López (per mi ha realitzat un treball molt bo) i la maquetació ha anat a càrrec de l'Alejandro Tedín. El disc es va gravar i produir als estudis The Farm of Sounds Recording Studio de L'Eloi Boucherie i en Javi Félez ha realitzat les tasques de barreja i màster als Moontower Studio, on ha gravat a bandes de la talla d'Ered, Balmog o Körgull the Exterminator.

No sé què és el que passarà amb Vidres a la Sang a partir d'ara, no sé si tornaran a fer tants concerts com feien abans de la seva separació. El que sé és que aquesta obra m'acompanyarà durant molt temps i que amb el pas dels anys es convertirà en un disc referencial per a totes i tots els seguidors del Metall Extrem fet a casa nostra.

Gràcies Eloi, gràcies Albert, gràcies Marcos, i gràcies Jordi. Gràcies a vosaltres he tornat a vibrar amb el metall. I com ja he dit abans, ara espero que ben aviat ens puguem tornar a veure pels escenaris d'arreu de Catalunya.

Visca Vidres a la Sang!!!

Accés