Si qualsevol amant del heavy metal té l’oportunitat de conversar de manera privada amb un personatge com Wolf Hoffman jo crec que ningú gosaria rebutjar-ho sota cap concepte. Per això quan un més que diligent manager de la banda va confirmar la disponibilitat i bona voluntat per tancar la cita ja vaig començar a fregar-me les mans.

Accept són una llegenda de la nostra escena, reconeguts com a influència per bandes de tots els estils. Des dels que han continuat el seu llegat fins les més extremes. Els seus discos dels anys 80 són considerats obligats en qualsevol discografia del gènere i tot i els seus alts i baixos al llarg del temps, lògics en una carrera tant dilatada, ja fa uns anys que han recuperat tot allò que podien haver perdut en algun moment. Han tingut fe en el present i la seva capacitat de continuar contribuint amb nous discos i gires demostrant que els veterans encara tenen molt a dir. La figura d’Udo Dirskcheiner és allargada i sempre estarà lligada al nom del grup però l’era actual amb Mark Tornillo està donant uns fruits a tenir molt en compte.

Un cop passada la gira de sales de presentació del seu darrer The Rise of Chaos durant l’estiu del 2018 seran un dels plats més sucosos de bona part dels festivals arreu d’Europa. Sobre tot plegat en parlem amb en Wolf a qui cal agrair que ens atengués una tarda qualsevol des dels EEUU tot i les deficiències de so de l’Skype. I dic que cal agrair-ho especialment perquè ara mateix el grup no està en període promocional d’un nou disc, al contrari, en temps d’aturada després de la gira de presentació i tot just abans del periple de festivals d’estiu. Justament és ara quan pots obrir una mica més el ventall de temes a tractar amb els músics, fora de les típiques entrevistes promocionals, i segurament es mostren més sincers en les seves valoracions de qualsevol tema.

Per tots aquells que vulgueu escoltar les paraules de Wolf Hoffman al final del text podeu escoltar l'entrevista emesa al nostre programa radiofònic.

SM - Fins i tot amb el temps de per mig potser canvia la visió del darrer disc sortint d’allò tant habitual de «és el millor que hem fet!». Què en penses Wolf?

WH - En cada disc hi ha canvis i el temps va passant així que un cop ja ha passat un període prou llarg i veient la resposta que ha tingut dels fans tens una perspectiva diferent. Quan ets a l’estudi estàs massa proper a tot plegat i no pots distingir els arbres dins el bosc per dir-ho així.
Ara amb una mica de temps pel mig és més fàcil veure quins són els millors temes o que agraden més al públic i la veritat que ha estat un altre bon treball amb molt bona rebuda per part dels fans.

SM - I els músics podeu parlar més lliurement sense la pressió d’haver de «vendre» el producte i acabar dient la frase típica de sempre.

WH - Per suposat, i hi estic d’acord. Habitualment quan surts de l’estudi es suposa que ha de ser d’aquesta manera i tens aquest sentiment que el material és el millor que pots fer en aquell moment però com és lògic no pots fer «el millor» constantment. El temps passa i és llavors quan pots dir que tal cançó funciona molt bé o no però com a músic és dur haver d’acceptar quin dels teus deu «fills» és realment el favorit de l’audiència. Quan escrius els temes ho vols fer el millor que sigui possible i és dur saber quina passarà el test del temps i al final és això el que fa uns discos més poderosos que altres. Si miro enrere en la meva carrera són 15 discos on uns sempre són vistos per sobre d’altres, però sí que puc dir que ara estem en un període amb 4 discos molt forts amb Mark Tornillo a les veus amb un nivell molt similar als que són considerats els nostres millors discos i és el que volem seguir fent, escrivint amb una continuïtat qualitativa i anar a millor amb cada treball.

SM - Estic d’acord amb això que comentes del bon nivell dels discos amb Tornillo però encara avui molta gent ho veuen com una nova era o fins i tot un grup diferent, que no són els mateixos Accept.

WH - Per suposat que és una nova era i d’alguna manera un nou grup des de que vam trobar el Mark com a nou cantant i va sorgir aquest sentiment que tot tornava a començar de nou. Tots sabem que no és així realment ja que tenim una llarga història i no comencem de zero. Tenim fans, un llegat i història però reunir de nou el grup amb nous membres i començar amb tot el projecte de nou va ser un nou començament d’alguna manera, potser és pot qualificar més com un nou capítol i potser d’aquí ens ve l’energia. Realment ens sentim com si haguéssim de provar al món que encara ho podem fer. Res  de anem a tocar els vells temes i a la gent no els importarà, volíem realment escriure discos rellevants. Per continuar calia fer-ho, crear temes que fossin prou bons o fins i tot millors que en el passat i aquest ha estat el nostre encert.

SM - Segurament la prova que heu anat per bon camí és el fet que els fans del metall, habitualment sempre força conservadors amb l’estil que els agrada i els seus grups, ho han acceptat. Més tenint en compte que un canvi de vocalista és un canvi dramàtic per una banda. I, de fet, la major part dels fans d’Accept han acceptat molt bé Mark i els treballs amb ell.

WH - Sí!!! I tinc clar que sembla un miracle que hagi anat tant bé perquè com bé has dit canviar un vocalista és una de les coses més dures de fer en el negoci de la música i molt sovint no va gens bé. Però si esculls bé i fas les coses honestament i amb els passos correctes, va bé. Érem conscients que seria molt estrany però al mateix temps quan vam trobar el Mark per primer cop va ser un profund sentiment que era ell i que funcionaria perquè encaixava tot. Això és poc habitual que passi.
El cert és que normalment quan comences a tocar amb nous músics amb dos minuts ja tens prou clar si allò pot funcionar o no, tot i que habitualment t’hi pots passar hores i hores tocant i provant, però amb dos minuts n’hi ha prou i ho saps en el fons si ha de funcionar o no. I amb en Mark va ser així. Va entrar al local un dia i començar a cantar i va ser... wow!!! encaixa perfectament! I crec que l’audiència ho percep igualment.

SM - Aquests darrers 4 discos han aparegut en períodes de tres anys més o menys però avui dia amb la velocitat que va tot i amb l’allau de llançaments als que tenim accés pot ser molt de temps quan per exemple un disc de fa sis mesos ja sembla que estigui editat fa anys. Des del punt de vista del músic també teniu aquesta sensació que tot ho cremem molt més ràpidament?

WH - No ho tinc tant clar. Les bandes amb trajectòries més extenses diria que s’ho prenen amb més calma alhora de treure nous treballs, abans no era pas així i fins i tot és més natural. Jo mateix en els darrers deu anys he tret molt material, els quatre amb Accept i el directe a més del disc en solitari. És molt, 5 o 6 llançaments en 10 anys, és un volum de feina increïble. No crec que puguem mantenir aquest ritme per sempre i tardarem un altre any o dos per fer un nou disc. En els propers mesos també sortirà el DVD de Wacken amb tota un orquestra que hi vam gravar. Si a més sumes que cada dos tres anys treus un disc d’estudi és molt, no crec que ningú pugui esperar més que això.

SM - Així doncs podem esperar aquest any aquest directe?

WH - Si, segurament serà cap a la tardor ja que estem a la part final de tenir-ho tot a punt i estem ocupats amb un seguit d’altres coses. Si tot va segons el previst un cop surti a la tardor potser ens posem a escriure nous temes però encara és aviat ja que ens trobem enmig de la gira del darrer disc encara amb tota la campanya de festivals per endavant. Aquest any està força ocupat girant.

SM - Ja que cites que editareu aquest concert de Wacken, molta gent el pot recordar, i fins i tot haver vist com jo mateix, ja que va ser emès en directe per internet amb aquests excel·lents streamings que fa el festival.

WH - Sí, molta gent l’haurà vist. És esfereïdor ja que en primer terme ja tens unes 80,000 persones davant teu però al mateix temps hi ha un milió i mig de persones mirant des de tot el món. És una mica de pressió la veritat però alhora molt bo!

SM - Sobre un possible nou disc vaig llegir en una entrevista fa un any més o menys que un bon grapat de temes s’havien quedat fora, potser per aquest nou disc?

WH - Sempre escrivim més temes dels que necessitem i ens passa en cada disc. El que passa és que aquests temes no els acabem. Ja sigui el Peter o jo tenim riffs i idees soltes, parts vocals perdudes que ajuntem amb altres però la major part de vegades tenim 100 o 200 idees per cançons i escollim les millors i les acabem. Per això quan en posem 10 o 12 en un disc en tenim un grapat per finalitzar que no hem tingut el temps o la bona idea per acabar-les.
Algunes vegades quan treballem en un nou disc anem a aquestes idees i hi treballem però el 90% de cops tenim noves coses i la veritat que resulta més refrescant treballar amb noves idees i certament més excitant que amb coses «velles»

SM - Canviant de tema, en menys de dos anys serà el 40è aniversari del primer disc del grup, podem esperar algun tipus de celebració o quelcom especial? Ja saps que avui dia és molt habitual que es celebrin tot tipus d’efemèrides d’aquest tipus.

WH - Penso que avui dia massa gent està fent aquest tipus de «celebracions», per dir-ho així. No en sóc un gran amant. Quan fa tant que estàs al negoci com nosaltres hi ha alguna cosa per celebrar cada any pràcticament. Els 25 d’un disc, 30 d’un altra cosa i al final hauríem de celebrar cada any alguna cosa i esdevé només per qüestions de màrqueting. No m’agraden massa aquestes coses i no crec que fem res així. Si hem de celebrar alguna cosa serà un nou treball però res relacionat amb tot això, senzillament ja se n’està abusant massa i no és quelcom en el que ens vulguem concentrar.

SM - Parlant dels teus treballs en solitari, el darrer Headbangers Symphony de 2016, mostra un cop més el teu gust per la música clàssica com Classical del 1997. Jo crec que la clàssica és un gènere que hauria de ser explorat pels fans del metall ja que tenen força coses en comú, hi estàs d’acord?

WH - Totalment! Hi ha moltes coses en paral·lel i encaixen molt bé els dos estils. En algunes parts també la clàssica és heavy metal i a l’inrevés. Si poses determinats temes en el context d’una orquestra de metalls prenen nova vida i força encaixant perfectament. D’altra banda una peça clàssica sempre la pots tocar amb qualsevol instrumentació traspassant límits. Per mi combinar aquests dos mons sempre ha estat una passió, un gran divertiment i intentaré fer més concerts o discos en aquest context. És quelcom molt proper i estimat per mi.

SM - I perdona que insisteixi però també un món molt desconegut pels metalfans.

WH - Ho és. No intento instruir ni adoctrinar en això ni fer de mestre. Ho faig per raons personals perquè m’encanta i si els fans del heavy arreu del món descobreixen la clàssica estarà genial però no és la meva principal motivació. Honestament gaudeixo molt fent-ho.

SM - Ja que ho comentes, estàs pensant en treure material en solitari aviat?

WH - Res de manera immediata. Estic recopilant idees que, de fet, és quelcom que sempre faig però hauria de trobar una mica de temps entre els discos d’estudi d’Accept per fer un nou disc en solitari definitivament més endavant i plantejar-me seriosament fer-ho algun dia.

SM - Si parlem de Wolf Hoffman com a guitarrista sempre utilitzes la Framus signature tant en directe com en estudi quan la majoria tenen diversos models que utilitzen segons la situació en que es troben. La Framus et dona tot allò que necessites en totes les situacions?

WH - I tant, realment ho fa. Hi ha una cosa que m’he adonat sigui com sigui amb el pas temps i és que com més coses vull fer menys necessito. Quan començava recordo que tenia diversos amplificadors, pedals, 25 guitarres diferents segons cada ocasió... però com més anys ha passat me n’he adonat que no es tracta d’això i ho he vist en altres guitarristes. Si portes molt en això al final es tracta d’expressar-te, tens el teu instrument favorit i no necessites moltes coses més. En el meu cas toco guitarres Framus exclusivament a l’estudi i a l’escenari i em dona tot el que vull. Pel que que fa als amplificadors utilitzo Kemper, una firma alemanya... i al final resulta que tant guitarra com amplificació és alemany!!

SM - Ara que comentes tot això fa poc parlava amb un tècnic de directe d’una sala i m’explicava que la majoria de músics els costa entendre que caldria aplicar com a norma general el concepte de «menys és més», menys volum, menys pedals, menys efectes etc

WH - Oh!! Hi estic totalment d’acord!, i al final el so final està molt més fora de les teves mans del que creus, vull dir, puc tenir la guitarra de Eddie Van Halen però allò segurament no sonarà com Eddie Van Halen, sonarà com jo. És a dir que ho fa qui toca no pas tots els aparells que utilitzis.

SM - Una de les raons d’aquesta conversa és la gira de festivals que ben aviat començareu on passareu per bona part dels festivals d’Europa des del Rock Fest al Bang Your Head amb bandes com Kiss, Megadeth, Ozzy, Europe... Quins cartells oi?

WH - És una llista de bandes impressionant. Tota una declaració de principis de qui es qui en el món del metall. Amb moltes d’aquestes bandes ja hem tocat abans però es tracta d’una trobada de llegendes. Crec que serà genial.

SM - Creus que pot canviar la reacció quan fa poc ja heu tocat aquí en gira pròpia?

WH - Els fans espanyols són sempre bojos i estic segur que en el marc d’un festival com aquest amb tants fans serà encara millor. En aquestes cites la gent canta aquelles tonades tant típiques perquè continuem i en general ens encanta l’audiència del sud d’Europa i l’espanyola en particular perquè els encanta cantar els temes. Afortunadament passa el mateix a sud Amèrica i queda clar que a la gent de parla hispana els agrada corejar les cançons.

SM - De fet només cal anar a festivals com Wacken per veure que la reacció en cada país és diferent

WH - Si només cal veure el que passa als estadis de futbol. No es que sigui un amant del tema ni hi vagi sovint però quan veus l’ambient d’un estadi com el del Reial Madrid on la gent no para de cantar tens una mostra de la mentalitat del país. Accept té una audiència global molt dedicada i compromesa. Crec que puc dir que tenim un gran públic allà on anem i cap al sud d’Europa encara més intens.

SM - Ara que parlàvem d’aquests grans noms, cada cop les grans bandes i referents de l’escena, per llei de vida, han d’anar deixant l’activitat i fins i tot alguns ja ens han deixat com Lemmy o Dio. S’acostuma a dir que quan desapareguin totes aquestes bandes el gènere tindrà problemes per sobreviure i que no surten noves bandes amb igual poder de convocatòria. Fins i tot algunes com els mateixos Kiss han plantejat la possibilitat que la banda continuï amb el nom però que és igual qui toqui, que al final el que compta és la «franquícia». Què en penses?

WH - He sentit als Kiss dir-ho durant molt de temps. Jo crec que pertany a l’audiència aquest tipus de decisions i sobretot si funcionarà o no. No em pertany a mi fer-ho, vull dir, entenc que sona estranya aquesta fórmula sense el grup original però si el públic vol escoltar aquestes cançons i vol veure aquesta banda... per què no? És un món lliure, si la gent ho vol veure i compra les entrades per mi està bé. No em preocupa si és d’una manera o un altra, l’amor per les cançons enlloc de per la banda. I si no es vol dons a un altra cosa. De tota manera crec que el metall té una base prou sòlida i això que diem ja passa amb moltes bandes sense massa membres originals i encara estant girant. Hem d’esperar i veure com va. Són uns temps interessants ja que moltes bandes ho deixaran o traspassaran i veurem moltes coses d’aquestes en els propers deu anys i espero que ho sobreviurem.

SM - I això que parlem de persones de carn i ossos perquè si parlem d’hologrames com el de Dio...

WH - I tant!!! Això encara fa més por! I pel que s’ha anat veient no és molt convincent. Si fos prou real com per creure que és una persona qui està allà... en fi, realment és esfereïdor veure el que s’ha difós. Una cosa tènue que no s’acaba de veure de cap manera, no em sembla molt convincent.

SM - Per acabar si vols dir alguna cosa a tots els que ens escolten o veuen de cara a les properes cites com el Rock Fest

WH - I tant, ei volem veure tots els fans del metall d’Espanya aquella nit ja que serà inoblidable, ho donarem tot i esperem que feu el mateix.