My Dying Bride són poc menys que una banda de culte. Aliens a qualsevol moda i idea preestablerta porten més de 25 anys fidels a una proposta de la que han esdevingut referència, no importa quina tendència es porta en l'escena del metall o la durada que tingui un tema. Parlem amb el vocalista i alma mater de la banda, Aaron, setmanes després que hagi sortit a la venda el seu darrer disc Feel The Misery.

Si voleu escoltar l'entrevista en àudio tal i com es va emetre al nostre programa de ràdio ho podeu fer a baix de tot d'aquesta pàgina.

La conversa amb Aaron ens porta en els primers moments a recordar la seva actuació a Barcelona el 1995 telonejant a Iron Maiden quan tot just la banda es donava a conèixer i el fet que molt del públic d’aquella gira en renegava al ser tant radicalment diferent la proposta a una banda tradicional com Maiden però segurament també en van obtenir molts fans d’aquell tour, una banda que, actualment, és prou complicat veure en directe.

Si, quan Steve Harris ens va trucar ràpid vam dir que sí. Es tractava d’una banda que tots havíem escoltat i significava una gran oportunitat i donar-nos opcions amb un nou tipus de públic tot i saber que els fans de Maiden són molt obstinats i dedicats al grup. A més la posició de teloner d’una banda així ja sabíem que ens portaria molt rebuig per part d’una part de gent però també em recordava jo mateix veient el grup temps enrere i m’era igual qui fos el teloner, l’odiava igual!!! Total que senzillament fer-ho era ser rebutjat però també fer nous fans i visitar noves ciutats i països. Ho vam fer i va ser de les millors coses que hem fet.

Amb la perspectiva que donen tots aquests anys no sé si en els inicis de la vostra carrera podies arribar a imaginar que 25 anys després encara estaríeu treient discos i es pot dir que sent un referent d’un gènera com el doom?

No ens imaginàvem ni fer 10 anys, una dècada semblava un món imagina’t però ara quan mires en global la nostra carrera ens els primers tems teníem clar que fèiem una música poc usual i que, per tant, no faríem pas diners d’això sinó perquè teníem quelcom a dir sobre el món i l’ànima humana. Si disfrutes fent algo creatiu no hi ha motiu per para a no ser que t’afecta negativament de manera física o psíquica i certament la nostra música té un punt complicat alhora de crear. Un cop hem anat seguint i ja portem 25 anys l’únic que et puc dir és que no m’hi veig 10 anys més però encara tenim coses per dir i música per crear. Podem parlar d’aquí 10 anys i no haver fet ni un cèntim però no importa, necessito fer això i treure les meves emocions i passió, fer algo de diners és un extra. No pots crear una banda que es diu “la meva promesa moribunda” i esperar fer diners.

Escoltant el disc crec que pot resultar una sorpresa per molts fans ja que en la meva opinió és un dels discos més diversos que heu fet, el primer tema And my father left forever n’és un exemple, i on es pot veure molts menys passatges i gust pel doom per ortodox, com ho veus?

Estic d’acord. En els nostres inicis buscàvem ser més extrems i que el nostre material fos el més melangiós possible. A més treballàvem en els riffs més sinistres i heavys possibles però amb el pas dels anys hem volgut expandir la nostra mirada i intentar ser igual de dramàtic i atmosfèric però amb una mica més de brillantor en la música. El primer tema segurament és un dels més comercials i accessibles que mai hem fet en aquest sentit però té un sentiment fosc molt intens que mai havíem tingut al grup abans. Com passen els anys som més flexibles, expandint-nos una mica més mantenint les arrels, com el títol del disc pot suggerir, però introduint nous elements i estils musicals per fer-ho més interessant no només per nosaltres si no també pels fans també.

Estic d’acord en que manteniu totalment la personalitat, un altra cosa seria un canvi tant dràstic com va fer Paradise Lost en el seu dia...

Crec que és molt valent per part d’una banda canviar el seu estil ja que pot ser un moment en que perdis una bona base dels fans més lleials però ves a saber si en fas de nous. A My Dying Bride sabem en què podem fer bé les coses i, per exemple, podríem segurament fer una cançó pop però no és el nostre estil. Ho poden fer moltes bandes però potser no són masses que podrien fer el que fem nosaltres i això ens dóna una posició única. Som bons en el que fem i seguirem fent-ho.

És en aquest punt que molts seguidors poden dir, My Dying Bride ja no és per mi...

Pot ser però has de provar noves coses ja que és molt avorrit fer el mateix un i altre cop, és el que volen molts seguidors de les bandes que escolten, és com donar-se i rendir-se, no és per nosaltres. Ens agrada la varietat, diferents tempos, temes plens d’ira i altres plens d’amor tot un compendi d’emocions fortes recollides en els temes i molts més elements. No volem fer el mateix per sempre i si ho féssim no podria treure nous discos i encara que hi hagi nous elements segueix sent My Dying Bride. Mantenir-te en els mateixos paràmetres un i altre cop és molt i molt avorrit.

No puc deixar de preguntar pel retorn d’un membre històric del grup com Calvin Robertshaw torna amb vosaltres, com et fa sentir això?

És molt reconfortant tenir-lo de nou després de 17 anys quan ho va deixar per raons personals. Físicament ha canviat però no la persona que tots coneixíem. Va començar el grup el 1990 i t’he de dir que estava nerviós quan va tornar ja que no havia tocat amb la resta d’actuals membres i tampoc davant de l’audiència en 17 anys i la veritat que no és fàcil, ja que no ha estat a cap altre grup si no a casa en aquest sentit tot i que en els darrers cinc anys ha escrit nova música que estic segur escoltarem a My Dying Bride en un proper disc.

Tot i això quan va tornar Feel the Misery ja estava fet en un 95% pel que no va poder aportar gran cosa en aquest disc però ho farà en el proper. Estava molt nerviós abans del primer concert però el públic el va acollir molt bé i tot va anar bé. És molt bo tenir-lo de nou i el futur ens aportarà grans coses.

Aquesta és la espiral de la indústria del disc actualment, has d’editar nou material contínuament per captar mínimament l’atenció, cada any si pot ser.

No ho sé com anirà però tenim molt material guardat entre tots, potser no serà un disc però si un EP com ja hem fet i sospito que el proper que farem serà un EP probablement l’any vinent.

No tant sols teniu el retorn de Calvin si no que heu gravat de nou als Academy, uns estudis ben coneguts per vosaltres. Molts deja-vus per aquest disc!!

Va ser fantàstic tornar-hi. L’estudi que normalment hem estat utilitzant a Manchester els FutureWorks senzillament no estaven disponibles quan nosaltres el necessitàvem i al mirar on podíem anar els Academy van sortir. Vam gravar discos clàssics allà, molt petit, no pots tenir tots els membres del grup allà i ho has de fer en parts i ben aprop nostre. A més, tenen molt bon equip tècnic tot i ser petits com un orgue genial tot i que no el féssim anar... La major part de material va ser escrit abans d’anar a l’estudi, avui dia amb el programari i els ordinadors que tenim a casa pots gravar, mesclar i fer moltes coses i quan reserves l’estudi amb el costosos que són no et pots permetre estar-hi temps encara escrivint. Així que quan ho tens els reserves i et centres en interpretar i gravar el millor que puguis i llestos ja que surt molt car estar-s’hi.

I treballant de nou amb Rob Max a al producció

No del tot. Un altra de les raons per escollir els Academy és en Dan, el nostre bateria, ja que és un dels enginyers d’allà i qui va col·locar tota la microfonia i va captar-ho tot. Llavors als vespres i els caps de setmana en Max ha completat la producció de nou per nosaltres i hem acabat treballant en dos estudis en temporades diferents. Potser no és molt habitual però crec que ens ha funcionat bé i el disc sona bé.

Heu fet un vídeo també del tema-títol Feell the Misery, l’heu escollit vosaltres o el segell.

Havíem d’escollir un tema per fer-lo i ens agraden totes però ha de ser una de les cançons curtes ja que si el fas d’un dels temes de 10 minuts ningú l’emetrà i cal escollir una de les més accessibles. Teníem en aquest cas una bona localització i lligava bé amb el concepte que havia de tenir la producció.

Vam anar al sud de gal·les amb pocs membres que formaven l’equip per gravar la història i la veritat que va anar molt bé. Avui en dia es qüestiona força el fet de gravar clips per algun tema, fins i tot al segell no li agrada gaire però la resposta de fans premsa ens demostra el contrari i crec que està bé fora.

Ja que fas referència al segell, la vostra relació amb Peaceville és molt llarga cosa que avui dia el més habitual és buscar millors condicions i els canvis de segell són habituals. És de suposar que us hi sentiu a gust.

Peaceville ha estat molt honesta amb nosaltres i quan un contracte arriba a la seva fi ens deia, aneu i parleu amb altres segells, sabem que teniu altres ofertes així que escolteu-les. Hem analitzat les ofertes i condicions contractuals que ens han ofert al llarg dels anys altres companyies així com de la mateixa Peaceville i sempre han estat les millors condicions, per tant, tornàvem a signar amb ells. És molt simple!!

Peaceville dóna a My Dying Bride 100% d’integritat artística, controlem les fotos, les lletres, els estudis, el merchandising... absolutament tot. Un altre segell segurament hagués decidit per quin tema fer el vídeo, l’hagués retallat fent-lo més curt, redissenyat l’art de portada i el disc, trobat el fotògraf i no vull seguir. Ens agrada tenir control total i així volem que segueixi.

My Dying Bride sou considerats com una referència especialment en l’escena doom i potser en menor mesura en la música extrema però crec que indiscutible dins d’aquest estil. Ho sentiu així?

Sí perquè no, tot i que no titllaria la nostra música només com doom. Només has d’escoltar la meitat de temes del disc, si que tenen aquell toc doomy però no estrictament doom. Tenen moltes parts melancòliques, parts de Black i death metal en un ventall prou ampli fins i tot en les primeres demos que vam fer als inicis amb molts elements. De tota manera és reconfortant sentir que ets considerat una influència en l’escena doom i, de fet, rebem missatges de bandes que no tenen res a veure amb nosaltres que ens diuen que els hem influenciat. Resulta que som una influència per un ampli ventall de bandes de molts estils i això són fantàstiques notícies.

És una obvietat que les vostres cançons són molt llargues, és quelcom necessari per la vostra creativitat o senzillament passa.

Senzillament passa. Quan tens una història per explicar ho vols de fer de manera que el que tens al cap quedi plasmat de la millor manera possible i si al final queda en 3 minuts doncs perfecte, si són 10 també o 20 és igual, no fem cap tipus de diferència. El darrer EP que vam fer contenia un tema de 27 minuts perquè hi havia una gran història per explicar. Estic segur que a la companyia li agradarien temes de 3 minuts però mai ens ho diuen directament i segurament no ho farem mai perquè ens és difícil explicar una història en 3 minuts.

Alguns temes són personals, altres històries i relats inventats i no ens preocupa la durada. Tothom al grup està confortable amb el tema i surt com surt, ningú diu que ens estem passant o que parem. No fem cap diferència en això.

Crec que ara que està de tornada el LP ha sortit en vinil també com tots els vostres llançaments quan encara no estava tant de moda, per dir-ho així.

Sí, en doble vinil. Peaceville sempre ha tret els nostres discos en vinil, cada disc i EP nostre ha sortit en aquest format. Fins i tot Turn the loose swans i The angel and the dark river que també han sortit com ha Picture disc que és molt estrany i ja difícil de trobar. I puc estar equivocat però diria que The Light At the end of the world i Like Gods of the sun també estant editats en Picture disc així que si els trobeu no els deixeu escapar perquè són edicions molt limitades. La nostra companyia sempre ha tret vinils cosa que em sembla genial.

My Dying Bride no s’ha caracteritzat per fer gires llargues, potser per la compatibilitat amb les respectives feines? No surten tantes dates com voldríeu?

Prefereixo no fer un nombre molt gran de concerts ja que són tot un desafiament tant físic com mental per mi. Fem 10 o 15 concerts a l’any el que és res comparat amb la resta de bandes però són un gran treball per mi ja que me’ls prenc molt personalment i de manera molt emocional. Intento prendre protagonisme en escena amb diferents caràcters i fer-ho molt treballat, no podria fer 100 concert, em mataria. Així que escollim uns quants llocs i ens assegurem que aquests concerts siguin molt especials i estem totalment centrats en el que podem oferir. Quan veus una banda que està enmig d’una de les dates que tenen entre les 200 que fan aquell any segur que es mostra cansada i no tant entusiasta a més de no saber ni en quina ciutat estant. És impossible tenir cura d’un concert així.

My Dying Bride no és la nostra feina, és una actuació especial i quan toquem en un país potser estarem deu anys a tornar-hi per tant cada show és molt especial per nosaltres i crec que la gent nota la nostra passió i energia, la atmosfera que creem és molt més especial que enmig d’una gira normal. Farem gira per Feel The Misery però seran només uns 10 concerts així que no estarem cansats o cremats. Tothom pot assumir perfectament 10 shows i el proper 2016 a partir d’abril o maig farem gira per aquest treball però serà curta tal com volem.

Per tant segurament haurem de seguir esperant en el nostre cas...

Quan només fas 10 concerts és complicat cobrir tot el món i és comprensible que hi ha alguns països que queden fora però si fa molt temps que no anem a un lloc és una bona raó per fer-ho de nou. He fet moltes entrevistes amb gent d’Espanya recentment i estic feliç de tocar on sigui i si fa molt que no anem és una bona raó. Fa molt temps que no tocàvem a Dinamarca, Suècia o Noruega, més de deu anys, i quan hi vam tornar la gent estava encantada, per tant estic segur que quan tornem a Portugal, Espanya, Catalunya i Itàlia estic segur que serà genial.