Razzmatazz 1, Barcelona
Foto: Cítric Munt i Carl

Nou sold out a la gran de les Razz de Tobias Sammet i Avantasia, el segon, és a dir totes les vegades que hi ha tocat. Sold out previsible, publicitat i anunciat amb les habituals maniobres dels promotors quan tenen un caramel així contractat. I és que m'agradaria començar per aquí, en el que s'ha convertit el negoci de la música i la nostra escena en particular en relació al trio bandes-promotors-mitjans.

Cert és que igual que el nombre de bandes que sorgeixen actualment s'ha multiplicat, afegint-se a les que tenen ja una trajectòria més o menys exitosa, amb els mitjans, normalment relacionat això amb internet, ha passat el mateix. Són multitud les webs i iniciatives que han sorgit a mode de webzine, que cadascuna amb les seves particularitats i seccions, que inevitablement en bona part són les mateixes (discos, concerts, entrevistes...), i vet aquí doncs que entre bandes i mitjans ja quasi es podria dir que es  supera de llarg el públic en general que no està ficat en cap dels dos sidrals, un grup o un mitjà. Hi ha qui diu que ja estem en aquest punt d'haver més bandes i mitjans que públic a qui adreçar-se.

D'altra banda, resulta evident que per poder oferir continguts amb un mínim de cara i ulls qualsevol que s'ho agafa seriosament es planteja poder tenir accés a llançaments, directes i entrevistes per poder ressenyar-los per citar només tres de les seccions més habituals i, en conseqüència la lògica diu que t'has de posar en contacte amb discogràfiques i promotors, siguin grans o petits i depèn d'on et vulguis atrevir a arribar. En els primers temps que va proliferar tot això van ser molts que es van apuntar a "la moda web", com la bombolla de les .com en el seu moment, i l'únic que van veure és la possibilitat de tenir discos gratis i entrar a concerts gratuïtament. Tot el que s'està patint ja des de fa un bon grapat d'anys és culpa d'aquest personal ja que pots ser un mitjà més gran o més petit, atrevir-te a entrevistar Bruce Dickinson si en tens oportunitat o només als grups de la teva ciutat però fer-ho de manera honesta perquè creus i, sobretot, t'agrada el que fas amb passió per la música, no per aconseguir entrades o discos gratis, però clar sempre hi ha indesitjables que acaben perjudicant la resta.

Amb els anys la relació amb els citats actors del negoci ha canviat, i molt... Sembla funcionar més el "colegueo" i l'intercanvi de favors que la feina feta. Les decisions més incoherents s'han vist alhora de donar confiança i facilitar la feina a un mitjà que amb la seva difusió en major o menor mesura difon allò que t'interessa publicitar, sempre que faci bé la seva tasca. Després estant en el seu dret de fer el que vulguin però que no menteixin sobre com, a qui i perquè s'atén i el mateix a qui no s'atén o simplement es menteix o no respon, ja ho explicàvem en aquest article sobre el Rock Fest. Així doncs arribem al punt que ens ocupa, Avantasia. Després de l'àmplia entrevista publicada amb Tobias Sammet a mode de prèvia per no citar la ressenya del disc o la pàgina dedicada a la nostra agenda la resposta del promotor per poder oferir-vos aquest contingut és que no atenen ni tenen en consideració a ràdios. A veure, primer en cap moment es va demanar com a ràdio per poder ressenyar el concert si no al citar les prèvies que l'entrevista amb Tobias també s'havia emès en el nostre espai en FM. No vinguis amb romaços, denega-ho i ja està!! Sigui com sigui nosaltres no vivim d'això, no tenim cap servitud ni depenem de cantar les excel·lències de cap grup, disc o promotor per no perdre la publicitat. Si ho creiem interessant oferir un contingut hi ha moltes maneres d'arribar-hi i si cal pagar per una entrada o disc es fa, més lliures serem de dir-ne el que ens roti, així es valora la feina de l'artista sense condicionants. El que m'agradaria és que aquests diners pagats arribin al grup en la seva totalitat i no als impresentables que molts cops hi ha pel mig, no sempre, també hi ha gent honesta, i mai es pot parlar d'un 100% en res però fa bullir la sang quan de l'esforç dels músics moltes vegades en treuen profit autèntiques sangoneres.

Doncs bé, hi èrem per veure Avantasia i ho expliquem, punt. Cridava l'atenció que, potser pel canvi d'horari, l'accés a la sala tot i registrar un sold out va ser molt escalonat i sense cues des de l'obertura de portes. Val a dir que un sold out a la gran de les Razz no és gens còmode, es tracta d'una sala que no facilita bé la visió des de qualsevol ubicació i les columnes en els laterals fan que la gent que estigui al costat o darrere d'elles tingui problemes per contemplar el show. Puntualment el You Shook Me All Night Long a major volum va anticipar que la cosa estava a punt i la Simfonia n.9 de Beethoven Op.125 (Ode to Joy), l'himne a l'alegria vaja, va sonar caient els cortinatges que tapaven l'escenari ja amb els músics disposats que van iniciar Ghost in the Moon, tema que obre el darrer Moonglow amb tant sols el mateix Tobias a les veus i els coristes que l'acompanyen per aquesta gira, Ina Morgan(que ha participat en diversos discs del grup), Adrienne Cowen i Herbie Langhans, a més dels músics dels que parlarem més endavant. Sabíem al que anàvem, tres hores de show i la veritat que va semblar una. T'agradarà més o menys l'estil i els discos però el ventall de vocalistes i músics presents quasi fan obligatori que vegis una cosa així almenys un cop, això que en aquesta ocasió no teníem a Michael Kiske o Amanda Sommerville. Davant la reacció del personal Tobias es mostra agraït i quasi diria sorprès ja que l'entusiasme era ben palès. Tot seguit Starlight amb el primer vocalista convidat, Ronnie Atkins, que mostra tot i la seva veterania molt bones maneres i bons arguments vocals. Seguim sense moure'ns de Moonglow ara amb Book of Shallows i Adrienne Cowen fent de Mille Petrozza perfectament sorprenent el personal amb les seves guturals.

Com sempre Tobias no s'està de bromejar i fer llargs parlaments, ell mateix se'n riu i ja ens avisa que ja sabem que no calla mai, i tot just abans d'iniciar The Raven Child ens explica l'història de com la companyia li va demanar un single i ell va oferir aquest i com no el volien per la seva durada i que no sonaria a les ràdios. Acaba fent un alegat contra les emissores comercials que ja no emeten mai rock i que el que compta són els directes. A més, agraeix el fet que Moonglow hagi entrat al top 10 de vendes a l'estat espanyol, cosa que no havia passat mai. Jorn Lande apareix per primer cop per fer el tema i demostra que de nou manté un nivell vocal més que destacat. Res no hem comentat fins ara de l'escenografia que presenten aprofitant al màxim el lloc de l'escenari de Razzmatazz ambientat amb aquests arbres fantasmagòrics que apareixen a Moonglow, fanals penjats i dos escales a banda i banda de la bateria que permetia accedir a un segon nivell d'escenari en la part posterior. Certament amb tots els músics presents cal lloc. Ja que estem dir que tant Felix Bohnke a la bateria com Mino Rodenberg als teclats, André Neygenfind al baix, Sacha Paeth a la guitarra, i a l'altre costat d'escena també a la guitarra, Oliver Hartmann es mostren com una banda consolidada i conjuntada... deixant de banda les capacitats acústiques de la sala...

Jorn Lande es desfà en elogis per Sammet i és que cada nou vocalista que apareix té el seu protagonisme presentant el següent tema i tenint tot el protagonisme com a frontman en un set pensat per poder fer dos temes seguits cadascú. Lande ens presenta Lucifer i va amb ell. Pel següent Alchemy apareix Geoff Tate que també roman a escena i presenta Invincible. Temps pels nostàlics tornant el The Metal Opera I amb Reach Out for the Light on el mateix Sammet planteja el dubte que van tenir de si podrien fer-la en directe sense Kiske (el mateix que pensava la majoria de la sala) i resulta que Oliver Hartmann va fer el paper prou bé conjuntament amb Ina Morgan que també va participar. Empalmen amb Moonglow on Adrienne Cowen pren el paper de Candice Night, gens fàcil la papereta ja que són unes parts vocals complicades i se'n surt adapdant-les al seu registre molt més humil.