Menu

La última gran banda?

És un debat recurrent en l'escena del heavy metal. Com evolucionarà l'escena quan els grans noms referents de tot l'estil ja no estiguin actius? La majoria d'aquestes bandes estant en la part final de les seves llargues carreres portant amb més o menys dignitat el pas del temps en el millor dels casos. En altres directament la banda en qüestió ja no existeix i molts referents d'aquestes bandes o artistes en solitari, no cal dir noms, ja han traspassat. Però... cal plantejar-se perquè molts noms que tots podem tenir al cap han esdevingut bandes de referència, considerades clàssiques i puntals de tot un gènere. Són anys de carrera, continues gires i encerts en les decisions que cal prendre en aquest difícil negoci i, clar estar, el talent d'unes bones composicions. Però amb això sol no n'hi ha prou, en algun moment algú va apostar per ells i posar diners per publicitar ja sigui els seus discos i gires, o fins i tot el finançament necessari per poder-les fer almenys en un inici. Avui dia ningú fa una aposta en aquest sentit a llarg termini.

Així doncs, aquests dubtes que dèiem sobre el futur sorgeixen principalment de l'evolució del consum que fem les persones de la música. Amb l'aparició d'una eina tant potent i que tant ha revolucionat multitud d'aspectes de la nostra vida com internet ha canviat els hàbits, durant tants anys establerts, de relació amb aquest fet cultural. No m'atreveixo a dir si tot plegat és positiu o negatiu, cadascú en pot fer la seva valoració. Per una banda, l'aparició d'un mitjà tant potent fa que tinguem accés a qualsevol proposta d'arreu del planeta. Les bandes tenen una plataforma amb un potencial enorme que pot fer que es donin a conèixer d'una manera relativament econòmica. A l'altre costat tenim que l'oferta es multiplica de tal manera que poder destacar enmig de tot aquest oceà és molt complicat. Molts cops només la sort, un fet puntual, radicalitzar (en qualsevol sentit) la proposta o ves a saber què fa que alguna de les propostes destaqui. D'altra banda la indústria discogràfica o no ha sabut adaptar-se o directament no ha volgut, val a dir que el canvi és tant bèstia que tampoc és fàcil. El que és evident és que han perdut bona part del poder per apostar, i d'aquesta manera condicionar, que una banda esdevingui gran, quan antigament era "ajudada" amb grans inversions quan es veia el potencial per recuperar-ho i amb possibles grans beneficis posteriors, encara que fos a mitjà o llarg termini.

En aquest context és lògic pensar que ha de ser difícil que alguna banda tingui gran poder de convocatòria. Però, què considerem com a poder de convocatòria? Jo diria que avui dia tal com estant les coses una banda que sigui capaç de congregar més de 5000 persones ja pot ser considerada en aquest sentit. Lluny queden els temps que parlar de banda gran era sinònim d'estadi o recintes tipus Sant Jordi tot i que està de moda assistir a aquests macro concerts. La indústria ens en dóna una mesura de com està el tema ja que fa uns anys van revisar els criteris per concedir un disc d'or per les vendes de discos, per exemple a Espanya en pocs anys van passar de 50.000 a 20.000 còpies venudes per concedir-lo.

En aquest context una banda que tingui els seus inicis a finals dels 90, quan ja començava a ser popular internet, i que ha desenvolupat la seva carrera en els 2000 quan ja es considerava el vinil com un format mort i les descàrregues es van popularitzar sent capaç de congregar en la seva actual gira per Europa en alguns recintes més de 16.000 persones, com a mínim cal tenir-la en compte. Aquesta banda és Nightwish i podria ser perfectament una de les últimes grans bandes sorgides a Europa, més en concret la petita Finlàndia. Un país que a molts seguidors del metal ens té meravellats en el sentit que amb una població de tant sols 5,5 milions d'habitants la proporció de bandes de l'estil sigui tant gran. A més a més es tracta d'un estil tingut en compte i molt popular entre tothom que arriba a copar les primeres posicions de les llistes de vendes.

Era el 1996 quan a la localitat de Kitie un inquiet Tuomas Holopainen va voler fer realitat la seva particular visió d'un estil de heavy metal molt poc comú en aquell temps i que es va anar popularitzant alhora que la mateixa banda. Aquesta particular proposta exemplificada amb unes bones composicions de Tuomas que van anar sent millors en cada disc i, sobretot, una feina de formigueta pel que fa als concerts m'atreviria a dir que els ha portat on són ara. I és que avui dia les bandes viuen pel i del directe, és la màxima fonts d'ingressos de quasi tots els actors implicats en el negoci de la música. La oferta és enorme i tota cita que és susceptible, o se sap d'antuvi, que es vendran totes les entrades o rondaran aquests nivells tenen uns preus que mai s'havien vist. Tot i això es continuen omplint ja que es valora més l'haver estat allà, l'experiència viscuda, encara que fa uns pocs anys tant et fes aquella banda.

Sigui com sigui una cosa no ha canviat. El directe continua sent malgrat el pas dels anys on els grups poden demostrar millor el seu valor i captar més adeptes. Fer quilòmetres per anar on siguin requerits per tocar, i és aquí on voldria anar a parar per fer un repàs de l'activitat en tots aquests anys del grup, especialment en les dates que han passat per casa nostra i l'estat espanyol.

Amb la sortida del primer Angels Fall First la jove formació tot just va tocar per Finlàndia, al igual que amb el segon disc Oceanborn del 1998 tot i que ja van tenir l'oportunitat de fer la primera sortida a nivell internacional per Europa el 1999. En aquesta primera aventura pel vell continent ja van trepitjar casa nostra, va ser el 24 de novembre de 1999 a la desapareguda Mephisto acompanyant Rage. No va ser la única a l'estat, València, Bergara, Aviles i Madrid també van ser visitades. Una banda estàtica, amb una Tarja encara amb poques taules i sense voler massa protagonisme però la música ja encandilava.

L'edició de Wishmaster el 2000 va ser la seva consolidació que els va portar a fer una segona tanda per Europa i una primera sortida a sud Amèrica, Mèxic, Argentina, Panamà i Brasil. A més una primera aparició en una cita anual que ja apuntava a gran i amb la que han tingut i tenen una bona relació, Wacken. Van tornar a Barcelona aquell 2000, un diumenge 22 d'octubre fred i plujós amb una sala més que plena on encara recordo a Tarja baixant dels camerins i passant entre la gent per accedir a l'escenari. Aquell any també van tocar per primer cop a Canadà.

El 2001 no va ser pas un any d'aturada, lluny d'aturar-se van fer una tanda de concerts per la seva Finlàndia natal i una segona aparició a Wacken enmig d'un periple per l'Europa de l'est. A l'abril del 2002 editen Century Child que els portava ja a un nivell de reconeixement sense precedents dins l'escena, encara amb poques dones a les veus principals i menys amb aquell estil operístic. De nou shows a Finlàndia, Brasil, Argentina, Mèxic i Xile. Tornen a Europa fent dates a Bergara i Barcelona, aquesta darrera el 30 d'agost a la Razzmatazz 1 amb una més que bona entrada.

El 2003 es rebaixa, que no atura, el nivell d'activitat en directe tocant principalment pels països nòrdics i en un festival estatal l'11 de juliol a Villarobledo, el Metal Mania. Aquell agost inicien gira per Anglaterra, Alemanya i EEUU per primer cop així com Canadà. El 2004 fan una tanda de concerts per Europa del nord i est amb una data a l'estat l'11 de juliol a la Carpa Rojilla de Pamplona un cop editat aquell juny Once, la crònica del concert per part nostra va ser aquesta. Desprès tornen als EEUU que alternen de nou amb Europa amb noves dates a casa nostra el 5 de novembre al Pavelló de la Vall d'Hebró quan en un primer moment estava programat el concert per la Razzmatazz 1. Es demostrava l'estirada del grup, aquí teniu una ressenya d'aquell concert. Madrid també va veure la visita del grup. Acaben l'any al continent americà.

L'èxit de Once és enorme (acaba venent més de mig milió de còpies) i durant el 2005 segueixen tocant per Europa a més de fer els primers concerts a Austràlia i Japó al març. Fins al maig no tornen a tocar a festivals un dels quals a Madrid el dia 27. Nova presència a Wacken seguint per Europa i sud Amèrica fins l'octubre. El concert final de gira es celebra a Finlàndia davant de més d'11.000 persones que es enregistrat i s'edita el 2006 sota el nom End of an Era. Després d'aquest concert es produeix l'acomiadament de Tarja que va fer córrer rius de tinta.

Aquest és un dels punts d'inflexió del grup ja que tothom es preguntava quina podria ser la nova membre. Cal esperar fins el 2007 per saber que l'escollida va ser Anette Olzon i escoltar Dark Passion Play. Pel que fa a concerts no n'hi ha fins l'octubre als EEUU durant dos mesos i després Europa. El 2008 l'activitat és intensa pel que fa a directes tocant a Austràlia, Xina, Japó i Europa on de nou passen per aquestes contrades el 14 d'abril a la Razzmatazz 1 amb Pain, de nou us en podem oferir la crònica del que allà va passar. Allà podem veure com tots i els esforços d'Anette, que compleix amb els temes del "seu" disc, pateix i de quina manera per defensar tots els de l'era Tarja. Són dos registres massa diferents. Segueixen per EEUU, Canadà i Mèxic per acabar fent festivals a Europa un d'aquests el 26 de juliol a Lorca. Nova aparició al Wacken i al setembre tornen a EEUU acabant l'any de nou per Amèrica del sud el novembre.

Un cop passada la voràgine dels canvis, nou disc i la gira de presentació el 2009 es presenta més tranquil però no paren d'actuar de nou per Europa, al maig als EEUU fent juny i juliol per Escandinàvia. Els tres darrers mesos no hi ha actuació. El 2010 i 2011 són anys de composició i edició d'Imaginaerum, un ambiciós projecte que incloïa una pel·lícula. El disc comporta a partir de 2012 nous concerts per Europa un dels quals a Benicàssim el 21 de juliol al Costa de Fuego. Setembre, octubre i novembre els passen als EEUU on es produeix la separació amb Anette després d'una malaltia de la cantant i el fet que el grup no va voler cancel·lar cap data i ho va solucionar en primer terme amb Elize Ryd (Amaranthe) i Alissa White-Gluz (Arch Enemy). Finalment és Floor Jansen qui és requerida per acabar la gira i fent les dates a Europa i Amèrica del Sud. En cap moment es diu que és la nova membre si no temporal. El temps demostrarà l'encert de tenir-la sent la millor vocalista que mai ha tingut el grup. Aquests episodis durant aquell 2012 van provocar tota mena d'opinions, des d'aquells que deien que calia aturar-se si no tens a la teva vocalista o les veus partidàries de no aturar la maquinària i tota la logística que comporta una gira tant extensa per un país tant gran com els Estats Units i provocar la decepció de molts fans... a més de les pèrdues econòmiques.

El 2013 és l'any de confirmació de Floor ja que es va consolidar en el grup a base de directes, començant per Austràlia i passant el maig per Japó i les festivals d'estiu a Europa amb la data definitiva de Wacken on graven un DVD i BD que mostra el poder actual del grup amb Floor al capdavant. Floor es queda i s'espera el nou disc amb ganes. Curiosament des que Floor està a la banda han tocat força menys per l'estat espanyol, només dates puntuals que ara comentarem i que sembla que per fi s'acaba aquesta sequera amb els concerts d'aquest final de 2018.

Però tornem on èrem, el 2014 es grava i el febrer de 2015 s'edita Endless Forms Most Beautiful girant per EEUU l'abril fins el juny que fan Europa. A l'estat toquen el 23 de juliol al Rock Fest Barcelona. La part final de l'any toquen a Amèrica del sud i acaben l'any per Europa en una organització de gira que han anat repetint al llarg dels anys.

El 2016 segueix el periple de directes per Austràlia al gener i de febrer a abril pels EEUU i Canadà. Segueixen a l'abril per Japó, Xina i Taiwan per tornar a Europa fent festivals d'estiu i al setembre fan una única data aquell any a Espanya a Madrid el 10 de setembre, vam ser-hi i clickant aquí en podeu veure la crònica. A l'octubre tornen a Àsia.

Per primer cop en molt temps el grup decideix aturar l'activitat durant el 2017 no obligat per un nou disc o canvi de formació. Un any de descans i segurament motivat en bona part per l'embaràs i naixement del primer fill de Floor Jansen. És per això que sorprèn que tot just amb un any i uns mesos després de donar a llum l'holandesa torni a l'activitat en la gira del recopilatori Decades fent dos mesos durant març i abril als EEUU alguns festivals d'estiu amb un nou pas per Wacken emès en directe a tot el món i arrencant al setembre i octubre per sud Amèrica per acabar a l'actual gira Europea que els porta a Barcelona en gira pròpia molt temps després del darrer cop.

No són una banda massiva però sí amb un poder de convocatòria notable potser no tant evident a l'estat però destacat a molts indrets sent capaços d'omplir grans recintes. Tot plegat per una banda ja nascuda amb la llosa de les noves tecnologies a sobre cal destacar-ho i gaudir d'una proposta de qualitat ara que estant en un punt de maduresa i força com pocs cops se'ls ha vist. Avui dia que està tant de boga perdre el cul per anar a veure les bandes que anuncien gires finals o de comiat perquè, certament tampoc pot estar tant lluny la seva aturada encara que molts cops ens prenguin el pel, reconforta saber que podem tenir una banda com els finesos encara molt temps.

I nosaltres que esperem poder gaudir-ho durant força anys més!!

 

 

Accés