Barclaycard Center, Madrid
Fotos: Ruben G.Herrera, Aránzazu Peyrotau

Expectació. Aquesta és la paraula que crec millor defineix la única visita a l'Estat espanyol de Nightwish aquest 2016. Que en tot el 2015 la banda només hagués visitat l'Estat en un festival, amb tot el que comporta de limitacions, i no en gira pròpia presentant Endless Forms Most Beautiful ha fet que a la cita madrilenya es desplacés un bon nombre de seguidors d'arreu i fins i tot de països europeus que han anat deixant bona mostra d'això a les xarxes socials.

Dit això, en aquests temps on sembla impossible que qualsevol banda arribi a aconseguir l'status de "gran" per la mateixa situació de la indústria, la gran oferta existent i la diferent forma de donar-se a conèixer actualment no depenent de només uns quants grans mitjans amb influència i grans campanyes de promoció, Nightwish ho han aconseguit en bona mesura. Els finesos des de fa anys tenen un poder de convocatòria notable que en una banda que està en plena maduresa i no sent uns grans dinosaures com totes les bandes referents que tenim al cap tots cal tenir en compte. Acostumen a tocar en grans recintes amb molt bones assistències. Nightwish són, tot i que molts poden no estar d'acord, una de les grans bandes de metall actualment en tots sentits.

Així doncs, valia la pena l'excursió a la capital per veure què ofereix la banda actualment, el darrer disc ja fa temps que s'ha editat i el grup porta de gira molts i molts mesos amb tot allò de bo i de dolent que comporta. El recinte que acollia la cita, el Barclaycard Center (el pavelló d'esports de la Comunitat de Madrid vaja), em va semblar un recinte ideal per un directe que hagués d'acollir una gran quantitat de públic sense arribar a ser una cita multitudinària d'estadi per exemple. Bons accessos, amplitud, cap element que entorpís la visió, gran escenari i el més important, una acústica que sense ser perfecta és bona ja que amb la simple observació del pavelló es veien elements com les plaques del sostre i altres pensats perquè escoltar música en un gran pavelló no resulti un suplici. L'avinguda de Felipe II ja des de primera hora va registrar una gran cua de gent aguantant el sol i la calor fent cua per entrar quan la major part d'aforament era de pista o lloc reservat i, per tant, no calia pas córrer per tenir un bon lloc. Entrar per diferents accessos i per diferents carrers va ser que fos més ràpid accedir, un altra cosa era pels que mai hi havíem estat esbrinar com accedir al recinte enmig dels passadissos...

La puntualitat va ser extrema i encara molta gent estava situant-se quan Alquimia va sortir a escena a les 20.00, una gran oportunitat pels de Rionda, tot i que no ha de demostrar res, davant un públic que si no coneixia el seu actual projecte podia ser susceptible de congeniar-hi encara que només sigui pels estils similars. Això sí, no els ho van posar fàcil. No sé si els caps de cartell, qui o què ho va fer, però deixar només que toquessin cinc temes completant uns 25 minuts a més de les limitacions típiques que s'imposen en aquests casos de so i llum van deslluir una mica el seu concert però pel grup no va quedar.

Obrint amb Vulnerable del darrer disc jo crec que van voler demostrar que ni tot això els tirava enrere. Dama oscura ens portava al seu disc de debut i ja havia quedat palès l'habitual bon fer de Rionda tot i el repte un estil com aquest encarregar-se de totes les guitarres quan en directe pot trobar-se a faltar una segona. El record a la primera època d'Avalanch és present en Alquimia i Xana es va emportar la millor reacció. L'aposta amb tant poc temps va ser pel que la gent pot conèixer millor, predominant temes del disc de debut com Divina Providencia o Sacrificio. Una llàstima no poder veure'ls més estona en una decisió lamentable sigui el que sigui que la prengués.

Torn per Nightwish amb ja tothom al seu lloc, puntualment va començar a sonar l'habitual peça de Hanns Zimmer (no podia ser un altra cosa parlant de Nightwish i la seva ment pensant Holopainen) que ens indica que tot està a punt. Era d'esperar que tingués protagonisme en primer terme Endless Forms Must Beautiful i ho va confirmar les primeres notes de Shudder Before the Beautiful amb tota la banda ja a escena. Va sobtar una mica la poca escenografia que va mostrar el grup, tot just alguns motius d'arbres al teclat de Tuomas i un parell de murals a banda i banda de la bateria. Encara més pobre impressió quan ni de fons es veia un trist teló i finalment havent tocat Yours is an Empty Hope i durant Bless the Child es va activar un gran pantalla que no pararia durant tot el concert de mostrar tota mena d'audiovisuals, bàsicament de natura i molt "finesos" per dir-ho així. Com era d'esperar el so va millorar i vàrem poder gaudir dels temes de manera correcta deixant palès que el Barclaycard és un bon recinte per directes.

Tot seguit Storytime i ja en aquest punt  havent interpretat temes de totes les èpoques va quedar clar que Floor Jansen és la millor vocalista que ha tingut Nightwish. No té la grandesa de la veu operística de Tarja potser ni la delicadesa i fragilitat d'Anette Olzon però és capaç d'interpretar peces d'ambdós cantants sent tant diferents sense massa problemes i fins i tot donant un toc propi que, almenys en el meu cas, quasi prefereixi aquests temes amb la seva veu que la "original". A més, acredita molta més presència a escena que qualsevol de les anteriors. Floor ha viscut i pertany a l'escena des de sempre. Protagonisme total al darrer disc tot seguit quan enllacen My Walden, Élan i Weak Fantasy. L'únic que faltava per aparèixer, Troy Donockley, ho fa en el primer d'aquests tres i ja seria un més, acompanyant ja sigui amb instruments tradicionals, acústica o rítmiques. Segurament queda més a l'ombra però la seva aportació és bàsica per entendre el so actual del grup. És cert que la banda no és una revolució en directe i potser és el cop que menys comunicatius els he vist, especialment Marco que sempre en feia alguna amb el públic i aquest cop no va pas interactuar gaire, això sí, executen les cançons amb una perfecció fora de tot dubte. Un dels aspectes que crec va quedar evidenciat és que Tuomas confia encara molt en el material de la era Olzon, en van tocar un bon grapat de temes com els següents 7 Days to the Wolves, I Want my Tears Back Now o una impressionant The Poet and the Pendulum intercalades entre The Siren i Nemo, provocant aquesta darrera una de les millors reaccions del personal.

Des de les primeres presentacions d'Endless Forms Must Beautiful ja sabíem que havien recuperat Stargazers i va ser una relativa sorpresa, per mi ho va ser més poder escoltar Sleeping Sun la veritat. En aquest punt, entre els dos temes en concret, quan Floor es va dirigir al públic li vaig notar un punt la veu trencada com una mica afectada i mesurant les paraules cosa que després no ho semblava pas quan cantava. Si realment tenia alguna afectació o la veu en males condicions realment és una fora de sèrie ja que les interpretacions no ho van posar de manifest. Ja que parlem de veus, Marco Hietala és d'una altra galaxia. Quan s'hi posa pot deixar en ridícul a qualsevol cantant que l'intenti desafiar en notes altes, no té rival.

No ens vam poder queixar de la varietat del set-list en la elecció de temes de totes les èpoques del grup, ho van deixar palès les dos següents Ghost Love Score i Last Ride of the Day que ens van conduir a un final que personalment tenia por que fos decebedor, i no pas per la fallada en la PA que ens va deixar uns moments sense so... En disc un tema tant ambiciós com The Greatest Show on Earth no m'ha acabat d'entrar i saber prèviament que en tocarien els tres primers episodis no em tenia tranquil. He de dir que després d'escoltar el tema en directe ja el compto entre els meus favorits, la peça adopta el grau d'èpica, més encara amb l'audiovisual de fons que dóna molt més sentit a la lletra i voluntat de Tuomas al escriure-la i dedicar-la a la natura i la raça humana en el marc de l'univers.

Dos hores després Nightwish s'acomiadaven. Ni bisos ni res, sonant encara The Greatest Show on Earth (parts que no van tocar en directe) el grup va sortir a dir adéu, repartir pues i fer-se les fotos de rigor amb el personal de fons. Poca gent crec que sortís decebuda del pavelló, cert és que potser van estar una mica estàtics però tampoc tant allunyat de totes les vegades que els he vist. Segurament també que portin pràcticament dos anys de gira no ajuda a estar en la millor forma i el descans del proper 2017 els anirà la mar de bé. Amb tot, Nightwish són un dels referents del metall ara mateix i un dels noms a seguir tenint en compte, el concert de Madrid ho confirma.

GALERIA FOTOS NIGHTWISH