Discogràfica: Parlophone / Warner Music
Data sortida: 3-9-2021
Nota Simfonia Metàl·lica: 5,5 /10

Dissetè àlbum d’estudi i segon per la multinacional Parlophone. El disseny de carpeta i del mateix Eddie (que llueix força en la seva nova encarnació) inspirats en el món samurai però que ningú s'emocioni pensant en Maiden Japan... Si alguna cosa cal lloar de la llegendària banda britànica és que avui dia continuïn volent sent rellevants, editant discos amb nova música i quan surten de gira mostrar una ferma voluntat de defensar aquestes noves peces tocant-n’he un bon nombre en directe sabent que amb un repertori ple de clàssics ho tenen tot guanyat, deixant clar que caldria donar descans a un bon nombre de temes que mai cauen dels set-lists dels seus concerts.

Dit això, la deriva dels seus treballs des de fa molts anys és preocupant. Fa la impressió que s'han volgut transformar en quelcom diferent del que els va fer grans. Els temes directes i amb aquell punch que tant els caracteritzaven només són record nostàlgic i la vena progressiva ja fa massa que dura. Afrontar l'escolta d'un nou disc d'Iron Maiden quasi s'ha convertit en un exercici de risc tenint en compte l'entitat del nom i el seu pes en l'escena. D'acord que els anys poden tenir a veure però... D'acord que això no deixa de ser impressions personals, però més que esteses entre fans i seguidors. Això sí, pesa massa el seu llegat i el nom, i és que el heavy metal li deu tant a aquest nom...

Els aspectes generals que destaquen en l’experiència d’escolta del disc són els següents:

- Producció inert i plana d’en Kevin Shirley

- En Dickinson és el que s’endú la pitjor part en les produccions d’ençà del seu retorn. En Shirley l’ha fet sonar sempre apagat i ara, amb l’agreujant de les limitacions pròpies de l’edat, hi ha moments en què angoixa una mica escoltar-lo

- La majoria de cançons són molt llargues, a mig temps i farcides de melodies de guitarra d’aquelles que són boniques de xiular i que encenen les passions del seu públic més emocional.

- No hi ha res escrit per en Dave Murray (generalment i sens perjudici, d’alguna excepció, quan ell signa un tema, és garantia de qualitat).

El disc arrenca amb el tema-títol, una cançó que no acaba mai d’arrencar i que tot i tenir una interessant lletania percussiva no acaba resolent. És una altra d’aquelles apostes per ritmes ternaris (aquest cop a 12/8) que tant agraden al grup i que d’una forma o altra han anat regurgitant en els darrers trenta anys sota diferents noms. El disc acaba amb Hell On Earth, una mostra més de les cançons llargues a mig temps que són intercanviables amb d’altres d’aquest disc o amb les dels anteriors d’aquest nou mil·lenni. Entremig d’aquestes dues, vuit peces més que en cap moment aixequen el vol destacant especialment en la vessant negativa Lost in a Lost World i Darkest Hour que han millorar per exemple The Writing on the Wall que de trobar-la ben fluixa quan ens la van presentar ara passa a ser del millor del disc.

Malgrat tot l’anterior, cal prendre en consideració que estem parlant d’Iron Maiden, per la qual cosa, se sobreentén que l’execució instrumental és impecable i que hi ha passatges aquí i allà, que poden arribar a alterar la pols tímidament per un instant, però en general aquesta encarnació del grup ja ha esgotat tot el seu discurs en tant que formació de “pseudo metall progressiu”.
Dol en l’ànima reconèixer-ho, però caldria un gran revulsiu perquè Maiden superessin els mediocres estàndards de qualitat que protagonitzen els més de vuitanta minuts de durada d’aquest Senjutsu.