Discogràfica: Nuclear Blast
Data sortida: 3-9-2021
Nota Simfonia Metàl·lica: 7 /10

Va ser el 2011 quan la ment inquieta de Tuomas Holopainen conjuntament amb la seva companya Johanna Kurkela i el seu company a Nightwish Troy Donockley va aglutinar esforços amb aquests companys de viatge musicals per sortir de les seves habituals "rutines" musicals. En aquest temps es van anar coneixent musicalment i tenir clar què oferir i per on arribar-hi. Així el 2018 va sortir a la llum el projecte amb un disc homònim on comprovar que aquells que esperessin res relacionat amb el metall pur i dur ho tenien cru. Es tractava de música d'arrel quasi tradicional, ambiental, amb influències celtes. La rebuda va ser prou bona i l'entesa i entusiasme que desperta entre els tres integrants sembla ser tal que ens ofereixen ara una nova entrega del projecte.

Aquest tipus de llançaments d'alguna manera em reconcilien amb el públic heavy ja que se l'acostuma a titllar, molts cops encertadament, de conservadora. Però, qui consumirà un disc com aquest? Creieu que molt públic fora de l'escena del rock dur i metall s'acostarà a aquesta proposta? Qui s'hi interessarà? Doncs eminentment fans de Nightwish i les ments més obertes dins d'aquesta escena. Potser si el segell opta per fer promoció fora dels habituals canals "metàl·lics" es pot obtenir resposta per part d'altres públics musicals però normalment la major part de promoció i l'interès que desperta és en els mateixos canals que per exemple un disc de la banda principal d'Holopainen. Diria que els músics en són conscients i el que desitgen principalment és tenir aquest oasi on expressar-se de forma diferent.

En aquesta segona entrega la imaginació de Tuomas i els seus teclats, l'arsenal de flautes de Troy i altres instruments folk i la veu de Kurkela s'han vist recolzat per les percussions de Kai Hahto (bateria de Nightwish). Tot plegat ens fa pensar en una proposta propera al folk celta, pop cinemàtic en algunes ocasions, atmosfèrica de totes totes i amb voluntat mística sense cap mena de prejudici.

Són en total deu temes que s'obren amb el tema títol Those We Don't Speak Of a mode d'intro tenebrosa en primer terme, Kurkela als cors i violins de fons. Ben aviat la seva veu ens apareix tranquil·la, xiuxiuejant quasi en una peça que s'agafa a aquesta atmosfera que crea sense cap tipus de percussió, instruments de corda i veu. The Valley és més evocador ampliant la instrumentació i amb protagonisme de la guitarra al més pur estil trobador Blackmore's Night en alguns passatges. Aquí ja trobem percussió i la influència celta que tant trobem des de fa temps en els discos de Nightwish. Les flautes també prenen protagonisme... només faltaven els ocellets a la part final del tema. A The Dusty Of Dust trobem orquestra en la part de la tornada i la sorpresa és la veu de Troy com doblada i diria que alterada alguna octava per semblar més greu. Sembla que en els darrers temps la feina vocal que se li encomana ha crescut de manera exponencial... Tema molt ambiental, a partir del minut 4 entra en un in crescendo evocador amb percussió i veus que amb l'entrada de les flautes i orquestracions deixarà tocats als més sensibles. Pearl Diving va ser el primer tema a donar-se a conèixer. Aquí trobem bateria, força cors, protagonisme a les veus i menys a les ambientacions en una peça que podríem qualificar d'alegre. Fins i tot guitarra elèctrica!! Però això no és tot ja que a mitja peça sembla un altra, flautes evocadores i la veu de Kurkela que poc a poc va com donant pas de nou a tots els recursos que volen acreditar en un dels temes més extensos passant dels 6 minuts. Kiss The Mountain senzillament es basa en veus i teclats, cors per recolzar en la part final donant tot el pes a les cordes vocals amb tocs puntuals.

Fins aquí ja ens hem polit mig disc. La segona part s'obre amb Light And Flood, el tema més extens arribant quasi als set minuts. En primer terme trobem un in crescendo de violins, per enllaçar amb cors quasi religiosos i guitarres. De fet, es tracta d'una posada en escena de totes les essències que volen aportar amb Auri i tota la instrumentació que utilitzen. Curiós que en la peça més ambiciosa del treball hagin prescindit de les veus, només cors, però l'allau de la resta ho compensa força bé. A It Takes Me Places tornen les veus, Kurkela des del primer moment mostrant el seu registre, en algun moment quasi em recorda la gran Anneke Van Giersbergen, en un tema que s'apropa al pop sense deixar les essències folk amb un piano més present. The Long Walk em resulta quasi una mena d'himne. Solemne, cadència constant, veu ferma i una part final on els tombs amb un toc de guitarra poderosa et deixen entre atemorit i ferm. Un dels temes més originals al meu parer. Scattered to the Four Winds apel·la a la nostàlgia amb aquest violí al que es suma una subtil flauta en l'inici. En aquesta ocasió Kurkela sempre té el matalàs de Troy a les veus, com el que no vol la cosa però allà està. De fet, el britànic té total protagonisme en el disc ja que quan no són veus, flautes, guitarres, cors... un festival la veritat. La part final té l'emprenta de Tuomas en aquest pomposos finals ja vistos a Nightwish amb uns in crescendo marca de la casa. La cosa s'acaba amb Fireside Bard on la guitarra acústica és la total protagonista així com la veu de Troy, més greu que mai sent en aquesta ocasió la seva partenaire femenina la que fa de matalàs en aquestes parts tot i que també apareix com a solista. Una deliciosa peça acústica en la primera meitat del tema que va afegint instrumentació repetint l'esquema.

No busqueu aquí power metal, symphonic metal ni res d'això. Calma, paisatges i molta melodia evocadora d'un univers molt personal de tot el que envolta ara mateix aquests músics. Has de ser conscient del que escoltes i deixar-te seduir o no passaràs del segon tema.