Discogràfica: Nuclear Blast
Data sortida: 18-6-21
Nota Simfonia Metàl·lica: 9 /10

Un altre d'aquells somnis que molts seguidors del heavy metal han vist acomplert. Totes les grans bandes referents i que van marcar una època considerada clàssica i enyorada com els 80 es van acabar separant en algun moment. Pràcticament totes han acabat reunint-se fent directes i un cop explotat aquest tema fins a la sacietat la gran qüestió, hi haurà nou disc? Normalment si. El cas de Helloween no ha estat pas diferent i després de girar amb honors i gran repercussió ara cal veure què poden oferir en noves composicions. Els avançaments han satisfet la majoria de seguidors, aquell primer Pumpkins United va ser de traca, ara toca un disc sencer.

Les expectatives són altes. Comptar amb el tàndem Kiske-Deris pot i ha de donar molt joc. A més, Hansen ho pot complementar perfectament, vocalment i a nivell de composició, i tots ja sabem de les dots com a creadors de tots aquests personatges, s'hauran rovellat?. A priori ho tenen tot a favor i se n'espera molt. Han sabut fer bullir l'olla bé amb els avançaments i la portada a més d'un títol com l'homònim, amb tot el missatge implícit que dona... ei, som aquí els Helloween que tots esperàveu.

Anem a veure què ofereixen aquestes noves 11 peces que s'obren amb una solemne i melòdica intro a Out for the Glory. Ja ho veig com inici dels concerts, ràpidament la velocitat pren protagonisme amb la veu de Kiske portant el pes. Picada d'ullet buscant la nostàlgia d'aquelles obertures dels Keepers, tinc la impressió que serà una constant. Bons cors en la pre-tornada i Hansen que apareix en tasques vocals recordant l'era del Walls of Jericho per donar bon contrapunt. Guitarres doblades en aquell toc melòdic que tant bé sabien i, saben, donar-li. L'inici èpic esperat, ràpid, melòdic, veus agudes, els solos, guitarres doblades... aquí ho tenim, tot. Fins i tot el baix de Markus ben present i que es troba tant a faltar avui dia en les produccions. Una que ja tots segur ja teniu ben present, Fear of The Fallen, mig temps melòdic molt d'Andi Deris on la seva veu i la de Kiske demostren que donaran molt a parlar. De nou em criden l'atenció uns solos que em recorden poderosament a finals dels vuitanta i una manera de fer que ells van fer popular i tant copiada va ser. Ja van dos i anem bé...

Fins ara temes d'extens minutatge, Best Time és un tema més "fàcil", tres minuts i mig, sense floritures i al gra. Al minut ja tenim la tornada corejable i Hansen de nou dona el contrapunt. L'alternança Kiske-Deris és constant amb una estrofa cadascun, els teclats i el joc de guitarres donen aquest punt festiu i feliç que van saber tenir en aquest tipus de peces. Mass Pollution és molt més dura, riff ben marcat i que et pot recordar els temps on Deris marcava un to més contundent en les composicions. En aquest punt queda demostrat que van al gra, al minut clavat ja estem corejant tornada. Res de desenvolupaments llargs i que ens apartin de l'esperat. Bona part central pel headbanging que enllaça amb un solo marca de la casa. La part final amb els cops de goliat ja la veig en directe fent cridar el personal. Això m'està enganxant més del que pensava...

Angels és tota un altra cosa, els teclats cerimoniosos ens porten a un palm-muting amb la guitarra en un riff potent on Kiske brilla. Segurament el pitjor curiosament és la tornada, on sempre han destacat, i les aturades de teclat tampoc ajuden. No és mal tema, més introspectiu i buscant oferir alguna cosa més que l'esperat, demostrant que poden aportar més que les tornades "happy" i les guitarres doblades. La part final amb les veus superposades del duet vocalista es deixen escoltar de bon grat. Rise Without Chains va a barraca. Tema power on els hagi, doble bombo, aguts vocals on destacaria la part central on les guitarres són les absolutes protagonistes deixant anar una melodia rere altra i amb un solo final prou destacat. Tema fàcil per la banda i de resultat garantit.

Indestructible m'ha agradat especialment ja que torna a recuperar els Helloween més durs. Riff marcat i on el baix de Markus de nou matxaca com mai. La tornada fàcilment la cantarem esperem que en futurs concerts i de nou veiem com els vocalistes es van intercalant per aparèixer en la dita tornada. En algunes parts quasi que m'ha recordat els Priest... si no fos per aquestes doblades de guitarres... Robot King de nou ens torna a la banda de power amb el doble bombo i la velocitat, crit agut de Deris inclòs a l'inici. Tots ja sabem com va i durant 7 minuts a això es dediquen. Tornada èpica corejada i allargada, part central instrumental on de nou les sis cordes es queden ben a gust. Cap als 5 minuts una part més solemne on es deixen les cordes vocals per acabar sobtadament. Cyanide va directe a barraca i deixa clar la petjada compositiva claríssima de Deris en el disc amb els temes més personals i durs, no exempts de melodia i on ell mateix té quasi tot el protagonisme a les veus. Una darrera peça de Michael Weikath, Down in the Dumps, amb un inici lent que amb un in crescendo enigmàtic i constant guanya cos per ser un tema força estàndard del que podem esperar. Deris té el protagonisme a les veus tot i que la tornada, com és costum durant el treball, el duet es fa notar i deixa els aguts característiques. També tenim la típica part per corejar que segur explotaran en directe que acompanyen les guitarres que tenen el seu temps per esplaiar-se al més pur estil del segon Keeper. 

Arribem al final que s'obre amb la intro "galàctica" Orbit que dona pas a Skyfall. De ben segur que l'heu escoltat, això sí, la versió de 7 minuts..., aquí se'ns presenta amb una durada de més de 12. És curiós com durant el disc és força marcada la composició en cada tema, vas notant les maneres de fer de cada membre que ha contribuït però encaixa en un tot que no desentona, és més, ajuda al conjunt. En aquest cas trobem un tema de Kai Hansen i certament s'ha encarregat que cap dels elements que puguem demanar als Helloween clàssics faltin. Velocitat, els riffs, parts intrumentals, veus èpiques i melodia, ho tenim tot. Ell mateix té protagonisme a les veus conjuntament al duet Kiske-Deris. Si aquelles peces de 13 minuts dels Keepers van marcar època i tot un estil aquesta pot fer el mateix. El vídeo no li fa justícia en cap sentit, ni per la durada ni per la història d'aliens... però això és un altre tema. Un troç de tema des de l'inici.

Sempre que una banda com aquesta torna i ofereix nou material d'estudi d'alguna manera la polèmica està servida, les comparacions amb una obra coneguda, excelsa i influent estan servides. Si els d'Hamburg van passar amb nota els directes quedava per veure si en estudi donarien la talla. Cal dir que sí, i de quina manera. Ja només amb una primera escolta convenç i estic segur que amb més escoltes i el pas del temps milloraran les impressions i valoració del treball. Quan comencin en directe, i si continuen en bona forma, encara faran la llegenda del disc més gran. A gaudir del disc que s'ho val.