Discogràfica: Metal Blade
Data sortida: 16-4-21
Nota Simfonia Metàl·lica: 7 /10

A hores d'ara ja tots sabem qui són Cannibal Corpse. Les seves viscerals lletres, sempre relacionades amb les més horribles maneres de morir, i sobretot, polèmiques portades que no deixen indiferent ningú. Essent la banda de death Metal més reeixida a nivell mundial, i amb una àmplia discografia a l'esquena, els novaiorquesos s'han decidit a llançar aquest mes d'abril el seu quinzè treball. Sota el nom de Violence Unimagined, aquest ha estat de nou produït pel propi guitarrista de la banda, Erik Rutan, qui acredita el mèrit d'haver definit el so del grup durant els últims anys.

L'àlbum arrenca amb Murderous Rampage sense cap consideració per l'oient, qui es veurà atropellat per una onada de bogeria i molta sang. Res millor que una entrada amb tota la maquinària a màxima velocitat, i ningú ho sap amb més certesa que els nostres vells amics de Cannibal Corpse. De la mateixa manera també són perfectes coneixedors que la rapidesa no sempre és proporcional a la brutalitat, i és que el tema compta amb aquests riffs a mig temps tan característics de l'agrupació, amb els que cap aficionat del metall extrem podrà evitar moure el cap com un posseït. Res de nou sota el sol, però sens dubte deixa satisfet qualsevol seguidor. Què voleu que us digui? Sóc un subjecte simple, només necessito els berrejos de Corpsegrinder i escoltar Mazurkiewicz destrossant els meus cascos per ser feliç.

Després de 4 minuts de demència desbocada, el LP continua en la mateixa línia amb Necrogenic Resurrection. Encara més pesat i agressiu, el tema recorda l'etapa clàssica de Cannibal Corpse, amb uns riffs d'allò més Old School. Breu però intensa, la cançó encara té temps per presentar-nos un breakdown impressionant, seguit d'un solo que compleix d'allò més bé. Sense sortir-se de la seva fórmula perfeccionada amb les dècades ni avorrir en cap moment, la banda inicia de la millor manera possible. Sembla mentida que aquest personal rondi ja el mig segle d'antiguitat i segueixin repartint canya a aquests nivells.

El segueix Inhumane Harvest, que va ser el primer avançament del disc i a hores d'ara ja ha sobrepassat el milió de reproduccions a Spotify (sembla que aquest gènere no és tan de nínxol com pensàvem). He d'admetre que quan va sortir el tema em vaig sentir una mica decebut. Segurament esperava una cançó més desenfrenada, i aquest mig temps que es manté durant gran part de la pista em sabia a poc. No obstant això, després que el disc hagi arrelat al meu cap amb unes quantes escoltes, afirmo que no canviaria res de Inhumane Harvest. Aquesta funciona molt millor com a part d'un tot que escoltant-la per separat. I és que a l'igual que Postmortem en aquell mític Reign In Blood, el tema en qüestió se sent refrescant després de la tralla del principi. A més que la cançó és collonuda, amb un riff inicial d'allò més maligne i el bo de George escopint cada síl·laba com si li anés la vida en això. Aquest Banished from existence segur que continuarà ressonant en la ment de més d'un fan.

La nostra següent parada en aquest viatge de malson es titula Condemnation Contagion i entra com una plantofada. Encara que a principi prometi i el duo format per Rob Barrett i Erik Rutan ens regali un bon tremolo picking als dos minuts, acaba resultant en una cançó una mica més plana i monòtona que les anteriors. No és dolenta en absolut, però fa la sensació que avança i avança sense arribar a cap lloc. Ja ens hem topat amb la primera ensopegada; no tot podia ser perfecte.

Per la seva banda, Surround Kill Devour és un tema molt més interessant i rodó, amb una tornada que bé podria haver estat mereixedor de single. Aquí el grup es deixa la pell i no dubta a l'hora de fer gala de tot el que poden oferir-nos: ritmes pesats, una lletra postapocalíptica d'aquestes que tant m’agraden, riffs que et punxen les orelles, un interludi que entra meravellosament... És en definitiva un recordatori de per què vaig començar a escoltar aquest grup, i de per què són a la cúspide del Death Metal. Honorant el seu violent nom, Cannibal Corpse ha plasmat aquí una rotunda incitació al mosh. Es nota que és la meva preferida?

Ritual Annihilation és el nostre proper tema. Malgrat sentir-se clarament com una cançó menor dins de l'àlbum, compleix amb escreix. Aquí la banda prem (probablement un tallat i putrefacte) l'accelerador, tocant a tota velocitat durant dos minuts d'autèntic frenesí, culminant en una aturada que dóna entrada als 45 segons més orgàsmics que he escoltat en bastant temps. No obstant això, a partir d'aquí el tema es perd en uns riffs que entre poc i gens pinten, deixant-me insatisfet.

El setè tall porta el nom de Follow The Blood, que té un inici prometedor amb Paul Mazurkiewicz traient a relluir els seus tombs. Després d'això la cançó perd força, però poc triga la banda nord-americana a recuperar el ritme en un tema que acaba sent d'allò més "resultón", i al meu parer un dels més destacables dins de Violence Unimagined. Estem davant d'un festival de riffs on la bateria sona eixordadora i fins i tot el menyspreat baix d'Alex Webster pot lluir-se per moments.

A continuació és el torn de Bound and Burned, un altre dels “trallazos” que podem gaudir en aquest nou LP. Considero especialment memorable aquesta mena de duel que s'estableix entre la veu i les guitarres a meitat de tema, una delícia per a qualsevol aficionat dels subgèneres més extrems i on podem notar aquesta sempre present influència del Thrash Metall en el seu germà petit psicòpata. Em sento en l'obligació, a més, de defensar les líriques de Cannibal Corpse, moltes vegades titllades de clixé però que trobo carregades d'un component filosòfic força present en el cinema de terror que ells tant han mamat.

Passem a Slowly Sawn. Immediatament ens adonem que al compondre aquest tema no estaven tant inspirats, doncs a més de començar sense res que cridi l'atenció manté aquest nivell de mediocritat durant els seus tres minuts i mig de durada. Una cançó que amb facilitat caurà en l'oblit, com molts altres temes de farciment que s'han anat acumulant al llarg de la seva discografia (en major o menor mesura depenent de l'àlbum, això és clar). A l'acabar no em quedo amb res positiu d'aquesta pista, i m'atreveixo a dir que probablement no es converteixi en la preferida de ningú.

El següent pacient en la llista d'espera de l'hospital mental es diu Overtorture. D'aquesta cançó tenia unes expectatives certament altes, més que res a causa de l'artwork per samarretes que havien tret sota aquest nom (ho sé, mea culpa). Només començar ens adonem que tan sols és un tema ràpid i veloç, sense res especial a destacar. Segurament concebuda com un atractiu per a oients més casuals que no tenen temps per aturar-se i prestar-4 minuts del seu dia a una cançó. Una mica trist com es consumeix tot avui dia.

Cerements of the Flayed serveix com onzena i última pista en aquest àlbum. Un tancament que fa pujar lleugerament el nivell de el disc, però lluny de ser un colofó. En part perquè per quan arribo a aquest tema ja estic una mica cremat, en part perquè tampoc m'ofereix res de nou, la cançó passa desapercebuda tot i tenir algunes parts que enganxen.

En resum, els de Búfalo han tret un disc que compleix amb les expectatives però sense menjar-se massa el coco, lliurant un resultat bastant similar en estil al seu predecessor (encara que aquí les composicions són bastant més riques que en Red Before Black). La producció, com en els seus treballs anteriors, ajuda a que els temes siguin més accessibles sense perdre la contundència necessària per fer Brutal Death Metal, constituint una bona porta d'entrada a l'gènere per a qui vulgui iniciar-se.