Discogràfica: M-Theory Audio
Data sortida: 23-07-2021
Nota Simfonia Metàl·lica: 6,5 /10

Si algun sub-gènere del heavy metal va tenir prou repercussió com per crear prou escena de bandes i seguiment va ser el thrash metal a finals dels vuitanta. A l'ampara dels grans discos i èxit de Metallica, Slayer, Megadeth i Anthrax, és a dir, el Big Four, tota una galaxia de bandes es van voler obrir pas tant a Europa com als EEUU amb l'ajut i empara de moltes discogràfiques que veien en aquesta escena un racó on sucar beneficis.

Una de tantes d'aquestes bandes que van quedar en segona fila, amb alguns treballs interessants, van ser els americans Mordred, provinents de la Bay Area (com no!!) practicaven un groove/funk/thrash metal que mirava de sortir lleugerament dels cànons establerts en aquells temps. Tot i formar-se el 1984 van tardar a treure disc, i van ser tres entre el 1989 i 1994, a saber, Fool's Game, In This Life i The Next Room fins la seva separació. El 2013 es van reunir i ara ens ofereixen aquest The Dark Parade que marca la seva primera referència discogràfica en 25 anys si no comptem un single el 2015. A més, no han perdut pas membres de la primera era i trobem ara mateix a Scott Holderby a les veus, Art Liboon al baix, James Sanguinetti i Danny White a les guitarres, Aaron “DJ Pause” Vaughn – plats/teclats i Jeff Gomes a la bateria.

He de confessar que els experiments de barrejar estils relacionats amb el metall i el hip-hop o rap mai m'han acabat d'enganxar massa, al contrari que als relacionats amb la clàssica però tenia bon record de la banda d'aquells anys d'adolescència i calia veure què ofereix ara el grup en aquestes vuit peces de menys de quaranta minuts... com en els vells temps.

Comença la cosa amb Demonic #7 de manera que tota la innovació o quelcom especial que esperis no es veu per enlloc. Guitarres a sac i contundència i només un petit scratch ens alerta. Tot i la velocitat de la peça l'estrofa ja té aquest deix i tractament en les veus del hip-hop que la fa diferent però només algun petit altre scratch es deixa veure en un tema d'allò més thrasher. Malignancy segueix en la mateixa línia i em recorda d'alguna manera a uns Faith No More accelerats, més encara en una tornada que podrien haver signat els de Patton i aquí sí en la meitat del tema trobem un passatge on la mescla i scratch té tot el protagonisme que enllaça amb un bon solo. Les veus, aquest és el punt on volen distingir-se Mordred dins una escena molts cops tant monolítica com la del thrash. El tractament és certament orientat a estils com els citats anteriorment que amb el contrapunt de la mescla en determinat moment fa una bona feina com demostra I Am Charlie. Tot plegat ben combinat amb les guitarres pesades i una bateria veloç. Cap seguidor metàl·lic es pot queixar en aquest sentit. Dragging For Bodies és una de les peces més llargues i aquí rebaixen la velocitat per buscar un riff enganxís que amb un subtil teclat de fons et va calant. De nou em recorda la banda de Patton i companyia en aquelles cavalcades repetitives i alhora plenes de vitalitat i bones idees que ens van oferir en els seus discos clàssics tot i que durant bona part del final del tema un solo notable ens va acompanyant i trencant amb la dinàmica.

Ja ens hem polit mig disc. Seguim amb The Dark Parade on se't queda cara de moniato escoltant una mena de salsa-metal amb tocs orientals com si anéssim a presenciar una desfilada metàl·lica. I la cosa és que parlem del tema més llarg del disc amb quasi set minuts. Segurament és el més "atrevit" i gamberro, tot i així la part central té una bona dosi guitarrística. Això sí, el final és un total desenfré enmig de festa i ambient festiu. Amb All Eyes On The Prize de nou no puc treure'm del cap el nom de Faith No More i és que m'hi recorden en la seva concepció musical però atrevint-se un pas més enllà en la part metàl·lica, utilitzant sons més durs i ràpids si cal. El tema té un "caminar" que t'enganxa amb uns cors poderosos. La dosi guitarrera no se l'estalvien deixant clar que venim al que venim... Dented Lives s'inicia talment com la banda sonora d'una sèrie o pel·lícula de l'edat mitjana. Ambients tènues i instrumentació a vents tot i que l'enllaç amb un incisiu riff de guitarra no es deixa esperar tot i que és un dels temes més prescindibles. El disc acaba amb Smash Goes The Bottle en una essència molt més rockera i festiva en el seu inici que continua amb l'entrada de les guitarres dures i el riff que ho condueix tot plegat. Un tema més habitual en la seva concepció de estrofa, pont i tornada. Feia estona que no era tant present l'scratch i ara el tornem a tenir. En la part central es dona via lliure a les guitarres i solo per acabar en to totalment festiu.

Un disc que intenta no conformar-se en els cànons d'un gènere i que cal afrontar-lo amb mentalitat ben oberta, és llavors quan li trobaràs un punt ben interessant.