Discogràfica: Frontiers Records
Data sortida: 12-2-21
Nota Simfonia Metàl·lica: 9 /10

Ni un servidor, ni de ben segur molts dels lectors, deurem ser aficionats als "talent shows musicals". Aquells pomposos espectacles televisius, on de la nit al dia intenten convertir en artistes a joves promeses vocals, que fan viure dins d'una bombolla aliens a l'afamada indústria musical. El final, tot i que previsible, sempre acostuma a ser el mateix, un cop els productors els exprimeixen al màxim amb un primer disc completament enllaunat, els acostumen a deixar a la mà de déu si les vendes no donen els rendiments esperats.

Expliquem això, perquè aquest és una mica el context en què es va a donar a conèixer James Durbin, gràcies a la seva participació en la desena edició del concurs American Idol, on valgui la redundància, va deixar per la posteritat una emmarcable actuació amb el seu ídol Rob Halford i els Judas Priest que fàcilment es pot trobar encara per les xarxes.

Tot i haver publicat amb anterioritat diversos treballs d'un rock més alternatiu, que no van acabar de funcionar, la seva popularitat va créixer de manera exponencial amb la seva entrada com a cantant als dos darrers discs de Quiet Riot.

Aquest 2021 però, torna de nou a la càrrega amb el seu quart àlbum en solitari, les idees més clares i un canvi estilístic molt notable amb un disc de dotze temes d'autèntic Heavy Metal amb essència dels 80. Segurament seria un disc que a priori hagués passat desapercebut per la gran majoria d'aficionats al gènere, però que volem reivindicar de la manera pertinent, perquè de ben segur que deixarà a més d'un/a amb la boca oberta si li doneu una oportunitat.

El disc s'inicia amb la poderosa The Prince of Metal, mostrant totes les cartes sobre la taula des del primer moment, amb tot un himne de clara influència als primers Judas Priest i amb uns aguts realment destacables per part del jove cantant nord americà. Kings Before You compta amb les col·laboracions de luxe de Chris Jericho (Fozzy) a la veu i de Phil Demmel (Vio-lence, ex-Machine Head) a la guitarra solista. Un tema més veloç que destaca per unes melodies vocals realment memorables, que tot i tenir parts força contundents té un aire més comercial. El tema homònim del disc, The Beast Awakens és un excel·lent exercici de destresa guitarrística amb una atmosfera fosca que combina a la perfecció una base rítmica contundent i una veu imponent que brilla de sobremanera a la tornada.

Cal destacar que totes de les composicions són obra de Durbin, que ha sabut trobar la balança justa entre les cançons potents i els mitjos temps, com ara la magnífica Into the Flames, amb un cert aire a Blue Öyster Cult. I és que si una cosa es nota al llarg de tot el disc, és que Durbin, tot i la seva edat, és una persona que estima de debò aquest gènere i de ben segur ha mamat molta de la música que es feia a la NWOBHM i succedanis.

Per gravar el disc, Durbin ha comptat amb la participació estelar de dos experimentats músics com són Mike Vanderhule (Y&T) a la bateria i Barry Sparks (Yngwie Malmsteen, Michael Schenker, Vinnie Moore,...) al baix que han dotat als temes d'una personalitat pròpia, deixant unes lliçons realment magistrals. El propi Durbin s'ocupa de les guitarres rítmiques i compta amb diverses col·laboracions de luxe a la guitarra solista segons el tema.

Sacred Mountain desprèn aroma a l'època més clàssica de Dio, i és que si tanques els ulls i et deixes portar pel tempo i la dinàmica de la cançó t'imagines l'èpica que desprenien Holy Diver o The Last in Line. I una cosa similar passa amb Riders of the Wind, un mig temps que a part de recordar al petit geni de la mano cornuta, posseeix un riff a lo Sabbath molt poderós. La producció no sol en aquest tema, sinó al llarg de tot el disc, recorda de manera intencionada clares reminiscències a la produccions més clàssiques de fa unes dècades..

L'àlbum també té espai per cançons amb un aire més contemporani sense perdre la línia continuista, així doncs la melòdica Evil Eye, amb un tornada molt enganxosa o la potent Necromancer, amb algun toc neoclàssic i que pot recordar en certa manera al que ve fent darrerament Ghost, aporten frescor al disc en la seva part intermitja. La pausa parcial la trobem amb la balada Battle Cry, realment un tema molt emotiu amb una arranjaments melòdics fantàstics i com no el lluiment vocal que precisa un composició d'aquest estil.

Calling Out for Midnight és un potent tema amb una clara reminiscència als primers Riot, amb una estructura bàsica i directa sense floritures i una tornada hard rockera que no us deixarà indiferents. Les influències a Judas són potser les més clarament identificables al llarg del disc, i prova d'això és a la rockera By the Horms amb un riff concís, grans dosis de sentiment i un excel·lent solo de guitarra. El disc es tanca amb Rise to Valhalla, on es combinen a la perfecció la velocitat i la melodia, amb una sonoritat casi fregant l'speed metal, i que pot recordar, i no sol a nivell del títol, als Manowar de la seva època més exitosa.

Realment ha estat una molt grata sorpresa descoberta casi per casualitat que penso que val la pena recomanar. Desitjant que sàpigui mantenir aquest nivell en futurs llançaments, ara que ja ha trobat la seva veritable essència com a intèrpret. Realment, talent vocal no li falta, i de moment ja ens ha deixat un disc que pot esdevenir amb el temps un nou clàssic modern.