Discogràfica: Autoeditat
Data sortida: 2021
Nota Simfonia Metàl·lica: 6 /10

A un món on tot es fon ràpid i les formacions s'esmicolen a la primera discussió, és estrany, gairebé màgic, trobar formacions que hagin superat el pas del temps, les generacions i les modes. Zevo, formats a Palma de Mallorca l'any 1989, són un clar exemple de supervivència de dins una escena que a vegades resulta hostil cap a les formacions massa longeves.

Els inicis dels noranta foren els anys daurats de Zevo, quedant semi-finalistes dos anys consecutius al Concurs Pop Rock de Palma, compartint escenaris amb bandes importants dins el panorama mallorquí com Tots Sants o Los Valendas. Després d'allò, començà el ball de membres que sol passar tota banda amateur quan topa amb l'inici de l'edat adulta i les parelles i els fills pareixen ser incompatibles amb la música. Però Zevo continuava, sempre a una segona línia, però sempre cap endavant. Fins a l'any 2011, on la mort de Tolo Gual, guitarrista fundador de la banda, va posar el que pareixia el punt i final de la història de la banda.

Fins que, al 2018, Mateu Martí, baixista i un altre dels membres fundadors va decidir recuperar la banda, trobant a Manuel Martínez com un company ideal al paper de veu i guitarrista. Desempolsaren els temes clàssics de la banda i començaren a crear-ne de nous. I amb 8 d'aquests temes nous han gravat En pie de guerra, primera demo de Zevo en 30 anys de trajectòria.

Un primer treball que és una fe de vida de la banda. Amb En pie de guerra, Zevo ens vol dir, ben fort i a la cara, que són aquí, que no se'n van i que fan comptes quedar-se una bona estona. És igual que Joan Font, bateria i membre històric de la banda, abandonés el grup per motius de salut poc abans de l'inici de la gravació. La demo és el que havien de menester Zevo per tirar endavant, i res del que passés ho hagués impedit.

Una primera escolta deixa clar que ens trobem davant una gravació casolana i feta amb pocs mitjans. Les bateries són programades i la veu de Manuel Martínez sona deslluïda, una mica amagada entre les guitarres i un doble bombo una mica excessiu, però els temes sonen prou bé com per apreciar lo que té Zevo entre mans; un heavy rock clàssic que sona a cervesa, jupes de cuir i motos. Música directa i senzilla, molt lluny dels excessos tècnics i les floritures que predominen al metal actual, amb lletres de denúncia social, lluita de classes i inconformisme, com les que hi havia als discs de rock quan només es podien escoltar en vinil i casset. Potser no sona nou, potser no innoven gens ni mica, però Zevo en són totalment conscients i s'ho prenen per bandera. Millor ser poc originals que muntar-se una banda tribut, com ells mateixos diuen al tema “Tributo a que?”.

Esperem que no hagin de passar 30 anys més per escoltar un altre treball de Zevo. En pie de guerra és un bon inici, però una banda que ha vist passar quatre dècades és capaç de deixar-nos un llegat molt millor.