Discogràfica: Frontiers Recors
Data sortida: 09-10-2020
Nota Simfonia Metàl·lica: 9/10

De tant en tant apareix dins l’escena metalera un grup amb un àlbum debut d’aquells que deixa a tothom amb la boca oberta, i aquest és sens dubte el cas dels xilens Sinner’s Blood amb el seu primer treball The Mirror Star.

El disc és absolutament rodó, començant per una portada impressionant amb una estètica molt cuidada i per descomptat el més important, una producció de primer nivell amb unes composicions realment inspirades i variades, que fan de l’àlbum una absoluta delicadesa pels amants del metal melòdic contemporani. Venint del segell Frontiers, podríem tenir el prejudici d’encasellar-los com una més de les típiques bandes que darrerament predominen en la discogràfica italiana, però el gran encert d’aquests Sinner’s Blood és intentar sonar a ells mateixos sense seguir el patrons de cap gènere en concret. Pels amants de les sonoritats més extremes, potser no deixarà de ser un disc de Metal Melòdic amb pinzellades de power en algun tema, però que sorprèn per la frescor i varietat de les seves cançons.

L’àlbum arrenca amb la potent The Mirror, amb unes afilades guitarres i una contundent base rítmica on podem apreciar la gran tasca del guitarrista i a la vegada productor del disc Nasson, altrament conegut per col·laborar amb grups com Evergrey o Myrath entre d’altres.

La velocitat és la protagonista a Phoenix Rise, el primer himne del disc, on coquetejant amb el power metal en ofereixen un hit melòdic que farà les delícies dels seus fans en futurs concerts, i on destaquen com en tot l’enregistrament, uns cors realment inspirats i treballats.

De forma acústica i tranquil·la s’inicia Never Again, un mig temps que guanya contundència gràcies a un riff excepcional i als increïbles aguts del vocalista James Robledo, que ens captiva amb el seu timbre de veu que sembla extret d’una simbiosi entre Jorn Lande i Rusell Allen (Symphony X / Adrenaline Mob).

Remember Me és un tema amb molt de feeling, que ben bé podria considerar-se com el més comercial del disc, amb una tornada molt ensucrada i sense massa floritures instrumentals, però que entra a la primera i es queda clavada al teu cervell durant el que queda de dia.

La velocitat és la protagonista un cop més a The Path of Fear, possiblement la més agressiva del disc, amb un excel·lent domini del doble bombo i precisió a les baquetes per part del bateria Guillermo Pereira; i The Hunting, una altra de les joies del disc, amb una rabiosa base rítmica, puntejos frenètics a les sis cordes, i com no, una tornada memorable que ens pot recordar al  formidable disc de Cyhra que vam comentar fa uns mesos.

El treball també té els seus moments de calma amb l’emotiva Forever, una clàssica balada que sorprèn per la seva exquisida orquestració, a càrrec com no del multi-instrumentalista Nasson, que fa una feina omnipresent als teclats al llarg de tot el disc; i la més elaborada Who I Am que comença lentament amb una marcada línia de baix a càrrec de Nicolas Fisher, i viatjant a través de diferents passatges en ofereix un extens tema de 7 minuts amb infinitat de matisos i girs instrumentals.

Kill or die va ser escollit com el primer senzill, i va sortir en format videoclip. Un tema d’ambientació més fosca però amb una sonoritat molt actual, que combina a la perfecció totes les virtuts de la banda: contundència, velocitat i melodia. A la part final del disc trobem Never Resting Soul, un tema amb força protagonisme de teclats que pot recordar als formidables Kamelot; i per tancar el disc Awakening, un mig temps amb un poderós riff amb tocs progressius que està a l’alçada de la resta de temes d’aquest fantàstic treball.

En total onze temes que ens deixen un immillorable sabor de boca, i fan preguntar-nos si seran capaços de seguir en tant bon forma  en el seu proper llançament. Aquest no hi ha dubte, presenta la seva candidatura als millors disc d’aquest nefast 2020.